Això de les bases…

De les diverses coses que marquen una diferència entre dreta i esquerra, dues criden poderosament l'atenció. La primera és que els partits de dreta, a l'hora de posar-se d'acord per aconseguir quotes de poder a les institucions, són molt més pragmàtics que els d’esquerra. Això no és una especialitat ni catalana ni espanyola, és un fenomen bastant universal, i d’exemples, n’hi ha molts. La segona és “això de les bases”... No sembla que els partits de dretes consultin gaire les bases, perquè funcionen “per bé i per mal” segons un cànon clàssic de partit polític.

En la democràcia representativa, per oposició a les anomenades democràcies directes o assembleàries, la relació fonamental és la que els líders polítics estableixen amb els seus electors, no amb les bases. Així els càrrecs electes de cada partit es mesuren en l'escala d'un a centenars de milers o, en el cas dels grans partits, a milions de votants. Quan en dues eleccions successives Podem perd un milió de votants cada vegada, això no va de bases, per posar un exemple. Aquest vincle entre candidats electorals i votants no es resol, o no només, amb la campanya electoral oficial, depèn de moltes altres variants que es desenvolupen al llarg de tota una legislatura. Per això els líders busquen la premsa, fent declaracions de tot tipus quan els posen un micròfon davant.

Les “preguntes” de Pablo Iglesias a les seves bases sobre els pactes amb el PSOE eren una mostra de demagògia

I les bases? Podríem dir que el terme es refereix als adherents o militants amb carnet, uns centenars, uns milers, en termes reals (diguin el que diguin els partits), no més d'unes desenes de milers. I aquí entrem en la crua realitat de les bases, o més ben dit de “les consultes a les bases”. Serveixen per ser instruments d'intervenció en debats interns, sobretot en moments de crisis profundes, i des d'aquest punt de vista són una mena de frau. Les “preguntes”, com les que va fer Pablo Iglesias a les seves bases sobre els pactes amb el PSOE sobre si govern de coalició o de cooperació, eren una mostra de demagògia interna.

No és casual que del nucli fundacional de Podem fa cinc anys, només en quedi Iglesias. Els altres se n'han anat o han estat convidats a anar-se’n, i la gestió que d'això ha fet aquest dirigent marca un dels clàssics de lideratge unipersonal segons la teoria de partits més clàssica. I és que l'antinòmia central, en democràcia representativa, és que els partits que la gestionen a través de les institucions sotmeses a sufragi, són estructuralment menys democràtics internament que el sistema que estan cridats a governar (parlaments, ajuntaments). És una contradicció estructural, sense solució màgica.

Per això, quan en l'ampli camp de l'esquerra partits o organitzacions adverteixen que tota proposta de nou tipus “ha de ser consultada amb les bases” estem assistint a una cerimònia de gust dubtós. Mestres d'aquest art: la CUP, que a més a més viu immersa en la il·lusa convicció que ells sí que representen “el poble”, així, sense matisos. No us perdeu la frase “quan el poble mana, el govern obeeix”. De debò? Repassin la Revolució Francesa, model de formulació d'aquest paradigma. No parlem ja de la soviètica. Amb quatre diputats de 135 (Parlament de Catalunya), la CUP té nou vegades menys de quota “del poble” que Ciutadans.

A la dreta hi ha més realisme polític, s'entén de manera pragmàtica l'envit central de la política: el poder

Quan en un partit hi ha fortes tensions internes, es nota. El PSC comença ara a sortir d'una llarga quarentena, el mateix el PSOE des de 2016, o el recanvi de direcció recent en el PP. Aquests processos solen acabar, segons la tradició, en congressos que segueixen una partitura (no eximeix de maniobres vàries). Però es tracta d'una estructura piramidal en què un pot “llegir” les línies de debat i confrontació en termes territorials o de lideratges contraposats. Cal recordar aquí aquell congrés del PSOE en el qual, al final, Rubalcaba va vèncer Chacón per una dotzena i mitja de vots (d'un total de més de mil congressistes).

De vegades la gent simpatitza més o menys amb les propostes dels partits en campanya, però no tenim gaire informació ordenada i per escrit sobre què pensen en termes programàtics realistes les famoses “bases”, a les quals els dirigents invoquen per ajustar comptes interns o per obstaculitzar negociacions en curs amb altres partits de cara a governar. En el si de la dreta hi ha força més realisme polític, s'entén de manera més pragmàtica l'envit central de la política: el poder.