L’escola treu un notable en acollida, però suspèn en integració

Passen tot just uns minuts de les 11 del matí i un immens enrenou inunda el pati de l'escola Pompeu Fabra de Manlleu, a Osona. Al camp de futbol se sent molt de xivarri. Una alumna rossa creua el pati a tota velocitat, entre riures, darrere d'un altre nen de pell negra. “Ell ha arribat fa 15 dies de Ghana. Ella ha nascut aquí. Ja són amics”, intervé la directora, Lourdes Areñas. El centre té 510 alumnes, el 27% d'origen immigrant. Marroquins, sud-americans, xinesos, romanesos, ghanesos. Però al pati el passaport no importa. La primera barrera és la llengua. Després, gairebé tot va rodat, assegura la docent. Gairebé tot. 

La integració dels menors immigrants forma part dels projectes educatius dels centres. Hi ha aules d'acollida, atenció especialitzada i acompanyament a les famílies per incorporar-les a la comunitat. Però el xoc cultural i la desigualtat d'oportunitats entre nadius i estrangers encara es fan palesos. Els resultats acadèmics són pitjors entre els alumnes d'origen immigrant i l'abandonament escolar, més alt. Els experts advoquen per un canvi de model cap a una educació intercultural, on s'incorpori la diversitat en el currículum i es combati la segregació dins i fora de l'aula.

“La meva filla va estar de tercer a sisè de primària en una aula només amb nens immigrants, la majoria àrabs. Ella plorava perquè els seus companys no parlaven el seu idioma i a l'esbarjo estava sola”, relata Marilú Alberca, que va arribar el 2006 a Terrassa (Vallès Occidental) procedent de l'Argentina. La nena, que va néixer aquell mateix any, va ser escolaritzada a La Nova Electra, una escola pública. Fa cinc anys, van començar els problemes: “Em van dir que la canviaven de classe perquè tenia problemes d'aprenentatge, però en aquest grup no hi havia cap espanyol. Eren guetos”, protesta. Alberca va denunciar aquesta segregació davant la Inspecció educativa i va elevar la queixa a SOS Racisme. Segons la Generalitat, la Inspecció va actuar i va ordenar que es redistribuïssin els grups.

En el curs 2016-2017, hi havia a Espanya 721.609 alumnes d'origen estranger en el sistema educatiu no universitari, un 18% més que fa 10 anys. Les comunitats autònomes, amb competències educatives, han desplegat recursos, com ara aules d'acollida, per atendre els nouvinguts. També el Ministeri finança projectes, com el MUS-E, per millorar la integració a través de l'art. “Treballen diferents cultures per reforçar el sentiment de pertinença al seu país d'origen i al d'acollida”, explica Nuria Manzano, directora del Centre Nacional d'Innovació i Recerca Educativa.

A Catalunya, la comunitat amb més alumnes d'origen estranger (23,8%), hi ha 801 aules d'acollida. Serveixen, sobretot, per superar la barrera lingüística, i es combinen amb classes a l'aula ordinària amb els altres companys. “És com una pista d'aterratge. Arriben confusos. El més bàsic és donar suport emocional i prioritzar el dol migratori”, explica Àngel Ramos, professor de l'aula d'acollida de l'Institut Sant Andreu de Barcelona.

Alguns experts asseguren que aquestes aules “han donat bons resultats”, però s'han quedat curtes. “Hem fet bé l'acolliment però no tant la integració. El moment més delicat és passar plenament a una aula ordinària. Al sistema li costa atendre alumnes amb dificultats diverses”, al·lega Albert Quintana, tutor d'una aula d'acollida a Girona.

Suport constant

La motxilla que porten els nanos no és lleugera i cal temps per abordar cada cas. “L'acolliment ha d'anar més enllà del primer any. Després dels dos cursos es van acabar els suports. Cal promoure espais de trobada entre els centres i fora”, apunta Jordi Pàmies, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Tampoc és igual entrar a primària que a secundària, o si l'alumne ha estat escolaritzat o fa temps que és fora del sistema. “Com més petits, més fàcil. A mesura que creixen, ells s'adonen de les diferències entre uns i altres i tot plegat es complica”, apunta Areñas.

De fet, els resultats acadèmics al final del procés educatiu cristal·litzen la bretxa educativa entre els alumnes nadius i els d'origen estranger. En les proves PISA, els estudiants amb antecedents d'immigració obtenen més mal resultats en les tres competències principals: 11 punts menys que els autòctons a Ciències, 40 menys a Lectura i 43 per sota a Matemàtiques. PISA també constata que el sentit de pertinença al centre és més alt entre els nadius. “Les mesures d'atenció a la diversitat no estan sent eficaces. Continua augmentant l'absentisme i l'abandonament”, assenyala Andrés Escarbajal, professor de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de Múrcia. Segons el Ministeri, l'abandonament prematur dels estudis en immigrants és del 35,1% el 2018; en nadius, del 15,3%.

