Hipòtesis sobre Vox

Un amic de Sevilla em va advertir que Vox tindria molts suports a les autonòmiques andaluses. La veritat és que em va estranyar i me’l vaig creure a mitges. Però va tenir raó, i bon olfacte. Jo em vaig equivocar de mig a mig. És més, l’èxit de Vox ha desbordat totes les previsions. Per què aquesta rutilant aparició en escena? Què és Vox?

Aquests interrogants me’ls he plantejat des de l’endemà de les eleccions. En la premsa han aparegut tota mena de qualificatius: és un partit feixista, és un partit molt conservador, és la dreta extrema, és l’extrema dreta, està en la línia dels populismes de dreta europeus, és molt diferent de Le Pen i Salvini, és com els governs hongarès i polonès, és com Trump… I així podríem seguir.

Entre tot aquest poti-poti terminològic, les meves conclusions encara no resulten sòlides, no tinc clar el perfil concret de Vox i dubto sobre el que us exposaré. Agafeu-vos-ho, doncs, com a simples hipòtesis, primeres aproximacions a un fenomen que comença i que encara s’ha de veure on arribarà.

Dues opinions, força coincidents, m’han servit per entendre el seu excel·lent resultat. En primer lloc, un article d’Iñaki Ellakuría a Letras Libres, que insinua que es tracta del vot dels “indignats de la dreta”, tal com el 15-M i Podem eren els indignats de l’esquerra. En segon lloc, un altre amic em va enviar un correu just l’endemà de les eleccions en què buscava l’explicació del resultat en la tercera llei de Newton, en el principi d’acció-reacció: “Per cada acció existeix una reacció igual i oposada”. Totes dues reflexions, crec, ens posen sobre la pista de l’origen del fenomen perquè expliquen els quatre trets principals de l’ideari de Vox. Vegem-ho.

El primer tret és un nacionalisme espanyol a l’antiga, el propi de la dreta clàssica, a la mateixa altura del nacionalisme català, tot i que de signe oposat. Un nacionalisme identitari dur, basat en els mites històrics, els símbols, la llengua castellana, i els valors tradicionals d’arrel catòlica. Espanya és un terme sagrat pel qual, si cal, s’ha de lluitar i morir. Aquest punt de partida el porta a considerar que l’Estat de les autonomies té la culpa dels separatismes i proposa suprimir-lo, substituir-lo per un Estat centralista. En això ajuda una percepció molt difosa: que els governs i administracions autonòmiques són organisme cars i ineficaços, un malbaratament que paguen els espanyols en profit d’unes classes polítiques i unes burocràcies regionals inútils. Tot això –a més de la pèssima imatge de l’actual nacionalisme català– dona vots.

El segon tret, un clàssic de l’extrema dreta actual i relacionat ideològicament amb l’anterior, és el rebuig a la immigració, de la qual només es vol veure la seva falsa faceta tenebrosa, el terrorisme i la inseguretat pública, sense apreciar els beneficis que ofereix davant del descens de la taxa de creixement demogràfic i la necessitat de mà d’obra. Al darrere de tot plegat hi ha sentiments de xenofòbia i racisme.

El tercer tret, amb un indubtable atractiu per a molts, és la ruptura amb determinats dogmes actuals propis de la correcció política d’esquerres assumits en bona part per la dreta. El dogma estrella és el nou feminisme, però també ho són altres aspectes contraris als valors morals tradicionals, com l’avortament, els matrimonis gais i el moviment LGTBI, així com la memòria històrica o els toros, entre d’altres. La claredat amb la qual Vox es manifesta en relació amb aquests temes atreu molts que rebutjaven la tèbia manera d’afrontar-los per part del PP.

Finalment, quart tret, a la manera dels populismes de dreta europeus, Vox també té, com a bon partit nacionalista, un component antiestablishment cosmopolita: euroescepticisme – aquesta inútil burocràcia de Brussel·les– i un proteccionisme antiglobalitzador, a la manera de Trump, en defensa de l’Estat.

En definitiva, Vox es pot enquadrar en una ideologia nacionalista, antimoderna, populista i extremadament conservadora i il·liberal. Probablement són els indignats de la dreta, com diu Ellakuría, i el seu èxit és explicable per la tercera llei de Newton. Cal aïllar-los políticament? Probablement sí, en la mateixa mesura que s’hauria d’aïllar Podem, cosa que no s’ha fet, però sobretot s’ha d’argumentar contra les seves posicions, admetent que en algunes qüestions poden tenir una mica de raó. Més que un repte polític suposen un desafiament intel·lectual.