Lee Miller i els seus amics

Lee Miller és un dels casos més clars dels avatars pels quals passa la carrera d’una dona artista i dels seus condicionants de gènere. Qui l’hagués conegut als anys setanta, tan sols s’hauria fixat en una dona que abans era atractiva i que ara és l’esposa d’un famós crític d’art, Sir Roland Penrose. En canvi, ara disposa de biografies, documentals sobre la seva vida i obra, i les seves fotografies han estat exposades en nombroses exposicions. La titulada Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanyaconstitueix un tema híbrid, però el conjunt es veu esplèndidament bé.

El surrealisme a Anglaterra no és un apartat especialment brillant d’aquest moviment, com sí que ho van ser, en canvi, l’espanyol o el txec. Arribat tardanament, van ser la Major Gallery (1933) i la Zwemmer Gallery (1934) les primeres a mostrar aquests artistes. Però va ser a l’Exposició Internacional de Surrealisme a les New Burlington Galleries, el 1936, organitzada per Roland Penrose i David Gascoyne (i on Salvador Dalí per poc s’ofega llegint la seva conferència enfundat en un escafandre de bus), quan es van veure gairebé 400 obres de primera magnitud, entre altres, de Miró, Ernst, Dalí, Dora Maar, Man Ray o Giacometti.

Pel que fa a Miller, havia entrat en l’esfera surrealista com l’amant de Man Ray a París, on va freqüentar Picasso i Cocteau, però, sobretot, on va aprendre la tècnica fotogràfica amb la qual aconseguiria esplèndides obres. La seva mirada surrealista està present en els cossos femenins fragmentats, en els caps flotants com sorgits d’una aparició o d’un somni —aïllant els retrats en un profund negre de fons—, així com en certes fotografies de guerra —les seves famoses dues dones amb màscares antigàs—, o en retrats d’amics com el de Man Ray afaitant o el de Humphrey Jennings al costat d’un fum inquietant.

Quan va decidir tornar a París el 1937 va conèixer Roland Penrose, que la va convidar a Cornualla a casa del seu germà, juntament amb Man Ray i la seva nova parella, Ady Fidelin, Max Ernst i el seu nou amor, Leonora Carrington, Paul i Nusch Eluard, Eileen Agar i Joseph Bard i E. L. T. Mesens. Hi ha fotos d’aquesta estada, però no dels seus jocs eròtics múltiples (pudeur oblige), encara que sí l’ambient lúdic i amistós regnant, que va seguir aquell estiu a França amb Picasso i Dora Maar. Aquest mateix any es va organitzar l’exposició d’objectes i poemes surrealistes a la London Gallery, de la qual es poden veure l’extraordinària mà amb un braçalet fet de dents, obra de Lee Miller, el famós Telèfon afrodisíac de Dalí, la Màquina d’escriure onanista o el preciós Barret amb guants, obra conjunta d’Eileen Agar i la modista Elsa Schiaparelli.

Durant la Segona Guerra Mundial, miller era a Londres, treballant per a la revista Vogue en retrats i fotografia de moda fins que, per fi, per ser nord-americana, se li va concedir el permís per ser corresponsal de guerra. Seguint les tropes aliades, va ser una de les primeres que va fotografiar els camps de Dachau i Buchenwald; no hi ha les seves fotografies més impactants, però sí la que el seu company Dave Scherman, corresponsal per Life, li va fer ficada a la banyera de Hitler.

Però l’exposició és molt més, i cal destacar peces del primer Henry Moore, com la seva Figura reclinada i les dues petites escultures amb fils (de 1939). D’Eileen Agar, de qui sempre es veuen poquíssimes obres, hi ha Angel of Mercy, encara que no Angel of Anarchy, la seva obra més famosa. De Roland Penrose hi ha collages, pintures i la seva escultura L’últim viatge del capità Cook. Però sobresurt Pastoral, de Leonora Carrington, i els esplèndids La joie de vivre i Solitary and Conjugal Trees, de Max Ernst. La Fundació Miró va decidir ampliar la mostra amb altres obres del surrealisme, on destaca un Picabia (fins a quin punt se’l pot considerar surrealista?, tot i que el dibuix és excel·lent), Graula i excrements, de Maruja Mallo, i dues fotos de Dora Maar.

Miller va ser violada de nena i va veure amb els seus ulls tot l’horror de l’Holocaust. Aquests traumes la van empènyer a un distanciament emocional primer i l’alcoholisme després. Però no van anul·lar ni la seva simpatia, ni la seva energia, ni la seva espontaneïtat. I, sobretot, no van anul·lar el seu talent creatiu, que va ser molt i que el seu fill Tony Penrose mira de reivindicar.