L’àguila bicèfala i el 155

L’anestèsia intensiva aplicada al Parlament de Catalunya permet, d’una banda, denunciar hipotètics dèficits democràtics d’Espanya i, de l’altra, no assumir que la paràlisi de la vida parlamentària catalana és una anomalia intrínseca, provocada per la via morta en la qual la política secessionista, la vida institucional monopolitzada i el caos politicojurídic han deixat la societat catalana. Al despatx d’un alt càrrec de la Generalitat hi ha o hi havia penjats alhora els retrats dels dos presidents de la Generalitat més recents: Quim Torra i Carles Puigdemont. Potser es tracta d’un rampell de nostàlgia per l’àguila bicèfala de l’imperi austrohongarès o pel sistema consular de l’antiga república romana. En aquest cas, Quim Torra es l’acefàlia institucional i Puigdemont, un ex-màxim representant de l’Estat a Catalunya que ha fugit a Waterloo per no presentar-se davant dels tribunals.

Sabem qui dels dos mana més, però no sabem fins a quin punt l’ANC mana més que tots dos. Som davant d’un volte face perquè on l’independentisme parlava, de manera eufemística, de crear estructures d’Estat, ara l’ANC proclama una estratègia okupa d’institucions democràtiques, com la Cambra de Comerç de Barcelona, o fins i tot altres de magnitud similar. En el cas que la nova presidència de la Cambra proclami la república catalana i això pugui tenir eco des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona per part d’un alcalde d’ERC, caldrà veure com el Govern de Pedro Sánchez i un Senat amb majoria socialista aplicaran el 155 i amb quin grau d’intensitat.

En el món econòmic s’ha produït una flaquesa, a vegades comprensible, a l’hora d’advertir els líders secessionista de fins a quin punt el seu objectiu anticonstitucional i maximalista posa en risc el creixement econòmic, la seguretat jurídica, l’estabilitat, les inversions i l’esperit d’iniciativa. La Generalitat business friendly va tancar la finestreta el dia que Artur Mas va haver d’anar en helicòpter a l’hemicicle d’una Ciutadella assetjada per les protestes provocades per les retallades socials. Aleshores, el sobiranisme va pensar que, amb un Estat afeblit a causa de la crisi del 2008, era el moment de sumar-se a un malestar que, per descomptat, no era unívocament nacionalista. La massa havia reaparegut a la vida pública, en forma d’eixams amb uns circuits, en part espontanis i en part amb mètodes d’agitació, que responen a una suma de tuits i emocionalisme que, sense contraargumentacions i per indecisió a l’hora de reaccionar, va acabar desembocant en la votació il·legal de l’1-O. I l’ANC hi era, tunejada, amb abundant combustible, sobrecarregada de manipulació i fanatisme.

Amb l’autodestrucció de la via parlamentària a Espanya, que havia estat una de les estratègies més raonables del nacionalisme català, el pes de Catalunya queda esbocinat de manera gairebé irremeiable. Des dels escons d’ERC o Junts per Catalunya a Madrid la inoperància és la mateixa. I, ara, buscar el xoc amb la monarquia parlamentària està sent un dels errors més greus que pot cometre la Catalunya que pretén centrifugar la coherència hispànica i deixar de banda la ciutadania que desitja tot el contrari.

¿Cal donar per fet que els centenars de milers de vots d’ERC suposen una mutació republicana de la Catalunya que creu cegament que de manera màgica el partit de Macià i Companys pot substituir ara el que va ser el pujolisme? Més aviat no. Certament, no faltaran mai en nom de la discrepància crítica els republicans de nova planta, tot i que les seves raons de ser tenen el deteriorament conceptual de les inèrcies de vella planta. Així es torcen, es panseixen i finalment caduquen les palmeres exòtiques fins que la jardineria municipal s’encarrega de trasplantar-les. En el debat sobre l’accidentalisme o la substancialitat dels règims, la posició dels republicans de nova planta és més aviat anecdòtica. Discutir sobre si la monarquia surt més barata o més cara que la república és una discussió de sala de billar ateneista. On els republicans de nova planta hi veuen una restricció de la voluntat sobirana dels ciutadans, els usos de la monarquia han estat –al contrari– garants de llibertat. El que hem comprovat és que la monarquia parlamentària és, constitucionalment, un sine quan non del pluralisme. El contrari són l’ANC i el 155.