El mite dels castells, a la punta dels dits

Per als profans, qualsevol torre de persones que vagi més enllà de carregar-se sobre les espatlles un nen petit que pesi poc ja és digne d’aplaudiment i, si es té un mòbil a mà, mereixedor de foto. És fàcil constatar-ho durant l’estiu, quan la proliferació de colles castelleres genera exhibicions a diversos municipis i barris mariners. Els turistes, autòctons o forans, mostren la seva fascinació sense dissimular, angoixats per l’empenta d’uns enxanetes molt atrevits. Però parlar del 3 de 9 sense folre és pujar uns quants esglaons de cop en l’univers casteller.

Per parts: és un castell dels de gamma extra, format per nou pisos de tres persones i on el pom de dalt s’eleva més enllà dels deu metres d’altura, una estructura majestuosa que comporta una dificultat notable. Bona prova d’això és que el 3 de 9 sense folre resisteix com l’únic castell que s’ha portat a plaça i que no s’ha pogut carregar mai. En l’argot de les diades, l’apel·latiu de la bèstia indomable és per al 2 de 8 sense folre, però el 3 de 9 és un os dur de rosegar. Sense folre i sense manilles –els contraforts que fan robusta la base–, la seva complexitat rau en el fet que exigeix un suport fràgil per a tant de pis. Com a dada comparativa, un cosí germà seu, el 3 de 9 amb folre, ha estat carregat per 20 colles i 19, l'han aconseguit descarregar.

Com acostuma a passar amb tots els mites, el 3 de 9 net arrossega una llegenda il·lusòria a l’esquena. El pas dels anys ha alimentat la creença que al segle XIX hi va haver un parell d’intents de carregar el 3 de 9 que van reeixir. El més versemblant s’hauria descarregat durant la diada de Santa Tecla del 1881, però els entesos assenyalen que hi ha molts dubtes respecte que fos una estructura neta, sense contraforts.

En l’era moderna, tres colles castelleres han intentat abordar el 3 de 9 net, però sense èxit. Són els Castellers de Vilafranca, la Joves de Valls i la Colla Vella de Valls. La rivalitat eterna entre la Joves i la Vella va instigar un doble intent en la diada de Santa Úrsula de l’any passat. L’estira-i-arronsa entre totes dues colles va animar, en la tercera ronda, els atacs respectius a una estructura que té categoria de quimera. Les temptatives van acabar en caiguda. L’estímul ve de lluny. La Joves va ser pionera a intentar muntar-lo, l’any 2000 a Vila-rodona, però la Vella s’hi va atrevir en un escenari insuperable: la final del Concurs de Castells, el mundial de l’especialitat. Va ser el 2016 quan els de la camisa rosada van intentar impedir la vuitena victòria consecutiva dels Verds de Vilafranca i es van encomanar al 3 de 9 net.

Era un intent a tot o res. El silenci a la Tarraco Arena Plaça era absolut i se sentien els crits d’Albert Martínez, cap de colla. “Tranquil·litat”, clamava, però a la pinya hi havia de tot menys calma. Les bases del castell es van muntar en un tres i no res i, amb les gralles bufant a ple pulmó, el sisè pis s’apuntava amb sincronia mentre la canalla, els petits de la colla, s’afanyaven a escalar els cossos dels companys. No es podia perdre ni un minut perquè els fonaments del castell començaven a trontollar, patint pel pes que suportaven les espatlles i les cintures. Calia carregar-lo per sumar una colla de punts que permetessin avançar Vilafranca. “Vinga, tranquils i mala llet aquí”, cridava Albert Martínez. Només faltava un pas, petit però arriscat. El trontolleig del castell es feia notar i l’acotxador i l’enxaneta el notaven en primera persona, mentre pujaven aferrant-se a les faixes i les camises. En aquestes circumstàncies, quan la caiguda es veu a venir, cal tenir caràcter per continuar mirant cap amunt en lloc de dir “fins aquí, senyors”, i girar cua. La trompada va arribar, però també va esclatar un aplaudiment massiu de la plaça, del públic i de la majoria de colles.

Al capdavall, va ser en el Concurs de Castells del 2018 quan va arribar el triomf de la Vella, sense 3 de 9, però gràcies a una actuació colossal. “La Vella és la Vella”, els agrada repetir. Amb el títol a la butxaca, aquesta temporada s’afronta amb la tranquil·litat dels resultats obtinguts i amb optimisme per abordar el que el mateix cap de colla qualifica de “deures pendents”. Entre aquests, un nom propi: el 3 de 9.

“És un castell al qual encara no hem trobat l’encaix, no tenim clar com s’ha de treballar”, admet Albert Martínez. L’observació i anàlisi de les caigudes ha permès a la Vella constatar que el castell se’n va en orris, sempre, per l’esquerra i s’agita cap a la dreta. “Cal que els castellers entenguin com es forma el tronc i de quina manera s’hi senten més còmodes”, però els assajos, sempre cansats i amb el temps i el personal limitats, acostumen a passar de puntetes per aquest castell: “El vèiem tan llunyà que no valia gaire la pena perdre-hi el temps”, reconeix el cap de colla. Ferm defensor de la teoria que apunta que “abans d’anar a buscar coses noves has de tenir les velles ben assumides”, Martínez destaca que no li treu ni un minut de son poder ser els primers que s’apunten un 3 de 9. “No em fixo en el que fan els altres, no em generarà cap tensió aquest tema”, i afegeix que “les ganes de portar-lo a la plaça” no poden tapar la dificultat que impliquen altres estructures que la colla ha aconseguit descarregar de manera solvent. “No s’ha de treure valor als que ja fem, perquè continuen sent molt difícils. A veure si ara resultarà que un 2 de 8 és una minúcia”, apunta.