La meitat dels telèfons públics de Barcelona estan en desús

Barcelona compta amb uns 550 terminals de telèfons públics, però la meitat no registren ni una sola trucada a l’any. Així ho constata Telefónica, l’empresa que manté la concessió dels terminals per designació directa del Govern. No hi ha cap altra empresa interessada a aconseguir la licitació. El cost dels telèfons de carrer ascendeix a 1,2 milions d’euros, segons les últimes dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

“El vandalisme i la popularització de la telefonia mòbil ha fet que les cabines siguin altament deficitàries i un negoci ruïnós per a qui les explota”, expliquen des de Telefónica. La companyia qualifica el model de càlcul com a “ruïnós”, i critica que la CNMV porti un retard de tres anys en els seus càlculs.

Segons dades de l’Eurobaròmetre de 2014, el 88% dels espanyols mai no utilitza aquest servei de telefonia. Els terminals que més s’utilitzen a Barcelona són als punts més turístics de la ciutat, com la plaça de Catalunya. Però des de Telefónica adverteixen que això no implica necessàriament més rendibilitat. “El manteniment dels telèfons de plaça de Catalunya costa el doble, ja que són víctimes de més desperfectes i actes vandàlics”, expliquen. I insisteixen que les estadístiques d’ús es poden veure alterades “per unes simples trucades de més o de menys”. L’empresa està obligada a mantenir el funcionament de totes elles, fins i tot encara que estiguin fora de servei per un mal ús per part de la ciutadania.

La legislació permet la retirada dels telèfons públics quan finalitzi el termini d’un any contemplat al decret que es va desplegar per garantir la continuïtat del servei. Aquell termini acabarà el mes de desembre vinent, encara que és previsible que el futur Executiu prolongui la concessió del servei a Telefónica, tal com va ocórrer durant el Nadal de 2018. Llavors, el govern de Pedro Sánchez va donar llum verda al servei un any més, encara que la decisió contradeia els criteris de la CNMV. L’organisme va defensar el juny de l'any passat “revisar la conveniència de mantenir el caràcter obligatori de la prestació d’aquest servei com una de les obligacions del servei universal”. L’òrgan supervisor advertia, no obstant això, que no és possible identificar aquelles poblacions on el lliure mercat asseguri per si sol la prestació del servei.

A Espanya, el servei universal garanteix que ha d’existir almenys un terminal si una localitat compta amb 1000 habitants o més, i se suma un telèfon públic per cada 3.000 ciutadans més que hi visquin. Països com França, Dinamarca o Estònia van deixar de garantir el servei universal fa temps i les empreses el mantenen en aquells llocs on els és rendible fer-ho.

“La demanda d’aquest servei s’ha reduït dràsticament al ser substituït per la telefonia mòbil en tots els segments de la societat”, expliquen des de Telefónica. “L’escassa demanda per part dels usuaris ha encarit els costos de prestació del servei”, agreguen. Els telèfons públics no han estat capaços d’adaptar-se a la nova realitat telecomunicativa, malgrat instaurar serveis als terminals com l’enviament d’SMS o correus electrònics.