Dalí, sota l’influx de Rafael

Un dels pintors que més va admirar Salvador Dalí va ser, després del neerlandès Johannes Vermeer i del sevillà Diego Velázquez, el renaixentista Rafael Sanzio (1483-1520). De fet, el pintor d’Urbino li va causar algun problema en la seva etapa de joventut, tal com, anys més tard, va recordar que li havia passat el 1926: “A la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, durant un examen, vaig agafar la bola amb el tema que em tocava i vaig llegir: ‘Rafael, pintor del Renaixement’ i els vaig dir als membres del tribunal: ‘Mirin, jo sé molt més de Rafael que vostès tres junts, i em nego a contestar’”. Així que va acabar suspès i expulsat de manera fulminant de la sala. En aquest mateix moment intenta assemblar-se a Rafael deixant-se les patilles llargues i els cabells fins a les espatlles, i quan pinta els seus primers autoretrats no dubta a titular-los explícitament com Autoretrat amb coll rafaelesc(1921), cosa que reconeix en els seus escrits: “Adoptava amb freqüència la postura i el malenconiós aspecte de Rafael, a qui m’hauria volgut assemblar tant com fos possible”. Segons la seva germana Anna Maria, a la qual va adorar fins que el 1929 va aparèixer Gala per no desaparèixer mai més, “es quedava literalment extasiat davant les obres de l’artista renaixentista”.

El 1948 Dalí va publicar 50 secretos mágicos para pintar, una mena de tractat de pintura a l’estil dels clàssics renaixentistes com el de Cennino Cennini, on aconsella els joves artistes com pintar. Hi inclou una taula en la qual puntua tècnica, inspiració, color, tema, genialitat, composició, originalitat, misteri i autenticitat d’onze pintors. Rafael arriba a una segona posició amb 176 punts de 180 possibles, només superat per Vermeer, que gairebé fa el ple amb 179, i per davant de Velázquez (173) i Leonardo (166).

En aquest rànquing dels millors pintors, Dalí es va assignar 148 punts, dels quals 19 en misteri, autenticitat i genialitat, tot i que amb 16 anys ja estava convençut de la seva potencialitat: “Quan torni després de quatre anys a Roma seré un geni i el món m’admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, d’això n’estic segur”. La suma dels punts el situava per davant fins i tot del seu venerat Picasso, que només aconseguia 109 punts. En comparar-se amb Rafael i malgrat l’enorme ego del pintor que l’ha fet popular, va escriure el 1958: “Soc un mal pintor. Si comparo les meves teles amb les del Renaixement, amb les de Rafael per exemple, m’adono del desastre total de la meva obra. Però això no impedeix que sigui, gràcies al meu estil, un dels millors artistes actuals”.

El 1950, la revista Vogue va encarregar al pintor una guia per vendre els atractius espanyols a turistes americans. A Barcelona recomanava les construccions modernistes de Gaudí i el temple gòtic de Santa Maria del Mar. I a Madrid, el Museu del Prado i els seus “tresors notables que no calia perdre’s”. Entre ells, l’excepcional retrat El cardenal de Rafael i una “petita escena familiar del mateix artista”, no identificada, a més d’El jardí de les delícies d’El Bosco. I és que, segons el director del Prado, Miguel Falomir, “Dalí sempre va tenir l’anhel confés de veure la seva obra al costat de la de Rafael”, una cosa que des d’aquest dimarts ha aconseguit després que L’ascensió de Santa Cecília, que va pintar al voltant de 1955, estigui situada, fins al proper 6 de gener, al costat d’una obra mestra de la pinacoteca madrilenya, La Verge de la rosa, pintada per Rafael al voltant de 1517. Això és possible gràcies a l’exposició Dalí-Rafael. Un somieig prolongat, que s’ha inaugurat al Teatre Museu Dalí de Figueres, la primera de més d’una dotzena de mostres que s’inauguraran a tot Espanya el 2019 amb obres mestres del museu de Madrid per celebrar el bicentenari de la inauguració d’aquesta gran pinacoteca.

En dues parets contigües es poden veure els olis de Dalí i del seu convidat Rafael, que si bé d’entrada no semblen tenir gaire a veure, permeten comprovar fins a quin punt va treballar sota l’influx dels clàssics, i sobretot de Rafael, des que el 1948 va donar per finalitzada la seva etapa americana. Va ser llavors quan va començar a reivindicar la tradició i es va reivindicar a si mateix com un bon artista en relació amb els seus contemporanis. “Si miro enrere, éssers com Rafael em semblen veritables déus”, va escriure poc abans a La vida secreta de Salvador Dalí.

El quadre de Dalí L’ascensió de Santa Cecília és una obra de la seva etapa misticonuclear, la qual es va desenvolupar després de l’impacte que li va causar el llançament de les dues bombes nuclears al Japó que va posar fi a la Segona Guerra Mundial el 1945; un moment en què realitza un bon nombre de pintures en les quals tracta el tema de la discontinuïtat de la matèria. A Confesiones inconfesables, de 1975, recordava: “L’explosió atòmica del 6 d’agost de 1945 m’havia estremit sísmicament. Des d’aquell moment, l’àtom va ser el meu tema de reflexió preferit”.

