Llampecs a ‘Revolució 4.0’

Preguntar-se sobre què ens porta el nou canvi tecnològic i la importació de programes de la ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals semblen dues tendències a TV3. Després de Celobert, que venia d’iCat, arriba a aquest canal de televisió un espai sobre el nou canvi tecnològic, Revolució 4.0, importat de Catalunya Ràdio. Un assumpte que ja tracten Jordi Basté amb el seu No pot ser! i Control-T, però aquest darrer més val deixar-lo córrer.

El tema de la transformació digital i l’emprenedoria no és nou per a Xantal Llavina, que dirigeix i presenta, des del 2017, Revolució 4.0 a la ràdio. Ara ho fa també a la televisió. Ella mateixa es defineix como una dona TIC (ho va dir a TV3xuntub). El programa, d’una hora, és una conversa a plató amb diferents convidats que són convocats per tractar un tema sobre l’horitzó 4.0. Els primers assumptes que ha tocat el programa televisiu han estat triats de manera pertinent: l’educació, el periodisme i les eines del futur. Hi ha quatre convidats principals, que tenen més temps d’exposició, i una àgora on els testimonis són més escarits.

Una de les preocupacions òbvies del programa és que, tot i ser una tertúlia, vol disfressar les convencions del gènere. El recurs més ridícul és no ja permetre, sinó empènyer, que els convidats, mentre no els toca intervenir, facin fotos amb el mòbil. És una imatge molesta. I abans del 4.0 diríem, a més, que és de mala educació no prestar atenció a qui parla... però ara, amb la mística de la multitasca, aquest argument sembla desacreditat. La mateixa Llavina ha confessat amb qui li agradaria fer-se un selfie: Bill Gates i Mark Zuckerberg. Tota una declaració.

Revolució 4.0 és un programa gravat que permet una postproducció que mira d’introduir elements que guarneixen la contemplació d’unes persones fent petar la xerrada. En aquest sentit és àgil. Una agilitat que també intenta la presentadora, en no permetre que ningú s’allargui molt i tenint a la seva disposició una protectora quantitat de convidats per poder distribuir els torns de paraula. Per si no n’hi hagués prou, també disposa de gravacions amb ciutadans, coneguts i desconeguts, que hi diuen la seva.

Però l’agilitat s’ha d’administrar perquè, si és excessiva, et porta a una antologia d’espetecs. Llavina mateix va fer una bona cita segons la qual la televisió ens dona temes per pensar, però no ens deixa temps per fer-ho. Precisament, aquest és el problema que té el programa: massa convidats i poc temps per elaborar un discurs. Suggereix una bona agenda de qüestions, però sovint la seva cuina són unes quantes frases ja molt dites, quatre llampecs. A la llista de convidats, per altra banda, es nota que la Generalitat n’és “col·laboradora”. A dos dels tres primers programes han intervingut personal del Institut Català de Finances. I un d’aquests convidats va dir que no hi ha problemes de diners en inversió innovadora per als bons projectes. Sort que no era al programa sobre educació, perquè no sé si hi ha liquiditat per a apps que resolen mots encreuats, però per a les escoles amb barracons o per les universitats amb pressupostos esquifits, escoltar aquesta mena de frases des d’una administració que no resol la seva precarietat pot resultar fins i tot insultant.

En fi, si es tracta de subratllar una frase, trio la que va dir el professor Ramon López de Mantaras a Jordi Basté a No pot ser!: li feia més por l’estupidesa humana que la intel·ligència artificial. Un programa, per cert, que millora molt quan en lloc d’anar al Japó se’n va a Torredembarra o no surt de Barcelona.