El poder adquisitiu cau en sis anys un 56% més a Barcelona que a la resta d’Espanya

L'alt cost de la vida i especialment de l'habitatge a Barcelona ha perjudicat el poder adquisitiu dels seus veïns. El Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) ha alertat aquest dijous que l'evolució, entre el 2010 i el 2016, del poder adquisitiu dels salaris mostra una caiguda del 6,1% a la capital catalana, mentre que al conjunt de Catalunya va caure un 5,4% i a Espanya, un 3,9%. És a dir, la capacitat de compra dels salaris de Barcelona va caure un 56% més que la dels sous al conjunt d'Espanya. El CESB veu “insuficient” el salari mínim de 900 euros que proposa el Govern central, i reclama un complement “de ciutat”.

Más información

Viure a Barcelona és un 25% més car que a la mitjana de capitals espanyoles

En sis anys han canviat moltes coses. Després de la crisi, la recuperació ha arribat als indicadors macroeconòmics i l'economia catalana creix a un ritme al voltant d'un 3% anual. Però aquesta expansió no s'ha traslladat als salaris ni al poder adquisitiu dels ciutadans. A les grans urbs, els preus han pujat, especialment els de l'habitatge, mentre que els salaris no ho han fet al mateix ritme. Barcelona, focus d'atracció de turisme i d'inversió estrangera, n'és el gran exemple, i una de les ciutats on és més car viure, segons l'informe del CESB.

Aquest organisme ja va avisar al juliol que viure a la capital catalana val un 25% més que a la mitjana de les capitals de província d'Espanya, només superada per Sant Sebastià i Madrid. A l'Informe del Treball a Barcelona presentat aquest dijous, que analitza les dinàmiques d'ocupació durant el 2017, el CESB detalla que el poder adquisitiu va caure, del 2010 al 2016, un 56% més a Barcelona que al conjunt d'Espanya. El càlcul del poder adquisitiu resulta de comparar la variació salarial (en sis anys els sous han pujat un 2,6%) amb la variació de l'IPC (que s'ha incrementat un 8,7% en el mateix període). El resultat és que la capacitat de compra dels barcelonins cau un 6,1%, mentre que al conjunt d'Espanya disminueix un 3,9%.

La pèrdua de poder adquisitiu ve impulsada sobretot per la pujada dels preus del lloguer i la compra d'habitatges. El preu del lloguer va tocar sostre a l'agost, després de cinc anys de pujada, amb un increment de 13 euros per metre quadrat. En la compra, el metre quadrat de Barcelona és de 3.174 euros de mitjana, després de créixer un 11% l'últim any. Aquests increments han generat més desigualtats a la ciutat, segons ha afirmat la presidenta del CESB, Marina Subirats. La presidenta ha alertat que, si durant els anys previs a la crisi es va tendir cap a una classe mitjana homogènia a la ciutat, l'escenari de després de la crisi és que les classes mitjanes no poden aspirar al mateix que fa deu anys.

És el cas de Gerard Pijoan, veí de l'Eixample de 28 anys i llicenciat en Economia, que considera que, en sis anys, “no ha passat el que havia de passar”, tot i que destaca que la seva situació, amb feina en el sector de l'economia solidària, és afortunada. El problema és, segons el seu parer, la disparitat entre l'increment del lloguer i el dels salaris: “El primer pis que vaig trobar, fa quatre anys, era a Sagrada Família i costava 850 euros al mes. En acabar el contracte, els pisos de la zona estaven en els 950 euros i més”. Pijoan destaca que el seu cas és simptomàtic, el d'una parella en què els dos treballen, però que ni es pot plantejar la compra d'un pis. “La capacitat d'estalvi amb aquests salaris ho fa impossible”, subratlla.

A l'altre costat hi ha la classe baixa, que després de la crisi s'ha empobrit encara més. En el seu últim informe sobre la precarietat laboral, l'entitat diocesana Càritas destacava que prop del 20% de les persones que atén tenen feina, i això no els exclou d'acudir a demanar ajudes. Una de les problemàtiques més habituals entre les persones ateses per l'entitat és la de l'accés a l'habitatge. “Jo pago una habitació, però hi dedico gairebé tot el sou”, diu Martín, una de les persones que acudeix a Càritas.

Polítiques d’ocupació

El CESB ha proposat que es garanteixi a les ciutats un complement salarial específic per fer front a aquesta diferència de la pèrdua del poder adquisitiu. En aquest sentit, la presidenta ha destacat que el salari mínim proposat pel Govern espanyol, de 900 euros mensuals, “no és suficient” especialment a les ciutats. El CESB ha proposat que l'Ajuntament, encara que no tingui competències directes sobre el mercat de treball, faci polítiques que frenin l'increment de les desigualtats i que portin la recuperació econòmica als salaris. En aquest sentit, Subirats ha posat d'exemple l'obligatorietat que té Barcelona Activa amb les empreses amb les quals col·labora perquè els sous no baixin dels 1.000 euros.