La solució? Un algoritme…

Tres eleccions en tan poques setmanes, no és freqüent i sens dubte ha estat una prova per a la paciència dels votants. Potser és un moment per introduir aquesta idea en una perspectiva bastant més llarga, i la hipòtesi de partida és que la crisi, amb els seus deu llargs anys de durada, ha passat factura a moltes coses. Dues d'aquestes coses sobresurten per la importància que tenen per a la pervivència de la democràcia. La primera idea, formulada per alguns intel·lectuals poc després de començar la crisi, amb els seus devastadors efectes sobre moltes de les nostres societats europees, és que havia quedat seriosament tocat el principi de “contracte social”, i en tot cas la seva versió duradora dels quaranta o cinquanta anys anteriors al 2008. Era creïble: els danys causats als sectors més vulnerables a Portugal, Espanya, Grècia i algunes de les noves democràcies del centre i l'est d’Europa van ser aterridors. La segona és l’impacte que ha tingut en els fonaments del que anomenem “democràcia representativa”, és a dir la relació entre la gent i les elits polítiques, el paper de les eleccions, i la sensació que hem passat pantalla.

En els moments més tibants dels debats parlamentaris entre el 1977 i el 2000, hom no recorda campanyes electorals tan frívoles, agressives, superficials, com les que hem vist recentment. Que si zoofília ensenyada a les escoles a nens i nenes de deu anys, que si àpats amb pederastes i assassins, afegeixin el que vulguin. És a dir, la nostra democràcia representativa ha quedat ferida, tot s’hi val, res és cert ni mentida. Els factors que expliquen aquesta degradació del nucli del contracte social plantegen un dubte de fons. La política actual, amb les seves xarxes, les seves aplicacions, els seus tuits, els seus Trump o Farage, presenta un aspecte tan depriment perquè en això l'han convertit les elits polítiques més agressives (i els seus mitjans afins), o potser és a l'inrevés. Aquest tipus de lideratges són el reflex fidel de la societat que els tria i a la qual representen.

Davant un dilema tan depriment, què cal esperar? En primer lloc que ens eduquem tots en més estoïcisme, aquella tradició grega clàssica que ens ensenya a no esperar gaire més del que la realitat ens dona, per bé que sense renunciar a canviar-la (a millor). En segon lloc, recordem que la gent en general és més reactiva que proactiva, i a força de dir barbaritats, les tres dretes, o les dues dretes molt de dretes i Vox, han despertat molts ciutadans dopats per l'avorriment ambiental. No, a Andalusia les eleccions autonòmiques no van crear mig milió de “fatxes”, i les projeccions de les eleccions del 28-A en aquella autonomia i les d'aquest diumenge permeten pensar que hi ha hagut una reacció social.

Però lluitem contra un problema estructural de grans dimensions. El llenguatge de la política, dels polítics, s'ha convertit —amb algunes excepcions— en una cosa molt volàtil, superficial, fragmentada, i basada en missatges curts (240 caràcters màxim), eslògans repetitius, en alguns casos amb involuntàries espurnes d'imaginació. Per exemple, a la façana de Gènova (seu del PP a Madrid), la gran pancarta que posava “hi ha partit!”, però sense foto del líder, era per descomptat força imaginativa. O bé, una candidata a Catalunya té el mal gust de subratllar l'avançada edat d’un altre candidat (és un dir), i l'endemà els assessors d'imatge posen aquest candidat a jugar a futbol i a ping-pong… Quin programa tenen, l’un i l’altra? Podem descriure en unes frases el seu programa “macro” en termes ideològics (és a dir imaginaris), però no sabem gaire de quins plans de treball sectorial tenen en termes de polítiques concretes.

Aquesta sensació que res no té importància, en termes de veritat o no veritat, no és una cosa que els electors, exceptuant els molt incondicionals ideològicament, pensen que puguin canviar, i en canvi continuen anant a votar. La “democràcia representativa” i els seus mecanismes de participació electoral, si les coses van rutinàriament bé, tendeixen a un cert avorriment ambiental, les eleccions motiven o mobilitzen més en moments excepcionals (la Transició) o percebuts com a tals. Algun acadèmic audaç suggereix, per exemple, tornar a una nova mena de sufragi censatari, no per als votants (que votin quants més millor), però sí per accedir al sufragi passiu, per poder ser triat. S'ho imaginen? Un algoritme, que es porten molt actualment, permetria en uns segons identificar i descartar si s’escau els candidats clarament no aptes per ser triats. No en quedarien gaires.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB).