Un dibuix triomfant

L'asturià Javier Sobrino i el canari Fran Pintadera són dos escriptors que han excel·lit en l’escriptura de textos per a àlbums il·lustrats. Ambdós acaben d’aconseguir dos dels guardons internacionals més prestigiosos del gènere, respectivament: l’Edelvives, amb La colección del abuelo, i el Compostela, amb En Càndid i la resta.

En els llibres àlbum, l’entesa, el diàleg i la compenetració entre text i il·lustració, així com amb la forma i tots els elements del llibre, han de ser com més precisos millor, si no el conjunt acaba fent aigües per un cantó o l’altre. Els dos llibres guardonats són un exemple clar d’entesa i de delicat equilibri. Per al lector, però, el que crida l’atenció en un àlbum són les il·lustracions, que, en aquesta ocasió, són dels catalans Bruna Valls i Christian Inaraja, fins al moment amb poca presència en el gènere. Ara, hi accedeixen per la porta més gran de totes, la dels premis i aparadors més reconeguts.

Bruna Valls (Palafrugell, 1989) dona la imatge a La colección del abuelo. A la coberta, el títol i el nom dels autors en una targeta negra sobre un fons de color vermell intens que dona una rellevància potent al personatge de l’avi, amb cara de llop. A l’interior, la il·lustradora opta per paisatges i personatges hiperrealistes i captivadors, amb una descripció minuciosa de l’entorn, i per dotar les figures de rostre d’animal. Només el rostre. La resta del cos dels personatges és d’humans, cosa que convida a mirar-se les figures amb molta atenció. Des d’un principi, i en aparença, sembla la història innocent d’un net que passa temporades a casa de l’avi i, a estones, aquest li mostra fotografies de la seva col·lecció, a través de les quals li va explicant la seva vida. Cap de les escenes de la primera part del llibre fa sospitar del final sorprenent i misteriós que amaga la història. Els silencis darrere d’alguns personatges i de les imatges d’algunes fotografies són els indicis que ens hi van acostant.

La colección del abuelo és un àlbum que destaca per un enginy subtil, pel llenguatge dels silencis que comença per aquests rostres d’animals dels personatges, tan sorprenents i que van més enllà d’una simple màscara, i que acaba amb un final sobtat, construït sota una aparent vida tranquil·la. L’únic que es troba una mica a faltar és algun indici més que posi més en alerta el lector des d’un principi.

Christian Inaraja (Vic, 1972) dona la imatge a En Càndid i la resta de Pintadera. A la coberta, un fons blau i un personatge pla, senzill, sense expressió. A l’interior, el llibre parteix d’un text summament sintètic que s’allunya de la narrativa que Sobrino utilitzava en l’exemplar anterior. En aquesta ocasió, el text de Pintadera esdevé només un fil que té l’objectiu de constatar la situació del protagonista, poc adaptat al seu entorn, al món, el qual sovint no comprèn. Un fil que dona peu que la il·lustració desplegui tota la seva força. Inaraja utilitza l’enginy per mostrar diversitat de composicions, situacions i elements a cada doble pàgina per on deambulen els seus personatges de traç i descripció minimalista.

El lector es veu convidat a cercar tots aquells elements que diferencien en Càndid de la resta de persones i allò que el fa sentir tan rar i inadaptat, i avança sense adonar-se’n fins al final, on el teló s’abaixa amb una escena més enginyosa que sorprenent, una picada d’ullet com tantes que hi ha al llibre i que ens esbossen més d’un somriure a la cara.