Cesc Gelabert: “Tots els teatres de Barcelona haurien d’oferir dansa”

Cesc Gelabert ha acabat les seves funcions de Nom, el seu últim treball, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). L’artista català es troba en un dels moments més dolços de la seva dilatada carrera professional. L’Ajuntament de Barcelona li ha atorgat la Medalla d’Or al Mèrit Cívic (guardó que, per cert, també ha rebut la ballarina i pedagoga Anna Maleras, la seva primera professora) i aquest hivern ha estat molt fructífer per al ballarí i coreògraf.

El novembre passat va estrenar amb gran èxit a Nova York Framing Time, un solo que va crear per a Mikhaïl Baríxnikov, però que, per problemes de genolls del ballarí rus, finalment va haver de ballar el mateix Gelabert, i que aquest estiu tornarà a ballar a Barcelona en el marc de la programació del Grec. “És un solo íntim que vaig treballar amb Misha a Nova York i a la seva casa d’estiu de la República Dominicana. La música és interpretada en directe al piano pel seu compositor, Pedja Muzijevic, que vindrà a Barcelona per acompanyar-me en la funció del Grec. Va ser una estrena molt emocionant, la vaig viure molt de prop amb el públic que per a mi és el que més m’interessa, ja que l’art no és art si no es comparteix”, explica el ballarí. Aquest solo es va ballar en el marc del Festival Lincoln Center, al Baryshnikov Arts Center, i va ser un èxit de públic. La modèstia de Gelabert li impedeix de dir que va ser una estrena molt comentada en els cercles artístics de la ciutat dels gratacels i que entre el públic, la nit de l’estrena, hi havia actors de la talla de Jessica Lange i Ralph Fiennes.

Fa poc també ha obtingut un altre èxit a Berlín, on va remuntar dues peces d’Oskar Schlemmer per commemorar els cent anys del naixement de la Bauhaus. “És sorprenent que ompli teatres a Nova York i Berlín i que, per exemple a Lleida, tingués poc públic”, assenyala amb certa sorna. “Però estic en el millor moment de la meva vida professional, perquè he assolit la maduresa i l’experiència suficients per estar segur del que vull fer. Per a mi el que és important és sumar en el present per recordar en el futur i així poder imaginar, i ara he acumulat prou coneixements per transmetre’ls. Actualment estic escrivint un llibre que es titula El que m’agradaria que la dansa fos, a través del qual intentaré transmetre tota la meva experiència i les idees i que es publicarà pròximament”. L’agenda de Gelabert és plena de projectes, com anar ara a Milà convidat per Paolo Grassi per fer un treball sobre folklore. I també té prevista una creació a la Universitat de Pamplona juntament amb el grup Kukai Dance i Israel Galván.

A Gelabert el preocupa el difícil moment polític que viu Catalunya, però rebutja donar la seva opinió. Tampoc no vol opinar sobre la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. “Vaig formar part del Patronat del Teatre Lliure durant més de 20 anys i vaig ser companyia resident d’aquest. Quan va arribar Pasqual va suprimir la companyia de música, llavors sota la direcció de Cares Santos, i la de dansa, una cosa que no vaig entendre perquè costem pocs diners, teníem les nostres pròpies subvencions, el Lliure ens facilitava un lloc on estrenar els nostres treballs. També hi va haver renovació entre els membres del Patronat i vaig decidir anar-me’n. Quan tingui ocasió de parlar amb el nou director, Juan Carlos Martel, insistiré en la necessitat que un teatre d’aquestes característiques tingui una companyia de dansa. Crec fermament en la necessitat que cada teatre de Barcelona programi dansa, cada un atenent les característiques del seu públic habitual”.