Albert Serra submergeix Canes en el sexe del segle XVIII

Albert Serra (Banyoles, 1975) es relaxa i somriu. Quan al febrer va presentar la seva instal·lació Personalien al Reina Sofia, encara no havia encarat el muntatge de la seva nova pel·lícula, Liberté, i el seu productor francès el collava amb les presses per arribar a Canes. Ho ha fet –una vegada més, és un cineasta fill del certamen francès– i amb èxit: el seu nou llargmetratge concursa en la secció Una certa mirada, i en la seva projecció de gala dissabte hi va assistir el ministre de Cultura, José Guirao, seguidor de la seva carrera. "Al final, el que semblava que m'havia de trencar el ritme [la instal·lació al Reina Sofia] em va il·luminar en el muntatge. La idea de multiplicitat de punts de vista ve d'aquí. Qui mira, què està mirant... Això va sortir de la instal·lació i ho he aplicat en una sola pantalla per a la pel·lícula".

Liberté transcorre durant una nit en un bosc europeu, probablement a Alemanya, del segle XVIII, on els il·lustrats expulsats de la cort de Lluís XVI es dediquen al cruising (sexe en llocs públics). "En realitat, és més transgressor el que diuen que no pas el que es veu", riu Serra, que tot i així ha omplert la pantalla de pluges daurades, penis tous, fuetades... De tot, menys coprofàgia, i per poc. "M'agrada més la pel·lícula que no pas la instal·lació, perquè és més dura. Si a Personalien hi havia plaer culpable per part de l'espectador, i hi participaves una mica, aquí a Liberté la frontalitat de la pantalla porta a l'alteritat amb els personatges. I he pogut explicar alguna cosa més d'aquesta evolució històrica, que jo he portat cap al trash", apunta.

Però la pel·lícula aporta alguna cosa més, un missatge polític soterrat. "De la manera en què jo rodo, sense parar [ha filmat 300 hores], la línia dramàtica apareix en el muntatge, per la qual cosa construeixo un guió ferri previ, no penso en significats, tot i que és cert que el cruising té una anivellació social clara. El film comença amb un llibertinatge típic del XVIII, en el qual la classe privilegiada vol sotmetre els altres, amb petits plaers perversos, i acabem en una angoixa contemporània, del malestar profund que explicava Freud i que ens afecta a tots", explica Serra, un cineasta qui li agrada enraonar i que té una col·lecció de haters que s'acarnissaran en Liberté. "De la sessió de gala van sortir unes 40 o 50 persones, el normal a Canes. La resta es va quedar i va gaudir d'un film que parla d'aquest moment conspirador prerevolucionari". Serra riu amb una seqüència en la qual diversos personatges agafen un ancià que mataran perquè s'ha tornat purità: el personatge l'encarna l'actor Helmut Berger, "el gran llibertí del segle XX", com el defineix el director.

Serra sempre ha defensat un discurs radical sobre el cinema d'autor. I això implica que tingui una cura minuciosa per la imatge i el so ("M'encanta la pàtina plàstica amb la qual es va dessaturant el color i com el so hi afegeix incertesa i arbitrarietat") o els seus atacs a les pel·lícules mel·líflues: "Jo lluito per defensar un caràcter subversiu, tot i que penso que avui dia seria impossible, per exemple, una representació visual precisa del món de Sade". I per això agraeix la presència del ministre: "Canes envia un senyal clar al cinema espanyol. Selecciona el que selecciona. Fa una radiografia clara de cap on ens hem d'encaminar. Per primera vegada, veu que al ministeri hi cap certa passió cultural. I això m'agrada, perquè en temps incerts per a la indústria cinematogràfica, aquesta il·lusió s'agraeix".

El seu treball previ, La mort de Lluís XIV, semblava presentar un Serra més proper al públic generalista. "Vaig prometre que la tornaria a ballar, i ho he complert. Soc home de paraula. Em sap greu que la pel·lícula tingués tant d'èxit entre la gent que li agrada el que és sentimental, però ja està":