L’arbitratge com a sortida vital

La diferència d'edat no impedeix que Leticia Carmona, de 32 anys, i Maite Cano, de 17, comparteixin la seva gran passió pel futbol i per desafiar els rols de gènere. Això les va portar a conèixer-se en el curs preparatori per a àrbitres de futbol sala en modalitat masculina i femenina, impartit per InserSport i la Federació Catalana de Futbol (FCF). Van ser les úniques dones en un grup de nou alumnes. “Jo és que sempre he estat diferent. Des de petita he trencat amb aquesta divisió entre nenes i nens”, explica Maite Cano. Leticia Carmona afirma: “A moltes noies els fa por participar en aquestes activitats considerades per a nois”. Però aquesta passió no és l'única cosa que tenen en comú, també comparteixen la resiliència amb què han portat les seves vides.

“El meu pare era alcohòlic i per això me’n vaig anar de casa amb 16 anys”, explica Carmona. Ara viu amb la seva mare, la parella de la seva mare i el seu nebot Kevin, que té autisme i retard mental. “Jo m'he endut moltes hòsties a la vida”, etziba Carmona, “així que no tinc por d'arbitrar, ni un partit de nois ni un de noies, gens”. Quan la Leticia se’n va anar de casa relata que no va ser una experiència agradable. “Em tenien esclavitzada, em pegaven, vaig patir molt”, recorda. Va trigar quatre anys a sortir d'aquesta situació i reconciliar-se amb la seva mare. “A principi no va ser fàcil, vam trigar tres anys a perdonar-nos”, però la Leticia assegura que va passar al moment just. “Al cap d'uns mesos va arribar la meva germana que té retard, embarassada del Kevin”. A partir d'aquí, la Leticia s'ha fet càrrec de la seva mare i del seu nebot. “És difícil perquè no tots els seus dies [els del Kevin] són bons i costa una mica més”.

Ser àrbitre requereix “paciència i carisma”, dues qualitats que Maite Cano ha desenvolupat cuidant les seves sis germanes petites. “Jo durant molt de temps vaig estar a càrrec de les meves sis germanes i, com que són moltes, he après moltes coses amb això”, i afegeix amb somriures, “és clar que tot depèn del dia”. No va poder acabar els seus estudis a l'institut. D'una banda, va rebre un cop molt fort al cap que la va obligar a anar diverses vegades a l'hospital. I al mateix temps, va néixer una altra de les seves germanes, que també va haver de cuidar. “Estudiar és important, t'ajuda a tenir més idees. Per això vaig voler aprofitar aquesta oportunitat amb l'arbitratge”. L'experiència de Cano com a àrbitra va motivar les seves germanes. “Ara que ja no jugo, elles han començat a dir que els agradaria ser jugadores de futbol”, explica. No obstant això, admet que elles sí que se senten intimidades perquè a les escoles de futbol són majoritàriament nens.

Tant la Leticia com la Maite van arribar al curs d'arbitratge per recomanació d'un conegut. Totes dues tenien un passat al futbol, però diferents circumstàncies els van impedir continuar. “De petita estava a l'equip del Barça”, diu amb entusiasme Carmona, “però després la meva mare no m'ho va poder pagar més i aquí va quedar tot”. En canvi, Cano ja portava el futbol a la sang: “La meva mare era portera i davantera. Jo vaig créixer veient partits i així vaig aprendre a jugar”. Malgrat que sentia una gran afinitat cap al futbol, la seva sortida de l'institut i la responsabilitat de tenir cura de les seves germanes va truncar la situació.

“L'arbitratge no és un tema fàcil”, comenta José Manuel Vieitez, formador en el curs d'arbitratge i director adjunt del col·lectiu d'àrbitres. A més, explica: “Quan vas a arbitrar estàs tu sol i cal aguantar la pressió”. Vieitez ha estat formador del curs des de fa tres anys i ha vist passar molts nois i noies per les seves aules. “Sempre m'impressiona molt l'entusiasme i la capacitat que tenen. Però, és clar, a aquests nois i noies cal tractar-los d'una manera especial, no venen de situacions fàcils”, comenta. Teresa Osorio, psicòloga tècnica del programa InserSport, explica els objectius del programa: “Es tracta que els joves que venen del fracàs escolar s'empoderin, reprenguin els estudis i tinguin un recurs econòmic més”. Per Vieitez, la Leticia i la Maite poden arribar lluny en l'arbitratge, però matisa: “No serà fàcil perquè al final cadascú porta tots els seus problemes personals al camp i cal saber gestionar-los molt bé”. A Catalunya dels 1.950 àrbitres de futbol i futbol sala, només 108 són noies. Des de la FCF incentiven les noies perquè optin pels cursos de preparació tant d'arbitratge com d'entrenadores de futbol. En el Mundial França 2019, no hi havia cap espanyola entre les 27 àrbitres i 48 assistents.

Leticia Carmona té molt clar que vol veure's en un camp de joc. “T'imagines amb el meu metre cinquanta envoltada de jugadors molt alts. Això a mi no m'intimida, em faria riure”, comenta. Però és conscient que li queden molts graons per pujar. “Primer haig de ser jutge de taula. I quan estigui preparada, em deixaran estar al camp. I aquí sí que no pararé”, assegura. Reconeix que un dels seus somnis és conèixer Guadalupe Porras, la primera dona jutge de línia a la Primera Divisió masculina. Maite Cano, per la seva banda, prefereix anar una mica més a poc a poc. “D'aquí a dos anys no sé què pot passar”. I estableix: “Sí em veiés arbitrant en un Mundial de futbol, em sentiria molt bé”. Al setembre les noies s'enfrontaran al curs final que els atorgarà l'acreditació per ser jutges de taula, l'inici del seu ascens en el món de l'arbitratge.