La puresa

Arriben les festes de Nadal. Les vuitenes d’aquest procés inacabable en el qual cada pont que es basteix salta pels aires l’endemà. Per més que s’hagi intentat vendre a casa i a l’estranger, ja només els molt ingenus, els mentiders o els creients ultraortodoxos pensen que la base social de l’independentisme, a curt termini, augmentarà. Seguim igual: empatats (2-2). Dos milions de vots independentistes, dos de constitucionalistes. Potser per això, perquè no decaigui, el que està en alça és el nivell de puresa ideològica exigit per ser un patriota, un demòcrata, fins i tot un ésser humà.

L’anomenada Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja ha començat la campanya de Nadal. Consisteix a confeccionar una llista, amb web i tot, de bons catalans. Aquesta vegada és per a empreses. S’hi han d’apuntar les companyies afins i, així, “afeblir les empreses de l’Ibex i fomentar un consum responsable amb la República”. Paraules textuals. Fan venir ganes de plorar o de demanar una mica de respecte pel sentit comú del poble, independentista o no. Resulta que el 80% de les vendes catalanes són a l’exterior –un 40% a la resta de comunitats autònomes espanyoles i un 40% a la Unió Europea–. Per ser més exactes, Catalunya comercia més amb Aragó que no pas amb França o Alemanya.

Estem en un crescendo que no va cap enlloc, encara que alimenta els ultres de la dreta, de l'esquerra i del supremacisme

El més probable, i l’ANC ho sap, és que qualsevol empresa que vengui fora es guardi molt de registrar-se en aquesta llisteta. De fet, aquesta campanya no passarà de tenir un resultat similar a una anterior, la que promovia treure diners de les caixes i bancs que van traslladar la seu fora de Catalunya. No va passar d’un gest simbòlic, d’un autogol del qual exconvergents il·lustres de l’actual PDeCAT, com Artur Mas, se’n van apartar com de la pesta. Amb els seus diners, va dir, “cadascú fa el que vol”.

Són pocs els purs de cor, ja que entre els diferents tipus de sobiranistes hi ha els militants de debò, aquells que somien amb un Estat republicà; els clientelistes, que a Catalunya –i també a altres llocs– viuen d’arrambar-se al poder (sous públics, subvencions, contractes, tertúlies en mitjans públics…), i després els apòstols immaculats, que se senten amb el dret de dir a tots els altres si són o no catalans respectables.

El segell d’independentista comporta de facto el diploma de “demòcrata”. Els més ortodoxos ens asseguren, no només a les xarxes sinó al Parlament i tot, que qualsevol constitucionalista contrari o escèptic davant de la imaginada república és un feixista. Si no exigeixes l’alliberament immediat dels “presos polítics” (prohibit dir que són polítics presos) o no els vas a visitar ets “inhumà”. Fa uns dies, l’hi van deixar anar, primer a la Cambra i després a TV3, a la líder del partit més votat de Catalunya, Inés Arrimadas. Mentrestant, el temps va revelant la desunió de l’independentisme i la falta de projectes d’un Govern català amb dos caps, dues ciutats i dos partits (PDeCAT i la Crida). Davant d’aquesta tossuda realitat, la crítica a la monarquia s’ha convertit en el mantra que tapa tots els errors.

Som en un crescendo que no va enlloc, tot i que alimenta els ultres de la dreta, de l’esquerra i del supremacisme. Quan en un país europeu amb alts índexs de seguretat grups de ciutadans creen Comitès de Defensa de la República (CDR) al marge del cos legal de policia –Mossos d’Esquadra–, alguna cosa va molt malament. Si els dirigents de la Generalitat els animen a sortir al carrer a lluitar, ens podem començar a preocupar.

Malauradament, oblidem que en la democràcia parlamentària –sigui republicana o monàrquica– s’admeten l’opinió, la dissensió i fins i tot el canvi de vot; avui a uns, demà, si no ho fan bé, a uns altres. Podem dissentir fins i tot dels nostres; ningú és tan pur o tan ximple, encara que s’entesti a fingir-ho, per no tenir contradiccions o per combregar amb tots els punts d’un programa polític. Acceptar des de l’esquerra que la dreta és democràtica, i a l’inrevés, és fonamental per dialogar.

Catalunya no necessita ni comitès de defensa ni llistes de bones empreses ni mitjans públics que decideixen qui és o no és humà. Tanta puresa interessada no augmenta la base social de l’independentisme, empitjora la convivència. Els polítics haurien de deixar d’atiar l’odi per aconseguir un grapat de vots. Si no, els sortiran molt cars, a ells i als ciutadans. Només aconseguiran alimentar la gran amenaça d’aquest segle: el populisme nacionalista.