Aleñá i la cançó de l’enfadós
El coratge del jugador, que ha marxat cedit al Betis, contrasta amb l’escepticisme de Valverde i la timidesa del Barça. No n’hi ha prou amb presumir de planter, sinó que s’hi ha d’apostar
A punt de fer 22 anys, Carles Aleñá se n’ha anat cedit al Betis després de ser titular al Barça contra l’Alabès. Una decisió valenta, pròpia d’un jugador amb personalitat, ara mateix confós perquè com a centrecampista que és no sap ben bé quin paper jugaria aquest any a l’equip de Valverde. Necessita minuts, ser protagonista, i ha apostat pel club andalús que entrena Rubi abans que el Getafe de Bordalás. També tenia opcions a l’estranger i, esclar, podia continuar a la sala d’espera del Camp Nou.
Aleñá és un jugador particular encara que pertanyi a l’escola de la Masia. No s’assembla a cap dels volants que han fet fortuna al club blaugrana, ni tampoc se li veu el perfil dels interiors dinàmics que avui són tan admirats a Europa. Tampoc sembla que ho hagi de tenir fàcil al Betis. La pressió popular és molt forta, i al Villamarín hi ha molta competència. L’exigència li pot anar bé per acabar de definir-se com a jugador d’alt nivell i demostrar que té futur al Barcelona.
També hi va haver un moment d’incertesa en el seu dia amb Xavi. Molts el veien fora del Barça perquè només se l’imaginaven al lloc de Guardiola. Va estar a punt d’anar-se’n fins i tot al Milan. I si va acabar essent un dels millors centrecampistes del món va ser per la seva perseverança, i també perquè va hi van confiar tècnics com Luis Aragonés, Van Gaal i Rijkaard. Xavi va aconseguir que el joc del Barça i de la selecció sortís des de la posició del 8 i no del 4.
A Iniesta tampoc li va ser fàcil consolidar-se al Camp Nou. Hi va haver un moment en què no se sabia si era extrem o centrecampista i el Madrid el rondava cada cop que hi havia eleccions al Bernabéu. El jugador va insistir fins a triomfar de manera col·lectiva i també individual amb els gols que va marcar a Stamford Bridge i Johanesburg. I a Sergi Roberto li ha costat déu i ajuda fer-se seva una plaça a la plantilla fins que Luis Enrique el va convèncer que també podia ser un bon lateral dret.
El cas dels porters és especial, i més encara si es tracta de Valdés, segurament el millor del món en l’u contra u, com es va veure a la final de París. Jugava contra els rivals i contra els descreguts del seu propi club, sempre sol davant del perill, també com a entrenador –ja s’ha vist el que ha passat amb la seva destitució al juvenil del Barça–. Van tenir més sort Busquets i Pedro perquè van ser futbolistes escollits per l’entrenador més que no pas com a jugadors avalats per la Masia.
No és casualitat que el seu valedor fos Guardiola. No se sap quina hauria estat la carrera de l’avui tècnic del City al Barça si no l’haguessin vist Rexach i Cruyff. Hi ha un punt d’atzar en els assumptes del planter, però hi fa molt la mirada de l’entrenador. I, d’altra banda, les millors promeses no sempre han arribat a ser estrelles; només cal recordar el cas d’Iván de la Peña. Tot i que semblava destinat a ser el rei del futbol i va jugar uns quants anys a un nivell molt alt al Camp Nou, a Lo Pelat li va faltar continuïtat i sort, sobretot amb les lesions, per ser el número 1.
Iván de la Peña és l’agent d’Aleñá, i segurament han parlat molt sobre què li convenia al jugador de Mataró. A diferència del que ara fan molts cadets i juvenils –posem per exemple Adama Traore—, Aleñá va rebutjar moltes ofertes quan era al Miniestadi perquè estava segur que arribaria al Camp Nou. Ara, contràriament al que van fer Xavi, Iniesta o Sergi Roberto, ha optat per una cessió, opció per la qual van optar abans futbolistes com Oriol Busquets, Miranda, Cucurella o Rafinha.
Alguns dels cedits tornen al Barça, d’altres van i venen, i n’hi ha que finalment desisteixen i es guanyen la vida i la fama en altres equips, com ara Bojan, Tello, Munir, Deulofeu o Cuenca. També s’hi compten aquells als quals les circumstàncies els han portat a una situació indefinida, i segurament no n’hi ha cap més enyorat que Samper. Ara caldrà veure què passa amb Aleñá. El seu repte, en qualsevol cas, és elogiable en un moment en què Arturo Vidal desafia el club i quan sembla Riqui Puig no pujarà al primer equip.
El coratge d’Aleñá contrasta amb l’escepticisme de Valverde i la timidesa del Barça. No n’hi ha prou amb presumir de planter, sinó que s’hi ha d’apostar, per més que ara tothom s’enamori del Liverpool, l’equip que simbolitza els nous valors: el vertigen i la velocitat contra la paciència. Arribats en aquest punt, cal repreguntar-se, tal com ja han fet altres analistes: són els jugadors els que han fet gran l’estil del Barça, o bé ha estat la creença en l’estil el que va fer grans aquests jugadors?
No es tracta de buscar un altre Xavi ni un altre Iniesta perquè no hi són, sinó de córrer el risc amb Aleñá, o amb Riqui, o amb Ansu Fati, o amb Carles Pérez. Jugar-se-la, en definitiva, en lloc de fitxar jugadors considerats diferents per si de cas no va bé, i així al final poder blasfemar novament del joc del Barça. La directiva està legitimada per fer el que vulgui; simplement és una qüestió de creure-hi o no, i no de fer la puta i la Ramoneta.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.