Dàmaris Gelabert: “La música infantil està vivint una edat d’or”

Tothom va tenir uns referents musicals durant la infància. Cançons que van quedar esculpides a la ment i que tornen a la vida amb una nova generació. Però tot i l’intent dels pares de perpetuar la tradició, els infants també absorbeixen el contemporani. I si hi ha un referent del moviment modern de la música infantil aquesta és Dàmaris Gelabert (Barcelona, 1965), que ha aconseguit omplir cases i escoles amb autèntics himnes, com Les vocals o Els mosquits. Coincidint amb el solstici, el final del curs escolar i l’inici de les vacances, aquesta pedagoga i cantant —que ha escrit 200 cançons i editat 16 discos— porta el seu espectacle de gran format Comença l’estiu, el musicalel proper cap de setmana al Centre Cultural de Terrassa. Uns dies abans, l’artista reflexiona, des del seu centre d’operacions a Cardedeu, sobre la influència de la música en el desenvolupament dels infants i en el bon moment que viuen els grups infantils, per la seva diversitat i qualitat.

Pregunta. Com sorgeix la idea d’un musical?

Resposta. En els nostres videoclips comptem amb artistes molt bons, i crèiem que era una bona oportunitat de fer un espectacle amb ells i també era una manera de posar en escena les meves cançons d’una forma diferent. També vol ser un punt final del curs i un moment ideal per començar l’estiu i cantar cançons en família.

P. Les famílies tenen por de portar els nens al teatre?

R. De vegades sí, però no han de tenir por. El teatre impressiona molts als nens: tot està una mica fosc i de sobte veuen l’escenografia, els personatges, les cançons... A vegades els pares es frenen, però és molt important que els nens tinguin l’oportunitat d’escoltar la música en directe.

P. Què aporta la música als nens?

R. Cantar és aprendre, cantar ens uneix, cantar és jugar, i quan els nens juguen interioritzen tot el que reben. Cantar ens fa sentir bé perquè passen coses en el pla físic i hormonal que ens fan sentir millor. La música és el primer llenguatge dels infants. Entenen millor la música que les paraules. És una forma de comunicar-nos que ve de les emocions i l’afectivitat, i per això s’integra molt més i queda a la memòria per sempre. I pedagògicament, el que rebem de les cançons ens estimula i ens ajuda a créixer en el pla psicomotriu, cognitiu i emocional.

P. Quina música escoltava de petita?

R. Jo vaig néixer a Barcelona, però quan tenia tres anys vam marxar a viure a Andalusia durant 10 anys. Vaig escoltar molta música popular en castellà, però també em va influir molt un amic dels meus pares, que era argentí i em va ensenyar tot el repertori de Maria Elena Walsh, que era l’autora de cançons com El mundo al revés i d’altres que després tocaria Rosa León. També em va marcar molt Mary Poppins.

P. Vostè vindria a ser per als nens el referent que fa uns anys va ser Xesco Boix per als seus pares.

R. El Xesco va ser una revolució perquè en aquella època hi havia poca cosa per als nens i ell va agafar cançons d’arreu del món i les va adaptar. Va fer una feina molt maca. Jo el que he intentat fer és música amb contingut perquè el que trobava a faltar era música per aprendre, coses que ajudin el nen a créixer, com l’abecedari o els dies de la setmana, però també en el reforç de l’autoestima o l’amor a la natura. Jo crec molt en el poder de comunicació de la música, les consignes que arriben als infants a través de la música són diferents de les que arriben a través de la paraula. La música té un component emocional molt fort, per això els seus missatges queden per sempre.

Els nens aprenen quan manipulen i juguen. Moure una pantalla amb un dit no els aporta tot el que necessiten

P. Si s’escolten els missatges de la música infantil tradicional, xoca que algunes cançons puguin arribar a tenir missatges violents o masclistes.

R. Sí, n’hi ha exemples com El senyor Ramon. Hi va haver una generació de música infantil que només feia versions de cançons populars, per això vaig decidir per fer el meu propi repertori. I una cosa que trobo que ha canviat positivament és que els nous grups estan fent els seus propis temes, relacionats amb les coses que preocupen ara els pares. Està bé conservar els tradicionals perquè formen part de la nostra història, però també incloure’n d’actuals.

