Pactar amb els independentistes

El 24 d’octubre l’Assemblea de Madrid, amb els vots de Ciutadans, el PP i Vox, va aprovar una proposició no de llei que insta el Govern d’Espanya “a la il·legalització immediata d’aquells partits separatistes que atemptin contra la unitat de la nació”. La diputada del grup parlamentari del PP, Alicia Sánchez-Camacho Pérez, va sintetitzar la seva visió del diàleg amb els independentistes en dues preguntes retòriques: “Dialogar amb qui? Amb els que volen trencar Espanya?”. El portaveu del grup parlamentari d’Unides Podem-Esquerra Unida-Madrid en Pie, Jacinto Morano González, va defensar just el contrari: “El que hem de fer els qui som a les institucions és buscar solucions, i les solucions passen, sí, senyors, sí, per negociar”. Qui tenia raó? Encara que en el debat madrileny el portaveu socialista José Manuel Rodríguez Uribes no va ser tan explícit com el seu col·lega del partit morat, el fet és que, setmanes després d’aquella sessió parlamentària, el PSOE està negociant amb el principal partit “separatista” d’Espanya per assegurar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern.

És possible negociar el Govern d’un Estat amb un partit que busca la independència d’aquest mateix Estat? Una manera d’abordar la qüestió amb la parsimònia desitjable és treure-la del trist maniqueisme al qual sembla abocat el debat polític a Espanya. En el debat madrileny Sánchez-Camacho va proclamar que “a cap lloc d’Europa, ni a Baviera, ni a Suïssa, s’accepta el dret a l’autodeterminació”. En l’Acord de Divendres Sant els governs del Regne Unit i Irlanda van reconèixer que correspon a la població de l’illa d’Irlanda, Nord i Sud, exercir el seu dret “a l’autodeterminació” per aconseguir una Irlanda unida. Però deixant de banda aquesta notòria excepció i casos menors, com els de Liechtenstein (respecte als seus municipis) i la República de Moldàvia (respecte a la regió autònoma de Gagaúsia), la regla és efectivament la que va formular Sánchez-Camacho. El que caldria preguntar-se ara és si en algun lloc d’Europa es negocia la formació del Govern (o fins i tot es governa) amb partits independentistes.

Una persona que podria respondre molt bé a aquesta pregunta és l’antic primer ministre de Bèlgica Charles Michel. En les eleccions federals belgues del 25 de maig del 2014 el partit més votat a escala federal va ser l'independentista Nova Aliança Flamenca (N-VA, per les seves sigles en neerlandès), amb el 20% del vot popular i 33 dels 150 escons de la Cambra de Representants. Per darrere seu va quedar el Partit Socialista francòfon, amb el 12% del vot popular i 23 escons. Després de les eleccions, el rei Felip (de Bèlgica) no va dubtar a nombrar el líder de N-VA, Bart de Wever, com a informateur responsable d’explorar la formació d’un govern. Després de mesos de negociacions, es va crear un gabinet quadripartit format pels independentistes de N-VA, els democristians i liberals flamencs i el Moviment Reformista francòfon de Charles Michel, que va acabar sent el primer ministre, tot i que el seu partit havia obtingut menys vot popular que els seus tres socis de govern i 13 escons menys que els independentistes de N-VA. (El costat fosc de la història és que el desembre del 2018 N-VA va forçar el naufragi del Govern per la seva oposició al fet que Bèlgica signés el Pacte Mundial sobre Migració, un innocent acord intergovernamental impulsat per l’Organització de Nacions Unides, cosa que il·lustra l’acreditada pulsió antiimmigració endèmica del nacionalisme flamenc.)

Sobre el fet que N-VA és un partit independentista no hi ha cap mena de dubte. N’hi ha prou amb una visita breu al web oficial del partit. “El nostre objectiu final és certament una Flandes independent com a Estat membre europeu”. Això sí: N-VA aparca obertament la unilateralitat. “N-VA no vol cap revolució i no busca la secessió […]. El camí per arribar a la independència està marcat per etapes i s’ha de recórrer amb respecte per la democràcia”.

A la vista de l’il·lustre precedent belga, el possible pacte entre el PSOE i ERC podria tenir dues virtuts. No només serviria per formar govern a Espanya i treure el país de l’impasse polític en el qual es troba, sinó que també podria ajudar ERC a abraçar “l’independentisme constitucional” que Mariano Rajoy va menystenir en el debat estatutari o “l’independentisme constitucionalista” del qual Ramon Espadaler augurava l’adveniment l’estiu passat. Independentisme constitucionalista? Un oxímoron per a Quim Torra. Una “aberració política” pròpia d’un botifler amb el “cervell atrofiat”, com va suggerir un perspicaç tuiter. I una realitat que aquesta Europa que no escolta Torra pot entendre, començant pel flamant president del Consell Europeu Charles Michel.