Una tarda amb la Teresa

No sé gaire bé què hi busco, en els llibres. Sota una làmpada dels anys trenta i els peus creuats sobre el braç de la butaca va ser, tardes de la infantesa, evasió i vides impossibles per delegació. Amb el mateix llum i butaca, temps reentapissat, interpretació: intuïa que la vida no ensenya, que al carrer hi havia el món, però que des d’allà no l’entendria. Bona excusa per a una misantropia que es reforçava els dissabtes a la nit.

Sempre hi ha una data. Ara, el 19 d’agost del 1982. És la de les meves Últimas tardes con Teresa, el llibre que més m’ha marcat. Segons l’anotació nàufraga entre l’ocre de les pàgines cremades per l’acidesa del temps, va ser regal de la meva germana, manifestació de futurs dots de psicòloga. Ja sabeu de què va: aventures i amors equívocs d’un bandarra del Carmel (el Pijoaparte) amb Teresita Serrat, universitària de casa bona de Sant Gervasi que juga a la subversió política amb els seus també riquets (i ximplets) companys. Ella ha confós el lladre de motos amb un militant obrer i creu que “l’arrencarà de la seva classe i la salvarà d’ella mateixa”, com va resumir Vargas Llosa; el noi, que li ha tocat la loteria social que li obrirà les portes del tecnicolor món burgès.

M’agrada pensar avui que per a Marsé la novel·la va ser tan important com per a mi: és qui millor ha descrit la meva infantesa i el seu paisatge. No és la seva preferida, però és la que li va refermar el que fins llavors era una vocació vacil·lant. El meu exemplar és la sisena reimpressió de la setena edició, revisada per l’autor el febrer del 1975, però manté la portada de la primera, del 1966, d’Oriol Maspons, amb el pla zenital d’una noia al volant d’un descapotable. El fotògraf ja havia il·lustrat el primer llibre publicat de Marsé, Encerrados con un solo juguete, del 1960: va utilitzar una model francesa, Babà, llegint revistes indolents al llit; era l’habitació de les filles de l’editor Carlos Barral a la casa que tenia a Calafell.

Què busco encara ara en la meva meitat d’un llibre? Tot just una mica d’ordre en la tragèdia

Maspons il·lustrava la col·lecció Biblioteca Breve ja des del pòster fundacional de juny del 1958. Com a mínim va il·luminar 42 portades. Almenys en una altra ocasió hi apareixia també una dona en un cotxe, aquesta vegada conduint, de nit i frontal: Lo más tarde en noviembre, de Hans Erich Nossack. La destinada al llibre de Marsé és història coneguda de la fotografia catalana i de l’esperit de la Gauche Divine. És tan icònica que s’ha atribuït a Leopoldo Pomés i a Colita, a la darrera a partir del polèmic film sobre Jaime Gil de Biedma, El cónsul de Sodoma, en una sessió en què suposadament hi eren Marsé, la seva dona i el poeta, cosa que l’escriptor va desmentir al seu biògraf Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad.

No va anar així. Maspons va fer la foto des d’un balcó de la Pedrera, on vivien els pares de la model Susan Holmquist, que ja per sempre va ser, en l’imaginari col·lectiu, Teresita Serrat. Inevitable una model estrangera perquè, des que el 1954 va fotografiar a Eivissa Monique Koller, Maspons va utilitzar majoritàriament models de més enllà dels Pirineus, rosses i amb aire nòrdic: per ell encarnaven la dona moderna i sensual. Amb els anys, les va fer mutar en maniquins, nines gairebé inexpressives en posicions de contorsionista.

A Holmquist (el Conillet de vellut de la cançó de Joan Manuel Serrat, després de la seva relació sentimental) també la va fer girar i mirar cap amunt, en un enquadrament anòmal en l’època. El cotxe era d’ella: un Innocenti descapotable que la ja Miss Dinamarca s’havia comprat feia poc a Milà. Com que l’original de la fotografia és una de les 503 imatges que conformen, al MNAC, la primera gran exposició sobre Maspons, em vaig fixar en alguns dels detalls. Menors, esclar. Per exemple, la matrícula: MI 854142. O que el vehicle estava una mica brut de pols, com revelen aquells dibuixets que la gent acostuma a fer-hi amb el ditet (millor això que no pas l’envejosa rascada del xassís). O que, al costat de l’antena telescòpica de ràdio, canònicament torçada a la punta, hi havia un adhesiu molt de l’època, un trèvol verd de quatre fulles…

L’obsessió patològica té atenuant, que requereix unes coordenades personals del 1982 i que s’expliquen si de la història de Marsé se n’esborren traces d’arribisme i mala fe i es canvien els escenaris de la Costa Brava per Castelldefels i el ranci llinatge de la dinastia Serrat per un empresariat de possibles fet a si mateix. I els cabells rossos pels castanys, però no els ulls blaus. I ho deixarem aquí. La cosa és que, sense saber amb 19 anys absolutament res de res de la imatge ni del fotògraf (ni de Marsé, ni de la vida, en definitiva), se’m va acudir una tarda d’estiu fer el mateix amb la meva Teresa. Entranyable… però dramàtic: l’estilitzat Innocenti va mutar, com la carrossa de la Ventafocs, en carabassa Ford Fiesta vermell, per descomptat no descapotable, cosa que obligava a un escorç tan forçat de la meva estimada per la finestreta que em va fer por que es trenqués l’espinada. Tampoc sé quantes vegades vaig arribar a disparar perquè quan no trobava l’enquadrament resulta que hi entrava un raig de sol o li entreveia una ganyota o un ull mig tancat a la cara. La clandestinitat de la cosa (els veïns del tafaner, estret i humil carreró del barri; la meva tieta vídua rondant en funcions de carabina d’estiu i la meva imperícia amb la càmera robada als meus pares) va provocar que en gairebé totes les poques imatges que es van salvar en el revelat es colés la barana del balcó.

Vaig perdre les còpies, potser totes estripades quan la relació es va acabar, més per imberbes despits sense importància que no pas per incompatibilitat personal o social, tot i que la pressió a la seva família va ser gran (només li queia bé a la seva àvia). Però sense reconèixer-ho, mantinc l’esperança que alguna, un dia, aletegi en collir un llibre oblidat durant massa temps. En el fons, en aquella història, com en la de Marsé, no hi va haver “ni rancor ni condemna, ni tampoc autoengany, sinó metamorfosi lírica”, com va llegir Pere Gimferrer.

“L’autor només escriu la meitat d’un llibre; de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector”, sostenia Joseph Conrad. Què busco encara ara en la meva meitat d’un llibre? Tot just una mica d’ordre en la tragèdia.