Entitats com la Fundació Adsis, que té programes d'acció social, funcionen de reforç educatiu on no arriba el sistema ordinari. “Ajudem en les tasques de l'escola, donem reforç personal centrant-nos en les seves competències. El sistema està estandarditzat i li costa adaptar-se a la diversitat”, apunta David Alcaina, director del centre Taleia d'Adsis a València. Guadalupe Hernández hi va recórrer per buscar “el que no li donava l'escola”. Va arribar de l'Equador el 2002 amb els seus fills, de 17 i 6 anys. “Falta un espai de comunicació entre iguals. Als joves migrants no se'ls pregunta què necessiten. Se senten exclosos. Al meu fill Josué li van fer una adaptació curricular pel seu bé, però això també és una manera d'excloure. No entenia per què tenia deures diferents, per exemple”, relata.

Tot i això, els experts matisen que sobre les desigualtats en resultats acadèmics no només hi influeix el passaport. Si bé la condició d'estranger augmenta un 16% les probabilitats d'abandonament, segons un altre estudi del ministeri, “la butxaca separa més que no pas la melanina”, resumeix Escarbajal. El 80% dels alumnes estrangers estan escolaritzats en centres públics. “El pes socioeconòmic importa. El nostre sistema és força segregador. I exigim el mateix a un alumne amb situacions complexes que a un altre amb la vida solucionada”, lamenta Quintana. Ramon Simon, director general d'Atenció a la Família i la Comunitat Educativa de la Generalitat de Catalunya, assegura que combatre la segregació escolar ha de ser la primera línia d'acció. “Cal evitar que tots aquests alumnes es concentrin en un determinat centre”, assenyala.

A l'escola dels fills de Mohamed el Outmani, a Mataró, hi ha un 95% d'immigració. “Els meus fills no han tingut problemes d'integració perquè la majoria són marroquins. És com si visquessin al Marroc”, explica. Ell va arribar a Espanya el 1999; els seus fills van néixer a Mataró. Volia canviar-los d'escola, però altres compatriotes el van advertir de l'exclusió que ells experimentaven en centres amb poca immigració. “Els seus fills pateixen perquè són minoria i ningú vol jugar amb ells. Fins i tot els adults estan exclosos dels grups de WhatsApp de pares”, lamenta.

El xoc cultural tampoc és fàcil de gestionar. “Vam tenir una nena del Pakistan i els seus pares no volien que fes Educació Física. A partir de crear vincles amb la família, entenent que tenen una altra cultura i empatitzant-hi, va poder assistir a aquesta classe”, rememora Ramos. De fet, afegeix, des de les primeres onades de migrants s'han trencat molts estereotips. “Tenim una nena marroquina molt futbolera al pati. Trenca l'estereotip cultural i de gènere”, explica Xavier Murillo, director del Sant Andreu.

Una de les principals barreres que troben els nouvinguts, coincideixen docents i investigadors, és entendre també algunes convencions socials o marcs mentals. “No hi ha conflictes, però sí problemes amb els codis o falta de comunicació. Per exemple, si em miren malament, haig de respondre. Doncs no. Cal explicar-los que això aquí es penalitza”, afegeix Quintana. Alguna cosa així li va passar al Mohamed: “Els meus fills no miraven als ulls quan parlaven. I els psicòlegs em deien que no connectaven pels ulls. Però és que al meu país, mirar als ulls significa desafiar. Aquí, no mirar als ulls és faltar al respecte. Jo no ho sabia i quan m'ho va explicar un amic, els vaig ensenyar als meus fills a connectar amb els ulls”, explica. Un model intercultural real, assenyala Escarbajal, “implicaria assumir pràctiques curriculars evitant la marginació i afegint elements culturals” més enllà dels europeus.

Simon assenyala que, almenys a Catalunya, la conflictivitat cultural és baixa “i se soluciona als centres”. Per exemple, sobre l'ús del vel a les aules, que França va prohibir el 2004, apunta: “De vegades és millor no regular-lo de manera estricta i deixar-ho als centres, que tenen un caràcter més obert per abordar-ho”.

Els experts defensen avançar cap a un model intercultural, un extrem que avala, sobre el paper, el sistema educatiu espanyol però que encara no s'ha traslladat a la pràctica real. “Espanya va apostar per una assimilació cultural: ‘deixa la teva cultura i intenta assumir la meva’. Si fem això, evitem la construcció d'un ciutadà de primera. Cal apostar per una política intercultural i inclusiva i treballar a tots els nivells. També amb els autòctons”, sosté Escarbajal.

Més recursos i formació per abordar la diversitat i que les estratègies de socialització transcendeixin l'entorn extraescolar són, segons els docents, les assignatures pendents del sistema per garantir l'èxit educatiu. Pàmies hi afegeix una recepta de factors perquè aquests nanos triomfin: suport familiar, la figura d'un docent que els animi i els acompanyi, conviure en un grup sense segregació i, sobretot, tenir el suport de la comunitat, perquè no abandoni la cultura d'origen, sinó que convisqui amb totes dues.