Desobediència incivil

Davant l’ús de la força, la força de les pròpies conviccions. En lloc d’atacar els legisladors injustos, acceptar el càstig per desobeir les lleis injustes. Sacrificar-se un mateix abans de sacrificar els altres, la societat sencera.

Molt s’han invocat en els últims temps a Catalunya les idees del gran profeta i activista de la desobediència civil pacífica, Mahatma Gandhi, però s’ha entrat poc en el detall del seu mètode de combat polític, en què no cal distingir mitjans i finalitats perquè els primers defineixen les segons.

Que no caben els objectius sublims quan els mitjans per obtenir-los són immorals ho saben sobretot els que disfressen les finalitats immorals a què ens condueixen amb la moralitat aparentment resplendent dels mitjans que utilitzen. Són els avantatges que ofereix l’era de la propaganda, dels relats i dels marcs conceptuals, que permet la conversió de supervivents derrotats de la lluita armada revolucionària en xaiets pacífics seguidors de Luther King, Nelson Mandela o Mahatma Gandhi.

La violència revolucionària, a diferència de fa 50 anys, no està de moda. Pitjor, està justament desprestigiada

La violència revolucionària, a diferència de fa 50 anys, no està de moda. Pitjor, està justament desprestigiada. Amb l’afegit que, jutjada pels resultats, s’ha revelat com un dels mètodes més catastròfics i immorals per canviar una societat. Fa víctimes innocents. Allunya els objectius buscats. Fa mal a la societat sencera i a qui la practica. Qui pot anar més lluny? El més estrany és que hagi durat tant la seva exaltació i fins i tot que alguns segueixin sense condemnar-la ni es penedeixin d’haver-la utilitzat.

La moda, ara, és la resistència passiva, anomenada no-violència, que alguns s’han atrevit a formular, amb més encert conceptual del que imaginen, amb l’oxímoron d’una violència pacífica. Té poc a veure amb el gandhisme, sinó més aviat amb un bolxevisme que utilitza les arts marcials tot i que no les armes letals. En essència, es tracta de revertir l’ús de la força per part dels poders públics de manera que es deslegitimin políticament i converteixin les seves actuacions en derrotes polítiques.

L'autodeterminació, com l'eufemisme del dret a decidir, ja existeixen i funcionen, a Espanya i a Catalunya

De l’escassa moralitat del mètode en règims en què regeix el dret i la democràcia en donen compte no només els actes de resistència física passiva, mitjançant cadenes humanes especialment, sinó també l’ús selectiu d’una violència de baixa intensitat destinada a fatigar a la policia i arribar a provocar fins a produir la reacció excessiva, el desbordament i si pot ser fins i tot les víctimes. Res d’això té a veure amb l’ètica i amb les conviccions sinó més aviat amb la gimnàstica, l’entrenament i la força física. Si hi afegim la capacitat d’organització i direcció de les xarxes socials, caldrà acordar que els que actuen així són més soldats disciplinats que resistents civils.

En el cas del moviment secessionista català la presumpta desobediència civil es veu complicada amb la idea peculiar, perfectament mantinguda per alguns, d’una desobediència institucional. És l’originalitat catalana d’aquesta temporada de rebel·lia global: no hi ha cap altre moviment que compti amb el suport logístic, mediàtic i pressupostari d’un govern i d’una administració més potent que molts dels estats pertanyents a les Nacions Unides i fins i tot que algun dels que ara mateix s’enfronten a la revolta del carrer.

Les files dels resistents es nodreixen de funcionaris i pensionistes i els dirigents polítics no dubten a baixar del cotxe oficial per participar en els talls de trànsit a la carretera i els carrers. Només se surt de l’esquema la policia autonòmica, els sacrificats Mossos d’Esquadra, que no practiquen la desobediència institucional davant les ordres dels jutges i pateixen la vergonya de quedar-se a les comissaries quan se’ls necessita als carrer gràcies a la inhibició dels seus comandaments polítics.

No, no és desobediència civil la que practiquen Torra i el seu govern, i és nul·lament gandhiana la presumpta desobediència civil dels comitès disruptors de la vida quotidiana, les comunicacions i l’economia de Catalunya. Més aviat al contrari, és desobediència incivil, dirigida per un govern contra un altre, utilitzant una part de la ciutadania per perjudicar i enfrontar-la amb l’altra. I el seu objectiu, l’invocat dret a l’autodeterminació, no té res a veure amb els drets civils, ja que no es tracta d’una situació colonial o de segregació, en què els subjectes colonitzats o segregats no gaudeixen dels mateixos drets que els altres ciutadans.

L’autodeterminació, com l’eufemisme del dret a decidir, ja existeixen i funcionen, a Espanya i a Catalunya, en la mesura que ens governem en els diferents nivells de l’administració a partir dels resultats de les urnes. El que no existeix, perquè a més no forma part de les llibertats individuals, és el dret a la secessió, difícilment suportable per cap estat, inclosos els pocs que ho contemplen a la seva Constitució encara que després no en facin cas.

Aquest dret, si existís, tindria una conseqüència contradictòria amb els principis de la desobediència civil, ja que els drets que reivindica per a un mateix els treu automàticament als altres, perjudiquen els que no participen de la ideologia, i fins i tot se’ls exclou de la comunitat política que es vol formar a partir de l’autodeterminació. L’Índia del Ghandi tant invocat ofereix les dues cares, ben actuals i alliçonadores, de la terrible història de la descolonització, que inclou una gloriosa independència i una dolorosa i sagnant partició. La primera va proporcionar drets a tothom, indis i pakistanesos, la segona, una secessió, els va dividir i els va desposseir, en forma d’expulsions, trasllats de poblacions i milions de morts.