El Barça es menja el Madrid (5-1)

La història del Barça s’escriu a partir del 5, un dígit màgic des del 0-5 de Cruyff al Bernabéu i del 5-0 de Guardiola a Mourinho, sense oblidar el 5-0 del Dream Team. Al Madrid de Lopetegui li quedarà el consol del gol de l’honor: 5-1 és el marcador de l’últim clàssic disputat al Camp Nou.

El Barça sense Messi és molt millor equip que el Madrid amb Lopetegui. Al tècnic basc, segurament, li queden pocs minuts com a entrenador blanc mentre que al jugador de Rosario se l’espera perquè coroni l’excel·lent obra coral de Valverde. El clàssic ha estat dels blaugrana, amb pilota i sense, individualment i col·lectiva, molt superiors a un desencantat i desafortunat Madrid. Cap jugador no ha expressat millor la diferència que Luis Suárez, més ambiciós i efectiu que cap altre, protagonista d’un triplet, líder d’un equip líder a la Lliga.

Després que hagi marxat Cristiano Ronaldo, el Madrid és avui un equip dòcil i abandonat, fins i tot al Camp Nou, l’escenari de victòries èpiques en temps de domini del Barça a la Lliga que li servien per redimir-se dels clàssics del Bernabéu i arribar fins a la final de la seva volguda Champions. Ara mateix li sobren les àrees i les porteries, ha deixat de ser efectiu, i per tant ha deixat de ser el Madrid. Ha canviat el temps i l’hora i, no obstant això, el rellotge de Lopetegui no sincronitza amb el de Florentino Peréz.

Les sensacions del partit amb l’Inter van ser tan bones que Valverde n’ha repetit l’alineació davant del Madrid. Sense Messi, la presència del qual sembla tenir un efecte hipnotitzador sobre l’equip i el tècnic, la presència de Rafinha reforça la idea de la passada com a fil de joc del Barça. El futbol de possessió, posició i pressió, tan definitori de l’estil blaugrana, s’imposa al desbordament i el desequilibri, simbolitzat en el suplent Dembélé. Rafinha sembla calçar millor avui amb l’aposta barcelonista pels migcampistes i el solfeig de la Masia.

El Madrid, mentrestant, dona voltes al voltant d’Isco i no sap què fer amb Asensio. Jugador per jugador, és un senyor equip, farcit de futbolistes tan bons com coneguts, avui desconcertats i desconcertants, a estones feien embogir i per moments eren admirables, necessitats d’una carta de navegació per lluitar de manera regular per la Lliga. Cap futbolista simbolitza millor l’embolic madridista que Vinicius. El club va lluitar perquè li traguessin la sanció i, quan el van absoldre, el brasiler no va jugar ni al Castilla ni Lopetegui el va posar a Barcelona.

El tècnic sabia que se la jugava i va desafiar el seu president sense la complicitat dels futbolistes perquè, si s’ha de jutjar per la seva entrada al camp, els era igual Lopetegui que Florentino. El Madrid no sortia de la seva pista, asfixiat per l’assetjament d’un Barça més solidari en el seu esforç, perquè Rafinha pesava més que Isco, que estava més ben col·locat per les desmarcades des de l’esquerra de Jordi Alba i Coutinho. El gol estava cantat: Rakitic ha aprofundit per Alba després de 30 tocs i l’assistència del lateral l’ha engaltada Coutinho, infal·lible en el tir, una assegurança de vida per posar l’1-0.

L’ordre i l’agressivitat blaugrana contrastaven amb el caos i la candidesa d’un Madrid reiteratiu en les pèrdues provocades per la pressió del Barça. Els blaugrana dominaven el temps i la velocitat del clàssic, més dinàmics i rematadors, com s’ha vist en un xut d’Arthur que ha rebutjat bé Courtois i en una caiguda de Luis Suárez després d’una empenta de Varane. L’àrbitre ha xiulat penal després de consultar el VAR. L’estrena del videoarbitratge en un clàssic ha somrigut també al FC Barcelona perquè Luis Suárez no ha perdonat: 2-0.

A la desesperada, el Madrid ha corregit estupendament en el descans amb l’entrada de Lucas Vázquez i una defensa de tres centrals presidida per Casemiro. No solament ha tapat millor la banda per la qual sagnava i havia concedit els gols sinó que s’ha estirat pels dos costats i en 10 minuts ha fet el gol fàcilment amb un xut de Marcelo i no ha empatat perquè el pal de Ter Stegen ha rebutjat el xut de Modric. El Madrid ha arrsicat, disposat al fet que el partit es jugués a la ruleta russa, i el FC Barcelona ha patit una estona.

Les tornes havien canviat davant l’estranyesa del Camp Nou. Atordit i encongit com estava l’equip, la intervenció de Valverde ha resultat decisiva perquè el FC Barcelona recuperés el comandament i rebolqués el Madrid. Els canvis del tècnic han estat decisius: Semedo ha permès que Sergi Roberto recordés els seus millors temps d’interior, excel·lent a l’hora de treure i centrar; Dembélé ha imposat la seva velocitat i regateig al camp madridista, incontenible a l’hora d’atacar els espais, i Arturo Vidal ha pogut donar fe de vida amb el 5-1, el marcador dígit del Barça.

Jugant-se la vida, Luis Suárez ha completat les vertiginoses contres blaugrana i ha penalitzat els errors del Madrid. L’uruguaià ha metabolitzat el joc del Barça mentre que els madridistes s’han quedat secs des que se n’ha anat Cristiano. El portuguès s’ha emportat tots els gols, els seus 50 i els dels altres, mentre que Courtois s’ha emportat els seus i els que no feia Keylor Navas. El Barça ha resumit en un partit les manques denunciades en diverses jornades del Madrid i simplificades en Lopetegui. Sense figures, si hi havia alguna cosa en joc en el clàssic era el cap del tècnic, i un 5-1 és glòria pel Camp Nou i resulta imperdonable per al Bernabéu.