Una ‘col·locada’ d’autoestima a La Villarroel

Cau una pluja d’insults, desqualificacions cruels i bromes de mal gust, però, després d’una al·luvió d’incorrecció política, el dramaturg, actor i director italià Gabriele di Luca deixa una escletxa a les emocions que van guanyat espai —molt poc, la veritat— a mesura que avança la desenraonada trama de Vaselina (Thanks for Vaselina és el seu títol original), àcida comèdia que Sergi Belbel dirigeix amb certa desmesura en el muntatge que obre temporada a La Villarroel.

L’autor deixa ben clares les seves intencions en la dedicatòria que figura sota el títol d’aquesta comèdia banyada en vidriol pur: Vaselina està “dedicada a tots els familiars de les víctimes i a totes les víctimes dels familiars”. I el retrat familiar que pinta és amb caràcter.

La primera i demolidora salva d’insults va a càrrec de Fil, un desarrelat, amargat i cínic traficant de pa sucat amb oli que conrea marihuana a casa seva i està boig per recuperar la pasta invertida després de perdre a l’aeroport un gosset vestit de Hello Kitty, la “mula” més estrafolària del món.

Els cinc personatges que desfilen per l’escenari formen el més grotesc grup de marginats que es pugui somiar —alguns no desentonarien a les primeres pel·lícules de Pedro Almodóvar—, però com a retrat de família desestructurada, queda lluny de l’enginy teatral, per exemple, de La omisión de la familia Coleman, de Claudio Tolcachir. Les rialles estan garantides, encara que, en el fons, fa mal veure com de fàcil és riure’s de l’aspecte físic i les misèries que pateixen els protagonistes.

Sobra moralina en un retrat coral que, en qualitat de delirant, resulta de baixa intensitat emocional i poc creïble per pura sobrecàrrega de complexos, desgràcies i carències emocionals. Al capdavant de l’elenc destaquen Joan Negrié (també firma la traducció) al paper de Fil i, com a mare ludòpata i alcohòlica, Lluïsa Castell, que salva amb la seva vis còmica fins a les situacions més grolleres.

Tots caminen una mica passada de rosca a l’inici, però van perfilant capes de tendresa en uns personatges que no deixen de buscar afecte sota un feridor cinisme. En aquest sentit, compleixen eficàcia Joan Miquel Reig com a pare transsexual que es declara bisexual i actua sota el jou d’una secta religiosa, Karin Barbeta com a jove obesa que manté una escabrosa relació amb el seu germà amb síndrome de Down, i Artur Busquets com fanàtic animalista i soci de Fil en el tràfic domèstic de marihuana.

Tot es queda en una superfície emocional plena de tòpics en la qual els personatges més cínics, els que més es diverteixen clavant puntes de pica salvatges, es tornen més humans en una col·locada final d’autoestima, mentre que els que semblaven més ingenus acaben sent els més perversos.