Toi entregao

“Escriu-me aviat”. La frase es repeteix en el piló de cartes guardades en una caixa buida de bombons Ferrero Rocher. Daten dels noranta. Els anys han esborrat de la memòria alguns noms i ni tan sols una recerca a Facebook serveix per rescatar el record perdut. Les missives de joventut dels que caminen entre la Generació X (1969-1980) i els millennials (1981-1993) estan plenes d'aventures d'estiu, de relats de Nadal, d'intenses històries d'amor i desamor que neixen i moren entre Mates i Literatura. Els 13, els 14, els 15 i els 16 van ser anys de paper i boli, de sobres blancs i del gust amarg dels segells a la llengua.

També s'estilaven les postals de les amigues més precoces enviades des d’Irlanda, Los Ángeles o a Itàlia. O dels pares que coronaven el seu primer Camino de Santiago. “Això és preciós”, deien, quan el món encara no estava a només un clic de distància. Fins i tot s'escrivien diaris personals que per sort queien en l'oblit després d'un dia o dos de reflexions assenyades i inflamades.

Les seqüeles d'aquests anys es noten. Encara s'obre la bústia de correus amb certa il·lusió, malgrat que se sàpiga amb certesa que només conté factures d'aigua, de la llum, notificacions del banc o, en el pitjor dels casos, d’Hisenda. L'esperança de rebre la lletra escrita d'una persona estimada segueix viva per molts anys que passin.

La Generació Z (1994-2010), segons comprovacions empíriques, utilitzen els estats de Whatsapp per explicar-se la vida: aquestes imatges que passen com si fossin diapositives i que duren 24 hores. “Qui sigui el meu amic, que m'enviï una foto”. I el mòbil d'aquesta persona s'omple de joves somrients llançant petons, traient la llengua o fent el símbol de la victòria. Molts d'ells decoren les imatges amb emoticones: ninots que descriuen amb gestos estats d'ànim. “No n’he utilitzat ni un”, es vanaglorien els del babyboom (1949-1968).

Les “modes xorres”, segons les definicions més dures, o la descripció d'un sentiment en només una imatge, sense necessitat d'esmicolar-lo amb un munt de paraules, no és res nou. “Toi atontao, Toi feliç”; “Toi triste, Toi namorao”; “Toi contigo, Toi cansao”… En un breu test en grups de Whatsapp amb integrants de més de 35 anys (la versió moderna dels fòrums i els xats) tothom recorda el Toi i les seves frases més populars: una bestiola amb antenes de color verd i uns ulls grans de color groc sobre un cartell amb dues o tres paraules per imprimir un sentiment.

“Doncs ara que ho dius, és possible que sí, que sigui el meu alter ego. Una continuïtat dels meus estats d'ànim”, explica Jordi Català, l'inventor d'una mascota que ha fet 30 anys, i s'exposa al Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. “Sempre caminava amb el paper i el llapis”, recorda sobre el naixement del Toi, que va crear fixant-se en la manera de parlar de la gent al carrer. Llavors Català tènia 33 anys. Va publicar 6 o 7 tois en unes tires còmiques d’El Periódico de Catalunya, on treballava. L'empresa Trigràfic es va fixar en el ninot, i va negociar amb Panrico per distribuir-los amb els bollycaos. L'èxit va ser total.

No hi havia nen o adolescent que no tingués les cartolines primer, i els adhesius després. Josep María Pons, gerent de Trigràfic, que manté els drets d'autor, calcula que es van imprimir uns 150 milions de tois entre España i Portugal. “A les fleques es va arribar a limitar la venda de bollycaos: a només dos o tres perquè l'empresa no tenia temps de fabricar-ne tants”, assegura Pons, que per casualitat ha coincidit amb Català a l'exposició. El creador i el distribuïdor del Toi parlen de la mascota amb la mateixa il·lusió.

El ninot va arrasar als anys 1990 i 1991. “Panrico només demanava que no fossin depressius i que no n’hi hagués cap de repetit cada vuit adhesius”, explica Pons. Ell i Català quedaven en una cafeteria de la Gran Via de Barcelona i aquí preparaven les noves campanyes per a l'inici de l’escola i després de les vacances de Nadal. “Vam fer més de 1.000 models”, rememoren. Van fabricar xapes, samarretes i tazos (pels del babyboom: busquin a Google).

El 2010 i el 2014 es van distribuir altre cop els tois. “Però el bollycao ja no tenia el mateix èxit”. Català té raó: als noranta els productes de brioixeria industrial es menjaven de dos en dos sense remordiments ni retrets. El creador del Toi prepara una reinterpretació. També s'ha assajat ja una aplicació per als mòbils.

La Generació Z en té prou per ara amb les emoticones. Encara que entre ells sobreviuen alguns que no han perdut el costum del paper i el boli, desgastat entre classe i classe. Un d'aquests joves corre a la seva habitació a buscar el seu particular cofre del tresor. A l'interior hi ha un munt de papers, acuradament plegats mil vegades fins a deixar-los en petits quadradets. Són els missatges que intercanvia diàriament amb la seva millor amiga. Amb el risc de perdre's alguna dada clau entre Tecnologia i Anglès, s'expliquen la vida a trossos. Té desenes de papers guardats, que obre altre cop amb il·lusió, els rellegeix, i els torna a guardar acuradament, sense revelar-ne el contingut, que òbviament és secret. Potser en alguns d'ells resa el mateix missatge, tantes vegades repetit: “Escriu-me aviat”. O en altres paraules: “Toi entregao”.