Mecànica afectiva

Una bona manera de pessigar la pelleringa sentimental d’una època passa per les paraules que fetitxitza. Últimament, parlant d’amors, desamors i poliamors, m’ha acabat fent l’efecte que algú que vulgui orientar-se en el mapa afectiu del 2019 ha d’estar disposat a vibrar i a fluir. La primera resumeix la complexitat del que, fins ara, es feia caure dins de l’experiència estètica i, en un sentit més concret, de l’atracció o de l’enamorament, per molt que aquest últim hagi caigut en un cert descrèdit. Escoltes un poetàs, i vibres. Vas a tal concert de l’última renovadora del gènere, i vibres. O, més precisament, et fan vibrar. La vibració té un caràcter volgudament passiu i incontrolable, que no depèn mai de la pròpia voluntat: ningú no s’asseu sol a casa a vibrar, ni vibra quan li ve de gust, de la mateixa manera que Stendhal hiperventila a Florència i no pas al rebedor de casa.

La cosa de fluir, en canvi, designa una actitud desaferrada, que pateix d’una urticària a les categories i que no té cap ganes de sortir del present on es troba (ni per anar a arqueologitzar novel·les familiars ni a projectar-se a cap mena de futur que no sigui la repetició en abisme d’aquest mateix present). Davant de la urgència nominadora de l’amant descordat, que vol saber on sou i on aneu i què dimonis és això vostre, la resposta elegant i deseixida és la de fluir. Torna a haver-hi una passivitat, aquí, amagada sota una il·lusió de proactivitat: del que es tracta és de no decidir, de no imposar una forma rígida —la de la paraula— a una realitat —l’afectiva— que és mòbil, capriciosa i inconstant. Com als ràpids de Port Aventura, el millor que podem fer és estirar-nos sobre un pneumàtic inflat i deixar-nos endur corrent avall.

Que la metafòrica afectivosexual tingui una orientació mecànica no és pas nou: no fa pas gaire, la gent “sintonitzava”, en anglès, les parelles fan “clic” i encara parlem de relacions que funcionen i de relacions que no. Em sembla simptomàtica, aquesta insistència en la mecanicitat, però comprensible: apunta a allò en nosaltres que decideix que se sentirà atret per X i no per Y. Al final, sota la pàtina modelna, hi ha una variació de la metàfora suadeta del cor, màquina idiota. Però en aquesta tendència a maquinitzar-nos el teler afectiu, s’hi regira una disjuntiva preocupant: si el robot funciona cada vegada més com un horitzó subjectiu contemporani (dediquin un minut a comptar la quantitat de protagonistes psicòtics que campen per les pantalles), també arrossega una bona colla d’anys d’imaginacions distòpiques i d’amenaces de rebel·lió. Si releguem el que sentim a la nostra part maquínica, no ens hauria de sorprendre que, un dia, es giri contra nosaltres, com un Skynet emocional. Ara, si l’alternativa és la gestió i l’economisme, que no m’hi comptin. Ens calen metàfores noves.