P. Creu que la música infantil està vivint una edat d’or?

R. I tant. Fa sis anys vaig veure que hi havia una demanda de les famílies, era un moment en què jo tenia molts bolos i Pot Petit o Xiula tot just començaven. Cada vegada hi ha una proposta més àmplia i un públic que ho demana, i això vol dir que estem creixent a nivell cultural i que els infants poden tenir la seva pròpia música i els seus referents.

P. I, a més, el ventall d’estils és molt variat.

R. Sí, s’estan fent coses molt variades. De fet, jo no m’he considerat mai animació infantil, però he fet moltes actuacions de festa major perquè faltaven grups i hi havia demanda. Fa cinc o sis anys és cert que jo no trobava el meu lloc perquè llavors semblava que la música per a nens era només per anar a ballar i jo no feia aquest tipus de música. Ara, cada cop més, em veig més en teatres i en formats com el musical, perquè les meves cançons són més per escoltar, tenen un component més pedagògic. És una manera diferent d’enfocar-ho.

P. Fa 20 anys que treballa amb nens. Creixen més ràpid els nens d’ara?

R. Sí, els nens d’ara tenen molta informació, potser massa. Creixen molt ràpid, però també és cert que els estimulem molt i des de ben petits. Abans els nadons els manteníem en un ambient de tranquil·litat i pràcticament durant el primer any de vida no se’ls estimulava, però ara els pares saben que és bo estimular-los perquè això ajuda al seu desenvolupament cerebral. Sabem que els tres primers anys són molt importants en el futur cognitiu i psicomotor del nen, així que els pares tendeixen a estimular-los molt, però potser a vegades ens passem una mica.

P. Estem massa obsessionats a mantenir els nens ocupats amb activitats des de ben petits?

R. Sí. Alguns pares obliden no és tan important que el seu fill aprengui anglès com tenir estones per jugar amb ell, per passar estones de vincle afectiu de qualitat. Això és el que realment importa en el desenvolupament del nen: que se senti estimat i veure que els seus pares tenen temps per jugar diàriament amb ell.

P. A vegades és difícil conciliar.

R. Sí, aquest és un altre problema, però hem de trobar el temps perquè també és responsabilitat dels pares fer que els nens se sentin estimats, i això només s’aconsegueix passant temps en família. I les cançons ens ajuden a construir aquests vincles, encara que sigui cantar una estona al cotxe.

P. Com veu l’ús de les tecnologies en els nens?

R. Em preocupa. Jo tinc moltes cançons a YouTube i m’ha ajudat a arribar a moltes famílies, però hem d’aprendre a limitar l’estona que els nens dediquen a estar davant de la pantalla. Que un nen miri el meu videoclip no és l’objectiu principal. L’objectiu és que les famílies cantin junts la cançó perquè això els vincularà afectivament. Ha de passar el mateix a les escoles: es pot posar un vídeo als nens, però després és la professora qui ha de cantar amb ells. Les noves tecnologies s’han d’aplicar també a escala educativa, però hem de saber fer-ho.

P. Però a internet també hi ha continguts educatius. On es posen els límits?

R. El problema és el temps que hi dediques. Ho pots utilitzar com un recurs educatiu més, però no ha de ser l’únic. Els nens aprenen molt més quan manipulen i han de fomentar la motricitat pujant als arbres o jugant amb la sorra. Moure una pantalla amb un sol dit no els aporta tot el que necessiten cognitivament. Si el nen no explora, no juga a peces o empeny carretons, l’aprenentatge cognitiu no arriba de la mateixa manera.

P. Quan s’hauria de donar un mòbil a un nen?

R. Això és molt personal, només puc explicar la meva experiència. Jo l’hi vaig donar a la meva filla quan va acabar sisè de primària. Crec que és un bon moment perquè és quan passen a l’institut i quan necessites saber què fan. També és un moment en què molts companys tenen mòbil i també necessiten relacionar-se, i els seus contactes i amistats els fan així. Jo crec que a primària no hi haurien d’entrar mòbils.

P. Els seus fills juguen al Fortnite?

R. Sí, tinc un fill de 22 anys que està enganxat al Fortnite. És una bogeria, enganxa moltíssim i els nens s’hi poden passar hores. Tot allò que crea addicció em preocupa. Pot tenir els seus aspectes positius, però, com deia abans, el problema és el temps que hi dediques i que estàs restant per fer altres coses que et poden enriquir.