Mapi León: “En el futbol masculí no hi ha gais?”

“Hi ha molta gent que em diu que practiqui en pell de porc… Però a mi tant me fa, és el meu cos”. No és cirurgiana plàstica, ni tampoc veterinària. És María Pilar León, Mapi, (Saragossa, 23 anys), futbolista professional del FC Barcelona, internacional amb Espanya. “No li agrada?”, pregunta amb un somriure, alhora que ensenya el tatuatge que duu al palmell de la mà esquerra; “me’l vaig fer jo. És una rosa”. Explica que sempre li ha agradat dibuixar, que li interessa l’art i que mai ha perdut la curiositat. Li agrada parlar, però escolta. També pregunta. De vegades és reflexiva, d’altres, espontània; Mapi és, essencialment, natural. I té carisma. Guarda, sobretot, aquesta sàvia inconsciència de la gent valenta.

“No em sento una icona, per què m’hi hauria de sentir? Jo, primer de tot, soc futbolista. No tinc un discurs ni el vull tenir. Només busco ser sincera”. L’estiu passat, el compte d’Instagram de Mapi estava esvalotat. Acabava de dir públicament que és lesbiana. No paraven d’arribar-li missatges: “Gràcies”, “T’he vist a tu i m’ha donat força”, “No estic sola”. Noies i nois de tot Espanya li reconeixien el seu gest. “Els vaig llegir a tots, no els vaig contestar. No pensava que podia ser important per a tanta gent”.

El seu missatge, més revelador que alliberador, va ser un motor de catarsi aliena. “Si tu tens un entorn en el qual la gent diu ‘putos gais de merda’ o ‘les lesbianes em fan fàstic’, potser t’ho has de pensar bé abans de confessar-ho, no? Això encara li passa a molta gent”, analitza Mapi. “Sempre he estat molt reservada, molt meva. Abans de fer-ho públic, vaig analitzar els pros i els contres. Tinc la sensació de que he pogut ajudar. I això és l’important”.

Mapi no s’amaga i, si dubte, es pren uns segons per meditar bé la seva resposta. Per què no hi ha futbolistes masculins gais? “Em sembla una cosa curiosa”, afirma Mapi. I qüestiona: “Tants jugadors com hi ha al món, cap és gai?”. Creu, no obstant això, que sortir de l’armari no seria una prova fàcil en el masculí. “Hi hauria moltes crítiques, tant de bo m’equivoqui”. I posa un exemple: “Els nois de la nostra edat tenen moltes curiositats. Un dia, un amic em va preguntar: ‘En un vestuari hi ha moltes lesbianes? Jo no podria estar amb un gai al vestuari, em miraria”. León no s’intimida. “Jo l’hi vaig intentar explicar, no sé si el vaig ajudar. Potser quan li passi a ell s’adonarà que el que pensava era una ximpleria. La gent té por del que és desconegut, d’allò a què no està acostumada. Com a mecanisme de defensa, jutja. I això es converteix en prejudici. Cal normalitzar-ho, és l’única via”.

I, en aquest camí, també hi ha el futbol femení. A pur cop de destral a la selva dels estereotips. “Quan escoltes gent que diu que no és ni futbol ni femení cal mirar de qui ve. A mi m’agradaria preguntar-los: ‘Què busquen quan miren un partit? Que es peguin? Que juguin bonic? Que corrin molt?’ Hi ha partits dels nois molt intensos i bonics, com també els tenim nosaltres”, explica León. Llavors, s’encén. Li agrada parlar de futbol. “I crec que ho entenc”, adverteix. “Hi ha gent ràpida, una altra que sap regatejar, hi ha els contundents… Que siguis bo no et fa entendre el joc. Hi ha gent que no s’adona del que passa al camp, ni sap trobar els espais ni gestionar el temps”, explica la defensa blaugrana.

Del pati de l’escola als parcs, fins a arribar al futbol sala. “Vaig començar d’extrem, em van passar a jugar de lateral i ara soc central. Els coixos a la defensa…”, diu. No pot dissimular el riure. Una pausa i es torna a posar seriosa: “Intento llegir el joc, em van fitxar per a això. I soc contundent. Odio perdre, em dona tanta ràbia que no puc anar a robar una pilota a camades, ho haig de fer al màxim. Això es porta a la sang i es nota”, explica Mapi, que es va formar al Saragossa, va passar per l’Espanyol i l’Atlético, abans que el Barça la fitxés per 50.000 euros. Un fet històric: va ser el primer traspàs a Espanya.

No s’hi val tot

Encara no ha pogut aixecar la Lliga amb el FC Barcelona, subcampió les tres darreres campanyes. “No diré res de nou, ens deixem punts en camps on no hauríem d’haver-ho fet. No sé si ens va faltar ànima, orgull, mala llet o què. Alguna cosa ens va faltar”, explica. Al Barça saben que la lliga és una prioritat, després d’invertir gairebé 3,5 milions. La Champions, en canvi, encara és una quimera. “A nivell físic hem d’estar el més a prop possible de les grans potències. Això no vol dir que ens hem d’oblidar del que significa jugar al FC Barcelona. Aquí no val amb ser supermegabona i fer tres gols. Al Barça es fan les coses d’una manera determinada. Hi ha l’exemple de Guardiola quan va arribar al Bayern…”, sosté la saguera blaugrana.

Mapi sap que viu un moment únic per al Barça, sobretot per al femení. “Em considero part viva del canvi. Quan era nena jugava en camps de terra, però m’ho passava pipa. Ara, és veritat, la qualitat de la roba, la quantitat d’afició i fins i tot l’atenció de la premsa ha canviat. Quan la sub-17 va guanyar el Mundial a Cuatro, abans s’havia de veure… La sub-19 va ser campiona d’Europa i no sé qui se’n va recordar”. Es toca la mà dreta, mira el tatuatge. “Aquest va ser el primer que em vaig fer. No m’ha quedat molt bé, però tant me fa”. Is possible, afirma. I per a Mapi, no hi ha cap dubte que serà possible.