Es busca Billy Elliot a Barcelona

"Dimecres no hi ha classe?" Més que una pregunta és una indignació. Una rabieta. Després de passar-se una setmana de vacances per Pasqua, s'acaben d'assabentar que el Primer de Maig tampoc hi haurà classe. Els 16 nens d'entre 8 i 11 anys que van superar al febrer el càsting a Barcelona per entrar a l'Escola Billy Elliot s'estan formant des del 4 de març per participar en el musical que es representa a Madrid, becats per la productora de l'espectacle, SOM Produce. Cada dia, de dilluns a divendres, després de l'escola i fins a les deu de la nit, es tanquen a les aules de l'escola en unes classes exigents, dures i molt serioses. 22 hores i mitja a la setmana. Un sacrifici immens per als petits i per a les seves famílies. Ells hi responen encantats. En un any i mig estaran a punt per pujar a l'escenari. 

"Cal dosificar tota aquesta energia. Són 16 bestioles!", comenta en un descans de la seva classe el professor de dansa clàssica, Marc Ibáñez, somrient i envoltat dels nens, que no paren de moure's sobre les puntes de les sabatilles de ballet. "Els haig d'anar mentalitzant que el que estan fent és una oportunitat per a ells i, per tant, una cosa molt seriosa. Però tampoc vull que falti la broma i la veritat és que els nens estan encantats i no paren de riure, tot i que s'ho agafen de debò". A més de la dansa clàssica, la disciplina estrella, els nens fan cant, claqué, acrobàcia, hip-hop, interpretació i clown. Es busquen sis Billys (el protagonista absolut) i sis altres Michaels (un secundari de luxe). Els nens presenten molts "impediments" legals: no poden fer dues funcions el mateix dia, ni actuar dos dies seguits.

El musical, ambientat a l'Anglaterra dels vuitanta, narra la lluita d'un nen per fer realitat el seu somni: ballar. És tot un èxit: fa més de dos anys que està en cartell a Madrid, la tercera ciutat al món en nombre de representacions (més de 500, de moment), només per darrere de Londres i Nova York. "La cosa va per a llarg", explica Comin, "i els nens creixen de cop, els canvia la veu... Cal seguir buscant relleus". Comin recorda altres musicals d'èxit com Fama, que va estar sis anys en cartell, o Grease, que en va estar vuit. Per no parlar d'El rei lleó, que ho ha estat des de principis de segle.

"D'altra banda, necessitem nens que tinguin capacitat per al ballet, i això és una cosa molt difícil de trobar", aclareix Coco Comin. El seu prestigiós centre d'arts escèniques, situat a la part alta de Barcelona, acull la seu de l'escola Billy Elliot. "A Espanya els nens no fan ballet. En el càsting van participar 50 i la majoria no havien fet mai dansa". Cadascú havia de fer una coreografia curta, cantar una cançó i recitar un monòleg còmic i els 10 membres del jurat, més que la tècnica (inexistent) van haver de descobrir el potencial de cada nen. "Busquem nens que hagin nascut amb vocació, aquesta paraula tan inexplicable...", resumeix Coco Comin.

Si hi ha pocs nens en el món de la dansa és, clarament, per l'estigma social. "Són petits, i se'n riuen", avança, categòrica, Comin. Els 16 nens escollits saben a què s'enfronten: "Al col·le se'n riuen de mi perquè diuen que ballar és de nenes i em diuen nena i marieta", explica un dels més petits, encara que sense cap rancor. "Per aquí m'entra i per aquí em surt", afegeix, assenyalant-se una orella primer i després l'altra. "A mi em diuen que ballant no se sua i em diuen gai i lleig... Bé, lleig no", explica un altre. "I jo li dic: 'Sí, sí, quan sàpigues fer el passé em truques'". 

No obstant això, malgrat les bromes, tots els futurs ballarins reconeixen que els companys els pregunten pels assajos, els diuen que vagi bé la classe... i, sobretot, els tenen enveja: "Sortim abans de l'escola perquè si no no arribem, i això els molesta als companys", reconeix més d'un.

“Al col·le es riuen de mi perquè diuen que ballar és de nenes i em diuen nena i marieta, però per aquí m’entra i per aquí em surt”, explica un dels més petits

La veritat és que gràcies al hip-hop en els dos o tres últims anys han entrat més nens a les escoles de dansa. "La proporció entre nens i nenes segueix sent ridícula, diguem que ells són, com a molt, un tres per cent", es queixa Comin. Els programes de televisió també han ajudat, però el Marc llança un advertiment: "Molts nens s'apunten a l'escola perquè busquen l'èxit fàcil i de seguida s'adonen que no, que fer una pirueta o un passé és molt bonic però requereix molt esforç".

Dels 16, només dos són de Barcelona, la resta venen de fora de la capital: de Tàrrega, Vic, Tarragona.... El sacrifici és també, per tant, dels pares. "La majoria estan encantats", diu la directora. "Però, per exemple, un nen va haver de deixar l'escola quan el pare se'n va assabentar. Ho havien fet tot d'amagat! I un altre ho va deixar de seguida perquè a l'escola no el deixaven sortir deu minuts abans". La majoria de col·legis no hi posen problemes, al contrari, però algun professor sí: "A mi un profe sempre que em renya treu el tema del ball", declara un nen.

Tots els nens tenen unes ganes immenses d'aprendre. "Aprendre, esforçar-nos, passar-ho bé, donar el màxim, aprofitar una experiència única, ser forts, sacrificar-nos..." són les respostes, ben estudiades, a la pregunta de què busquen a l'escola de dansa. El premi no és poca cosa: "En un any i mig estaran protagonitzant un gran musical, amb una gran companyia", diu el Marc. No fa ni dos mesos que es coneixen i han fet una pinya boníssima que desborda afecte. Entre ells es fan molt de costat. Saben que a finals de juny hi haurà una selecció i quatre hauran de deixar l'escola, però són un equip. Pot ser que una mica més. Una família? "I tant, jo sento com si m'haguessin arribat 16 nets de cop", sentencia Coco Comin.