La bombolla del lloguer

A les ciutats espanyoles assistim a una bombolla del lloguer que amenaça l'accés i l'estabilitat residencial d'unes classes mitjanes i treballadores empobrides per la crisi econòmica. L'expulsió de llogaters opera mitjançant desnonaments judicials per impagament, però també amb els anomenats “desnonaments invisibles”, derivats de l'augment inassumible de la renda o la no renovació dels contractes. L'especulació s'ha desplaçat al lloguer, un mercat en el qual agafen protagonisme actors nous, com els fons d'inversió i les socimis.

La ciutadania, organitzada en plataformes veïnals i sindicats de llogaters, reclama intervencions que garanteixin el dret a l'habitatge.

La bombolla del lloguer és un problema complex, amb claus a diferents escales. Cal, doncs, aturar-la amb mesures diverses per equilibrar la relació desigual entre arrendador i arrendatari. No podem permetre'ns, com a societat, esperar que passi la tempesta. La inacció dels reguladors o fins i tot la seva oberta complicitat amb els interessos especuladors ens han portat a l'emergència actual.

És habitual afirmar que la moderació de preus s'aconseguiria amb l'augment del parc públic de lloguer, avui insignificant. No obstant això, per més que augmenti aquest parc, trigaria dècades a alleujar una majoria social asfixiada: les llars catalanes, per exemple, ja destinen el 51% dels ingressos al lloguer.

Resulta, doncs, imperatiu exigir responsabilitats als qui operen al mercat privat. Si acceptem que es regulin els preus d'altres béns bàsics, com els medicaments, per què ens entestem a preservar la presumpta “llibertat de mercat” en el terreny immobiliari? Una “llibertat” fal·laç en un sector ja intervingut de facto, però en uns termes que afavoreixen la part forta en la relació d'arrendament.

A Nova York, la llarga tradició del control de preus protegeix i estabilitza residents que no es podrien permetre viure fora d’aquest parc

La regulació dels preus del lloguer no implica l'abolició del negoci immobiliari, sinó la limitació del marge exagerat proporcionat per unes operacions que estan provocant molt patiment social, amb vulneracions de drets evidents, com les provocades per la compra a preu de saldo d'edificis amb llogaters per tot seguit expulsar-los. Es tracta que els qui operin al mercat contribueixin al bé comú generant oferta assequible i tributant proporcionalment. Així ha de ser quan el que està en joc no és l'accés a un actiu financer qualsevol, sinó a un recurs bàsic.

Els arguments esgrimits contra la regulació de preus, presentats com a científics, són en realitat ideològics, difosos per lobbys poderosos, com els que van aconseguir derogar el control a moltes ciutats nord-americanes durant els anys noranta. Una derogació que —d'això sí que en tenim evidència empírica— va donar com a fruit un cicle de bombolles sense precedents. Actualment, davant del pes creixent de les lògiques financeres en el sector del lloguer i la consegüent crisi d'assequibilitat, els llogaters reclamen la reactivació del control de lloguers en ciutats com Chicago o Minneapolis. A Nova York, on el 45% dels habitatges de lloguer tenen el preu regulat, el control de preus protegeix i estabilitza residents que no es podrien permetre viure fora d'aquest parc. Més a prop tenim el cas de París, on l'encadrement des loyers està frenant l'escalada de preus, malgrat les reticències inicials dels poders econòmics. O el d'Alemanya, on el Govern democristià acaba d'endurir la regulació de preus per reforçar la protecció dels llogaters, després de la modulació de les pujades introduïda el 2015.

A Espanya s'argumenta sovint que la regulació implicaria una reducció del parc. Es tracta d'una afirmació sense més fonament que les etèries “lleis del mercat”, encaminada a descartar qualsevol intent de debat públic, quan l'experiència espanyola demostra que la desregulació —materialitzada en la Llei d'Arrendaments Urbans del 2013— no ha augmentat l'oferta, mentre que els preus s'han disparat en aquests últims cinc anys.

La regulació del lloguer és, doncs, un assumpte urgent. No ens podem acontentar a imposar una referenciació a l'IPC de les pujades de la renda durant la vigència d'un contracte, com preveu la proposició de llei presentada pel PSOE. Fins i tot sent necessària, aquesta referenciació no soluciona el nucli del problema: els preus inassequibles dels nous contractes. Es tracta, doncs, de desincentivar l'expulsió de veïns regulant els preus també en el moment del nou accés. Per això caldrà fer un índex vinculant, que tingui en compte la situació socioeconòmica dels llogaters i que es basi en sancions. Perquè només amb mesures decidides es podrà posar fre a una bombolla dels lloguers que està expulsant els llogaters de la ciutat.

Irene Sabaté Muriel és professora d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona i membre del Sindicat de Llogaters i Llogateres.