Viure al costat d’un polvorí
Veïns de Tarragona exigeixen a les empreses petroquímiques més mesures de seguretat després del greu accident
“Abaixa les persianes, tanca la finestra, no es pot sortir”. Eren les 18.39 de dimarts i el cel de Tarragona es va tenyir de taronja. Un fort sotrac va fer tremolar la casa de Tatiana Orellana, de 24 anys, auxiliar d'infermeria, de la Canonja, un municipi davant del polígon sud de la petroquímica de Tarragona. Va veure el foc gegantí i va pensar a sortir corrents —“anem-nos-en”— però el seu xicot li va dir que era millor quedar-se a casa. Ningú no va informar fins mitja hora després sobre què s'havia de fer després de la violenta explosió d'una planta d'Indústries Químiques d’Òxid d'Etilè (IQOXE) que va causar la mort de dos operaris i un veí del barri de Torreforta quan va irrompre en el seu bloc una planxa d'acer, de 800 quilos, que va recórrer 2,6 quilòmetres com un míssil.
La Tatiana no es va moure però Núria Nuet, de 68 anys, va fugir espaordida del seu pis, al solitari gratacel al peu de la N-340, després de la “bomba” que va rebentar els vidres de molts dels seus veïns. Al barri de Bonavista, José Espejo, president del Racing CF Bonavista, torner jubilat, va cancel·lar l'entrenament i va enviar els nens a casa. Va ser l'estampida. José Antonio Sala, exoperari d'Enpetrol, va tenir la certesa que l'accident era a la planta d'òxid d'etilè. Al barri de Torreforta, el fill de la Maria, estudiant de química, va sortir de casa en pijama tement una explosió de gas mentre Angelita Nogales, veïna des de fa 50 anys de la finca, veia al cel una cosa que semblava una “bola de foc”. Era la planxa que, en un viatge incomprensible que ha commocionat i deixat atònita Tarragona, arrabassaria la vida al seu veí, el fruiter.
Torreforta i Bonavista, barris de Ponent, que van créixer fa 50 anys de bracet de la petroquímica, van sentir l'explosió i van veure les flames. Però no es va sentir en molts punts del centre de Tarragona o a Llevant, a l'altra punta de la ciutat. L'angoixa va córrer pels mòbils. Protecció Civil diu que l'empresa no va informar i que es va assabentar de l'accident per la trucada d'un veí al 112. Hi va haver 20 minuts de vertigen: a les 19.15 l'organisme va ordenar confinar 300.000 persones, de set municipis, a les 19.24 ho va reduir als de Vila-seca i la Canonja; a les 19.35, va descartar el núvol tòxic.
La mitja hora de buit ha generat un enuig majúscul entre els ciutadans que recorden irremissiblement l'atemptat d'ETA, una setmana abans del d'Hipercor, a Enpetrol el 1987. La desinformació i el pànic, com ara, a una explosió en cadena van generar una evacuació de milers de persones que van fugir gairebé en pijama. Llavors no hi havia Internet però els retrets s'assemblen. “Fan tota l'estona simulacres, per què no van sonar les sirenes? Que sonin i ja decidiran si aixequen el confinament”, diu la Paula, infermera de 56 anys. No tothom ho veu així: hi ha tanta por que intueixen que causarien una alarma més gran. L'entitat Cel Net va reunir 1.000 persones dimecres demanant més control en les químiques i informació.
L'accident està envoltat de dubtes: no se sap per què va explotar el tanc de metanolpolietinenglicol. El jutge i el Govern investiguen el sinistre, que ha causat tant impacte que algunes indústries revisaran la seva seguretat. IQOXE, única fàbrica d'Espanya que produeix òxid d'etilè, substància cancerígena, diu que va complir el protocol. La firma té mala fama per no modernitzar la seguretat. CCOO ha convocat una aturada de 24 hores al sector.
Manuel Espinosa, de 58 anys, soldador, passeja 48 hores després de l'accident amb la seva gossa pel descampat a prop de les vies del tren i de la fàbrica. Els bombers continuen refrigerant el tanc d'òxid de propilè en una planta que és ja un garbuix de ferro. L'explosió va escopir xapes i cargols a centenars de metres. Un pal d'acer recargolat ha quedat plantat <CS8.8>a terra. I, més enllà, una brida d'una tona. “Mira Sona, el que ens podia haver passat”, diu a la seva gossa. Va tenir sort perquè aquell dia va avançar la passejada. “Em sento com un conillet d’Índies. Europa no volia això [la planta química]. Soc de la CGT i aquí només protestem quatre”, diu. “Ha estat un error de seguretat. Sabia que la planta estava en aturada [la posada a punt] i vaig sentir els nois que deien al bar: ‘Ens fan anar amb presses’, revela Sola, l'exoperari d'Enpetrol, jubilat el 1996 després de tenir un accident. “Abans paraven més temps; ara 15 dies. Reparen i no compren material”, afegeix Espejo. “No sé per què ens estranyem. Si en peta una, peten totes en cadena”, avisa el José, del municipi de Constantí. El 1987 va omplir de persones el seu cotxe per fugir de l'atemptat.
Un abans i un després
Tocant de peus a terra, la María assumeix viure al costat d'una indústria esfereïdora: “Vivim d'això i del turisme. Però volem més seguretat”. “Ni hi penses”, admet la Natàlia, de 42 anys, mentre la seva nena entrena a Bonavista. Ningú no es planteja anar-se'n. Aquesta és, al cap i a la fi, casa seva. “Ho he pensat, però on? Ens hem criat aquí”, diu la Tatiana. La Núria apunta: “No és que me'n vulgui anar de casa. Jo canviaria de planeta. La pròxima vegada tallo la N-340. Això és un polvorí”.
És el migdia de divendres i els estudiants de l'institut Pere Martell, a l'antiga Universitat Laboral, entre les fàbriques i el mar, guarden un minut de silenci per les víctimes. El director, Ángel Miguel, admet la seva inquietud: “És clar que falta més seguretat! Però el risc zero no existeix. Un senyor ha mort al seu pis i teòricament estava confinat”. No dubta que hi haurà un abans i un després. Poc abans, amb una bossa de petanca a la mà, el Facundo, que estudia per a soldador i es declara futur empleat de les químiques, relativitza mirant les bombones gegants: “L'accident pot passar aquí, a Salou o a qualsevol banda.”
