El judici a Arcadi Espada

“El trampós ets tu”, es va acomiadar Arcadi Espada en el mutis més promocionat de la història de la televisió. Cuatro feia tants dies que anunciava el moment que, com qualsevol expectativa, no podia fer més que decebre, perquè va arribar al final del programa, amb el convidat completament espremut: d'Arcadi ja no en quedava ni la pellofa.

Per què es va sotmetre Espasa a aquesta ordalia d'on no tenia cap manera d'escapar-se bé? Excés de confiança? De raons, potser, no n'hi faltaven: confesso que jo no m'asseuria tranquil en una tertúlia amb Arcadi. És un polemista olímpic capaç de retorçar les paraules de l'oponent per escanyar-lo. Però Chester no és una tertúlia i Risto no és Ana Rosa.

Segons Mejide, allò no era un judici, però al plató només li faltaven els agutzils. El reu, a més, no tenia advocat. No me n'estic compadint: l'al·legat que els nens amb síndrome de Down no tenen dret a l'assistència sanitària pública és de les coses més miserables i abjectes que he llegit en molt de temps, i la resposta del pare que va sortir al plató va ser impecable i ajustada. No obstant això, no m'empasso les intencions justicieres del programa. Si de debò consideren que la figura i les paraules d'Espada són impresentables, l'única resposta digna és guardar l'entrevista en un calaix i no emetre-la mai. O sigui, Risto té la mateixa consistència moral que li retreu a Arcadi.

El que vam presenciar diumenge a Cuatro va ser el final d'una manera de ser i d'estar en el periodisme. Arcadi és l'últim espècimen d'una raça molt ibèrica de polemista (de vegades, directament, libelista) que ha estat abatut per Risto, un exemplar jove d'una altra espècie nova i vigorosa. Senyors afaitats contra viejóvenes barbuts. Propagandistes de subordinada i subjuntiu contra predicadors d'oracions simples i verbs en indicatiu. Planta de cavaller contra planta jove. Un relleu, en fi, cosmètic, perquè els escrúpols són idèntics en tots dos casos: invisibles.