Menystenir el Barça a canvi d’elogiar Messi

Hi ha equips que juguen molt bé a futbol, d’altres que fan jugades i alguns que marquen gols, tres maneres diferents que aquesta temporada convergeixen al Barça. Els blaugrana han fet partits molt bons, com per exemple a Wembley contra el Tottenham o a Milà davant de l’Inter, per no parlar del clàssic del Camp Nou: 5-1. També hi ha hagut vegades en què ha resolt la jornada amb accions individuals, o molt concretes —episòdiques en diuen els italians—, i en aquest sentit només cal recordar els primers partits disputats a Valladolid o Anoeta. I finalment també s’han vist dies en què ha brillat el marcador; parlaríem sense anar més lluny del darrer 0-5 al Ciutat de València.

Tot i la seva irregularitat, el Barcelona ha estat fins ara més bon equip que no pas el Sevilla, l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid. No és casual que sigui el líder destacat de la Lliga. Ha estat el més fiable, tot i que Valverde ha jugat amb les alineacions per tal de fer contents els professionals del Camp Nou sense mirar gaire la Masia. L’inici va ser molt resultadista, després hi va haver un moment en què l’entrenador va semblar trobar la fórmula amb Arthur, va excel·lir fins i tot quan es va lesionar Messi, i darrerament ha recuperat Dembélé i ha fet un forat a Arturo Vidal per davant de Coutinho i del mateix Arthur. La formació ha fet moltes voltes fins a quedar als peus del 10.

Amb Messi al camp tot sembla fàcil, més encara si al seu costat hi té Luis Suárez, com s’ha pogut veure a Cornellà o a l’estadi del Llevant. La vida resulta tan còmoda amb l’argentí que els rivals, i també la crítica esportiva, han vingut a dir que la diferència, en un equip molt camaleònic i de personalitat difusa, la marcava Messi. Tenen la seva part de raó, malgrat que dies enrere van arribar a justificar fins i tot l’absència de l’argentí del darrer podi de la Pilota d’Or, que va guanyar el madridista Modric. La jerarquia blaugrana, de totes maneres, no s’explica només a partir de la presència de Messi. El que passa és que la seva figura s’ha fet més gran des de la sortida de Cristiano Ronaldo del Madrid.

Quan el portuguès jugava al Bernabéu no hi havia jornada en què no se’l presentés com el rival de Messi, com l’únic capaç de discutir a l’argentí els premis individuals, fins al punt que sovint es preguntava, de manera reiterada: quin dels dos és més decisiu? O, a qui et quedaries per al teu equip? Aquestes demandes ja no es plantegen des que CR juga a la Juve i, per tant, no hi ha rival per a Messi; de moment ni tan sols Griezmann, que va preferir quedar-se a l’Atlètic abans que fer costat a l’argentí al Camp Nou, discuteix la jerarquia del 10. Així és que, vist des de fora, darrerament la importància de Messi ha crescut per mèrits propis i també, de manera interessada, per menystenir el Barça de Valverde.

Tinc la sensació que es continuarà desvirtuant la Lliga, dient que el joc és fluix i assegurant que si el Barcelona la guanya és perquè té Messi, sempre que no canviï la classificació; si algun dia qui va primer és l’Atlètic o el Madrid, aleshores es parlarà de sorpresa, heroïcitat i d’haver tombat el favorit Barça. No s’hauria d’oblidar que han estat les lligues guanyades pels blaugrana, set de les darreres deu, les que d’alguna manera van fer que Zidane plegués del Madrid i Cristiano se n’anés a Torí. No és fàcil trobar un antídot contra Messi, tal com no va funcionar la recepta Mourinho contra Guardiola per molt que al Bernabéu es digui que el portuguès va avorrir el tècnic del Camp Nou fins a fer-lo plegar.

No fa falta que al Barça li diguin que no sap fitxar, que la seva política és equivocada, que prefereix un colombià suplent de Yerry Mina de nom Jeison Murillo abans que apostar per un central del planter després que el juvenil Eric Garcia hagi debutat al City. No hi ha crítica més dura que la feta des de l’entorn del mateix Barça. Hi ha barcelonistes als quals no els agrada l’equip de Valverde. Però, dit això, convé explicar que els seus rivals estan pitjor i que no s’hi val a menystenir-lo dient que guanya per Messi. A vegades sembla que només li compten els títols que no aconsegueix, perquè donen per fet que amb Messi hauria de ser campió d’Europa, la copa que precisament s’emporta el Madrid sense necessitat d’enfrontar-se al Barça.