Ferran Barenblit: “Que el Raval no tingui un bon CAP no és culpa d’un museu”

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona està immers en un conflicte després que la capella de la Misericòrdia, on té previst ampliar-se, fos escollida pel CatSalut com a única opció per construir-hi el nou i necessari CAP del Raval Nord. Després de mesos d’estira-i-arronses entre els qui defensaven la prioritat de la salut sobre la cultura i viceversa, dijous passat, in extremis, un dia abans del ple municipal que havia de revertir la cessió de l’edifici dessacralitzat al Macba, la Diputació de Barcelona va oferir un terreny situat al costat del museu per construir-hi el CAP. Una opció que l’Ajuntament i CatSalut estan avaluant. El director del Macba, Ferran Barenblit (Buenos Aires, 1968), parla per primera vegada després de l’oferiment que pot solucionar el problema.

Pregunta. Què ha passat?

Resposta. Fonamentalment una diferència de posicions entre els membres del Consorci —Ajuntament, Generalitat, Ministeri i Fundació Macba— sobre on s’havia d’ampliar el Macba. L’octubre del 2017 el Consorci va aprovar per unanimitat un pla estratègic que incloïa l’ampliació a la capella de la Misericòrdia. Després d’oferir la capella al CAP el tema s’ha discutit al consell general, però ningú ha portat a l’ordre del dia rescindir el conveni per ampliar el museu a la capella. Jo tinc l’obligació d’executar el que el consell general va aprovar. D’altra banda, el Raval no té el centre d’atenció que necessita. Hi ha uns usuaris i un personal sanitari que fa 13 anys que esperen per unes retallades que tenen a veure amb un dret bàsic com és la salut. Aquí hi ha la clau: els anys de desatenció a l’assistència primària i a la salut en general. És inacceptable i inaudit que els veïns hagin de reclamar una cosa tan bàsica com un CAP al segle XXI i que les administracions no siguin capaces de solucionar-ho. El moment polític és tens i això ho contamina tot. Ens ha rebotat un problema que no era del museu.

P. Per què el Macba necessita ampliar-se?

R. La capella es va entregar el 2013 després de dècades d’abandonament. Quan em vaig incorporar al museu el 2015, després de restablir l’equip vam començar a treballar en una estratègia pactada amb els membres del Consorci. S’han dit barbaritats. En aquell pla es va optar per ser més museu i generar relats. I això té a veure amb el desplegament de la col·lecció.

P. Però ja mostren la col·lecció.

R. L’exposició Un segle breu apunta al que volem fer, però de manera esquemàtica. Només tenim una sala per dècada, insuficient si volem evitar un relat hegemònic de l’art i mostrar la capacitat de mirar el món amb ulls de Barcelona; una ciutat, la vuitena metròpoli europea, que no pot renunciar a tenir un museu d’art que expliqui un relat de la contemporaneïtat amb totes les seves complexitats. No és un dret per a la col·lecció, sinó per als ciutadans.

P. No n’hi ha prou amb l’ampliació que el Macba va fer recentment al convent dels Àngels?

R. Es dedica a activitats. El 2018, durant 195 dies, 144 relacionats amb exposicions, 37 amb activitats pròpies i d’acollida, gratuïtes, per on van passar 60.000 persones. Es va llogar 46 dies. Seria com dir que el MNAC no s’hauria d’ampliar perquè ja té la sala Oval. El lloguer ens ajuda a aconseguir el 25% de recursos propis del pressupost</CF><MC> [10,7 milions]. Estem obligats a fer la millor gestió possible, però reclamo la nostra consideració de servei públic, amb la qual la presència de diners públics és fonamental.

P. Tenen sempre espais llogats?

“És inacceptable i inaudit que els veïns hagin de reclamar una cosa tan bàsica com un ambulatori al segle XXI”

R. No. Això es pot veure en la nostra memòria. Som una institució transparent.

P. El Macba és un museu elitista?

R. No. Hi ha la imatge col·lectiva que l’art contemporani està reservat a uns pocs. Lluitem contra això. Si s’hi suma que la col·lecció, en bona part, s’adquireix gràcies a l’esforç de persones privades de la Fundació, sorgeix el malentès. Però cal recordar que el Macba és un museu públic presidit per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, sotmès a tots els procediments de l’administració pública.

P. Però la majoria d’obres són de la Fundació.

R. Gairebé totes les peces són de les administracions del Consorci. Però per al museu això és una col·lecció de servei públic. I això és el que importa. Pensar que aquí hi ha alguna cosa que té a veure amb l’especulació està lluny de la realitat.

