Quan parlem del dron

“Hi ha tendresa a l'espai exterior?” “Tenim intimitat?” Aquestes dues preguntes emmarquen, lluminoses, el nou projecte d'Alicia Kopf (Girona, 1982), que presenta a la galeria Joan Prats de Barcelona. La primera, redactada en un cercle planetari, ens interpel·la tan bon punt traspassem el llindar. I persisteix al llarg d'una galàxia de paper, disposada a la sala mitjançant il·lustració a la paret i text emmarcat. La segona ressona en un vídeo on una dona, dins del llit, rep la visita d'un dron. Veiem com, en una cambra desolada, dialoga amb un cleverbot, l'aplicació web dotada d'intel·ligència artificial.

Les respostes, més imaginatives que conceptuals, impliquen una original inflexió sobre les idees de subjectivitat, privadesa i sentiment. En aquesta lògica del sentir, allò subjectiu es construeix per mitjà d'un tracte particular amb el seu contrari, és a dir, el que manca, en aparença, d'empatia. La impersonalitat pot ser un catalitzador de la sensibilitat. Kopf ja havia explorat aquest principi, en relació amb el tema de l'autisme, en la seva novel·la d'autoficció Germà de gel, vinculada al seu anterior treball en aquest espai, Seal Sounds Under the Floor (2014). Aquí el desenvolupa per mitjà d'un muntatge que qüestiona la polaritat entre l'interior i l'exterior. Els llençols són públics; el cosmos, íntim.

En el marc de la filosofia de l'afecte, Silvan Tomkins sostenia que qualsevol afecte pot assumir qualsevol objecte. Per tant, “la intimitat s'aconsegueix, en part, mitjançant un acord sobre alguna matèria impersonal”. Per al psicòleg nord-americà, els exemples preferits són una àrea de coneixement i un automòbil. Per a l'artista són la ciència física i les tecnologies dissenyades per a la interactivitat i el control. Per aquest motiu en els seus intercanvis epistolars, amb autors com Agustín Fernández Mallo, els paràgrafs que tracten de forats blancs els llegim com a poesia i, en canvi, s'han ratllat, en línies negres, els passatges “personals” de les cartes. Qualsevol objecte: les atraccions gravitatòries, la matèria fosca i el punt de vista —retina i metall— d'un telescopi.

En temps recents, l'anomenat gir afectiu ha trobat la seva millor expressió estètica en el gènere de la ciència-ficció. No es tracta ara de la vella SF “dura”, sinó d'un imaginari porós i blanc —el color distintiu de Kopf— que indaga sobre els modes i nodes relacionals. Ho fa assumint els processos de tecnificació sense caure en la tecnofòbia, i trobant en l'objecte virtuts comunicatives que el diferencien del fetitxe. No trobem aquí l'habitual lamentatio per la pèrdua de l'element humà i l'apoteosi de la màquina, sinó una vivència dels vincles que, més enllà dels tractes interpersonals, s'estén als éssers inanimats, i als discursos que els donen forma.

Aquest mirall de l'avenir, speculum latent, ens mostra la seva imatge definitiva al petit jaç que ocupa l'última sala. Interioritat i interfície evoca una obra senyera dels primers dies del new media art: Telematic Dreaming (1992), del britànic Paul Sermon, que permetia al participant estirar-se en companyia de l'holograma projectat d'un altre cos. Per què no pensar en aquests dos moments com a efemèrides en una possible Història de les converses de coixí? Els somnis telemàtics i els secrets de dormitori d'un Mavic Pro Zoom, que potser no es mereixen un capítol en la nostra història de la sexualitat?

En aquest cas, aquesta exposició ens ofereix la matèria visual i literària per escriure-la —i, amb aquestes, la blancor del jaç, del cos celeste: de la pàgina.

Alicia Kopf. Speculative Intimacy. Galeria Joan Prats. Barcelona. Fins al 31 de juliol.