Barcelona es mereix un pacte

Barcelona és la capital de Catalunya. La deslleialtat del president Torra és tan alta que es permet negar aquest fet irrefutable perquè el suport a la independència a la ciutat comtal creix, però continua sense ser l'opció majoritària. Concretament, les opcions independentistes que han aconseguit regidors (ERC i Junts per Catalunya) sumen 239.947 vots, que corresponen a un 31,73% del total de vots escrutats. Ni tan sols amb els vots de CUP-Capgirem Barcelona i Barcelona és Capital (uns 60.000) l'opció independentista sumaria més d'un 40% del total.

Barcelona és una ciutat que es pot passejar sola pel món, que dona valor afegit a Catalunya, no a l'inrevés. Barcelona és una marca en si mateixa. I aquesta marca es pot veure definitivament compromesa si Ernest Maragall és finalment escollit alcalde de Barcelona. No oblidem que, segons la mateixa campanya electoral d'ERC, la finalitat d'aquesta formació és "republicar" Barcelona. Així, sembla que els independentistes tenen com a propòsit fer caure definitivament Barcelona en el marasme processista.

Ada Colau ha perdut les eleccions. L'alcaldessa en funcions ha perdut un seient al Consistori i 20.000 vots respecte al 2014. Una part d'aquest vot se n'ha anat, probablement, a ERC i una altra, al PSC. Aquest transvasament de vots, i l'augment de participació en aquestes eleccions municipals, han afavorit especialment el PSC, que ha vist duplicat el seu nombre de regidors i de votants. El partit liderat per Collboni s'ha convertit en refugi d'una part de l'electorat que s'ha sentit òrfena en la passada legislatura per la gestió de l'alcaldessa sortint en alguns temes, i, sobretot, per la seva continuada ambigüitat respecte al procés independentista. Si feu una mica de memòria recordareu que després de demanar informes al secretari del Consistori, va decidir no cedir locals per fer la consulta (il·legal) de l'1 d'octubre. No obstant això, alhora afirmava que compliria amb el seu compromís i que a Barcelona s'hi podria participar. De fet, ella mateixa va acabar participant en el pseudoreferèndum d'aquell fatídic 1 d'octubre. Des de llavors l'hem vista amb llaç groc i sense, envoltada de regidors obertament independentistes amb els quals ha anat a visitar els polítics presos, que per a ella són, per cert, presos polítics, assumint el marc conceptual fixat per l'independentisme que els líders independentistes són a la presó (provisional) per les seves idees, i no per utilitzar mitjans il·lícits per defensar-les.

Malgrat tot, el PSC es va prestar a formar un govern de coalició per a una millor governabilitat de la ciutat. L'acord entre els dos partits va acabar després que Colau va sotmetre a les seves bases el destí del pacte de govern amb el grup de Jaume Collboni.

Els resultats d'aquest diumenge donen ERC com a vencedora a Barcelona, encara que lluny de la majoria absoluta. Tot apunta que, condicionat pel Govern a la Generalitat al qual pertany, pactarà amb Junts, grup liderat per Elsa Artadi (fins fa setmanes, companya de Maragall al Govern). Es crearia d'aquesta manera un bloc expressament independentista amb 15 regidors, per sota encara de la majoria absoluta. La lògica de la competició pel poder en l'espectre independentista entre ERC i les versions successives de Convergència farien inviable una ruptura d'aquest bloc a favor d'un pacte Maragall-Colau. Ningú vol ser el primer a ser assenyalat com a traïdor a la causa comuna.

Davant de la perspectiva de deixar en mans dels independentistes l'Ajuntament de Barcelona, els comuns, el PSC i el grup de Valls podrien aconseguir l'alcaldia mitjançant un acord a tres, com a mínim, per superar la votació d'investidura amb majoria absoluta. Sens dubte, aquesta operació és molt complicada i suposa superar molts obstacles interns, ideològics, fins i tot personals, però l'alternativa és que aquests tres partits siguin a l'oposició els pròxims 4 anys observant com Barcelona es converteix en una peça més en el tauler de joc de l'estratègia independentista. El mapa polític a Espanya ha quedat molt obert després de les eleccions celebrades aquest diumenge, per la qual cosa no és descartable que el que a priori semblen pactes impossibles a Barcelona, es puguin aconseguir com a resultat d'altres moviments al Govern central, en altres ajuntaments o al Govern d'alguna comunitat autònoma.

Si París es mereixia una missa, Barcelona es mereix esforços i generositat per salvar-la de la trituradora independentista.