Aquesta pintura, en la qual subjau una imatge d’una Mare de Déu clàssica copiada literalment de Santa Caterina d’Alexandria, pintada per Rafael el 1506 o 1507 i que es conserva a la National Gallery de Londres, està dominada per una sèrie d’estructures grises monocromes, “el gris òptic de Velázquez”, que semblen haver explotat i que representen o deriven de la banya d’un rinoceront; una forma perfecta per a Dalí, representació de puresa i castedat, i alhora símbol de sexualitat. Ho deixa clar en el seu Jove verge autosodomitzada en la seva pròpia castedat, de 1954, una versió desestructurada en què carrega contra la seva germana Anna Maria, que no té res a veure amb la seva famosa Noia a la finestra de 1925. A la part inferior del quadre va pintar unes parets de pedra seca, com les que dominen el paisatge interior de Cadaqués. “L’important és que cal pintar els temes d’una manera que correspongui a l’època en què vivim, el 1951; això vol dir que si Rafael pintava una verge segons la cosmogonia del Renaixement, avui aquesta cosmogonia ha variat; i si la pintés avui tindria altres coneixements, de física nuclear i psicoanàlisi, per exemple; pintaria tan bé com llavors, però amb la cosmogonia d’avui”, va dir en una entrevista d’aquell mateix any.

Són moltes les obres de Dalí que s’inspiren en Rafael, en els seus temes, però també en la tècnica refinada del dibuix del renaixentista. Una d’elles és Cap rafaelesc esclatant (1951), en la qual la figura reprodueix la cúpula del panteó romà. També a Galarina (1945), en la qual Gala apareix mostrant el pit esquerre nu, inspirada en La Fornarina de Rafael. Per la seva banda, Màxima velocitat de la Madona de Rafael i Madona microfísica (1954) parteixen de l’obra de Rafael de La Verge de la cadernera. En el llunyà 1979 encara pinta Al·lucinació rafaelesca i A la recerca de la quarta dimensió, en què apareixen figures i composicions inspirades en L’escola d’Atenes del pintor italià.

L’obra de Rafael exposada, que tornarà al Prado a principis d’any, també ha tingut una vida atzarosa. Possiblement va ser traspassada a llenç a la primera meitat del segle XIX, tot modificant-ne les mesures i afegint-hi la banda inferior amb la rosa; un element nou que, al final i de manera paradoxal, ha acabat donant nom a l’obra —que també es coneix com Sagrada Família amb Sant Joanet—. L’absència del suport original i el desgast de la superfície dificulten la datació del quadre, que s’hauria pintat cap a 1517, cosa que no és segura, segons consta a la pàgina web del Prado. Per sort, és de les poques obres de Rafael que pot viatjar. “Per la seva mida i perquè està passada a tela. Per a la resta és massa perillós, perquè són extremadament fràgils”, postil·la el director de la pinacoteca madrilenya.

Al costat de les dues obres s’exposen alguns dels llibres que Dalí tenia a la seva biblioteca des de jove i que avui conserva el Centre d’Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Salvador Dalí, com The Masterpieces of Raphael, editat per Gowans Grey a Londres el 1906, o Raphael ’s Drawings, d’Ulrich Middeldorf, publicat a Nova York el 1945, que conserva restes de pintura i denoten el seu ús pel pintor. També, alguns dels retalls de revistes i làmines amb imatges tunejades i interactuades amb esbossos i dibuixos, o a través de la realització de quadriculats per passar les imatges a la tela a mida més gran.

A les fotografies que ajuden a entendre el procés de treball del geni de Figueres, es veu el pintor treballant en els seus estudis de Portlligat i Monterrey, a Califòrnia. En algunes de les imatges es comprova com ha col·locat làmines enganxades al cavallet, directament sobre la tela de les obres, o bé les ha emmarcat i penjat a les parets d’aquests petits espais on treballava i que apareixen plens d’objectes que l’inspiraven. Es poden veure obres de Rafael, com La Verge de la cadernera, la Madonna Sixtina o El trasllat de Crist, però també dels seus admirats Vermeer, com la famosa La puntaire i algunes de les menines i infantes de Velázquez, obres que a més va arribar a copiar en directe dels originals en el museus del Louvre i el Prado.

L’exposició, que ha obert les portes aquest dimarts, va comptar en la inauguració amb Falomir; amb la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, comissària de la mostra, que va assegurar: “Dalí va voler ser el Rafael de la seva època; va abandonar la glòria surrealista per tornar a la tradició”; amb Jordi Mercader, president de la Fundació Dalí; amb l’arquitecte i amic del pintor Òscar Tusquets, i amb la presència estel·lar del pintor realista Antonio López, que durant la seva participació en un col·loqui en què es va abordar la pintura en general —la dels clàssics i la de Dalí en particular—, va assegurar que “cada dia m’agrada més la seva pintura, és un autèntic mestre”. “La importància de Dalí i la seva relació amb Rafael és que, en un moment en què el Prado el va relegar a unes sales secundàries, en què va estar fins fa poc, per donar cabuda a Velázquez, ell el va reivindicar i va defensar la importància de la seva obra”, va explicar Falomir al costat de les obres dels dos creadors.

L’exposició també ha permès realitzar un treball de documentació per al web, a càrrec de Fiona Mata i Lucia Moni, del Centre d’Estudis Dalinians, que aborda aquesta intensa relació de Dalí amb Rafael i que quedarà més enllà d’aquesta primerenca i fructífera trobada entre Dalí i Rafael.