P. La Fundació es pot emportar les obres?

R. Això és pura especulació. La Fundació va néixer per proveir els fons de la col·lecció del Macba. I ha estat així durant més de 20 anys. Falta molta didàctica, explicar millor el model. El Macba és un model de referència que ha permès comprar obres d’art de manera intel·ligent en moments de crisi, quan l’administració no tenia recursos.

P. Hi ha pressupost per reformar la capella?

R. L’ampliació és la necessària i és petita, amb un cost de vuit milions. Ja es disposa de 5,3 milions: 2,3 d’un fons Feder de la Generalitat i 3 milions més de l’1,5% cultural del Ministeri de Cultura.

P. Per què no s’ha actuat en cinc anys?

R. El 2103 no hi havia diners. S’ha aprovat per unanimitat un calendari detallat amb el pla, a més d’un finançament per poder procedir. L’octubre del 2017 no era el moment d’anunciar un projecte a llarg termini. Per responsabilitat i prudència vam esperar que tot es clarifiqués.

P. La capella és la millor solució per créixer?

R. És el camí que tenim establert.

P. Es podria créixer al pàrquing de la plaça?

R. La comissió tècnica ho continua estudiant. Dijous [avui] tenim la propera reunió. Cal veure la viabilitat i els costos de totes les propostes. Però hi ha moltes incògnites.

P. Gala Pin diu que indemnitzar la concessionària del pàrquing només costaria 3,6 milions.

R. No he vist aquest informe, però la clau és que si s’amplia al pàrquing, els 5,3 milions desapareixen perquè són finalistes. Dit d’una altra manera, començaríem de zero: entre els 5,3 que es perdrien i el cost de 3,6 gairebé sumarien nou milions.

P. El museu ha estat víctima de la situació?

R. La situació és tremendament desafortunada. Estem d’acord que la salut és prioritària. El problema és que falten polítiques culturals clares en les quals s’inscrigui el creixement del Macba. Hi ha hagut molta improvisació però no en sanitat, sinó en cultura. La meva sorpresa és que s’hagin creuat els dos temes. Què hauria passat si els treballs a la capella ja haguessin començat? El barri s’hauria quedat sense assistència sanitària? No ho crec.

P. El preocupa la relació amb el barri?

R. Si algú es pensa que no hi ha CAP per culpa d’un museu, sí, però si el Raval no té el CAP que es mereix no és per culpa del Macba, sinó per falta d’anys d’inversió en la sanitat pública. Em genera tristesa que es vegi el museu com una cosa negativa. És incòmode per a tot l’equip.

P. Com se soluciona?

R. Amb treball constant, com el que fem. El que passa és que són projectes que no estan fets per presumir, sinó per ser eficaços. En això no ha canviat la relació amb el barri, on el Macba fa una funció molt important.

P. El CAP té cabuda al costat del Macba?

R. Sembla que la solució era just al davant nostre. Si és la solució, benvinguda sigui. De fet, l’obra de Keith Haring, la que més té a veure amb la salut pública, ja ens ho assenyalava.

P. Hi posarà problemes, arribat el cas?

R. Si s’arriba a la conclusió que aquesta és la millor opció, m’agradaria participar-hi d’alguna manera i treballar plegats, però és aviat.

P. Aquesta és la millor opció per al CAP?

R. No entenc per què la proposta que es va fer fa un any d’ampliar el CAP a l’edifici actual no es va portar a terme. Si el problema és la subestació, per què no ho és també per als usuaris d’una biblioteca i els veïns? La ciutat és plena de subestacions. La normativa les permet. I si és perillós, per què se’ns ofereix que ens hi traslladem?

P. El Macba està de pega?

R. En 23 anys d’història sempre ha tractat el conflicte a través de la seva programació. S’ha dialogat sense por, com es veu visitant la col·lecció. Bona part dels debats del Raval i de la ciutat han travessat la programació. No ens interessa mostrar una història plàcida.

P. Exposaria el conflicte de la capella?

R. I tant que sí, seria magnífic.

P. Com es veu el futur?

R. Espero que tot plegat s’aclareixi i que la solució sigui la bona sense haver renunciat a res, ni a l’ampliació que es necessita per a les pròximes dècades, ni al centre de salut, que és bàsic. Haver d’escollir em sembla una crueltat. Em genera tristesa que no siguin notícia altres coses del museu, com el fet que els visitants han augmentat molt: els dissabtes a la tarda venen al museu 2.000 persones des que és gratuït, la majoria públics nous. El 2018 el vam tancar amb 331.000 visitants. Les xifres no són fonamentals, però mostren que es fa bona feina.