L’anglès aire

El bon columnista prepara una opinió, la il·lustra citant alguna autoritat més o menys creïble i, finalment, imposa la il·lusió que tot plegat se’ns ha acudit a nosaltres mateixos. “Nosaltres mateixos” som els lectors de diaris. El bon columnista ens ha infós la idea amb una finor tal que ja la donem per pròpia. Qui no s’ha trobat repescant, a l’hora del vermut, l’anècdota llegida en una columna dominical? Quantes bones converses no s’hauran encetat amb aquesta excusa? El saltenc Miquel Berga (1952) és un d’aquests (comptats i, doncs, celebrats) bons columnistes que no tan sols resolen la feina amb airositat: també fan creure que la maniobra és senzilla.

A Un aire anglès s’agrupen alguns dels articles que, des dels anys noranta, Berga ha entregat setmanalment a El Punt i El Punt Avui. Un dedueix que la seva concisió no la forcen ni els límits de la plana ni el recompte de caràcters, sinó que ha de ser la insígnia de Berga: algú que sap capturar un pensament, amb les paraules exactes, i deixar de banda els romanços i els sermons (branques legítimes de la literatura; igualment legítim és no voler recórrer-hi). Concisió, doncs. I si es pot titular amb un sol mot, per què no? Els articles anuncien la seva raó de ser amb títols tan inequívocs com Insults, Mort, Puntualitat o Vegetarians, cosa que facilita que el criteri d’ordenació sigui l’alfabètic. Entre mans, doncs, un apassionant diccionari d’ocurrències, lectures i casos històrics. Els temes, ben variats. Si una entrada ens porta a l’Empordanet de Pla, una altra commemora l’alto al foc nadalenc a les trinxeres del Somme i, ja que hi som, el que els poetes han escrit d’aquella guerra. Sorprenentment, Berga pot començar parlant de cítrics i acabar persuadint-nos que els llimoners no tenen propietari i regalen els seus fruits al passejant, o portar a col·lació el gos d’Ulisses, que feliçment reconeix la veu de l’amo, i desembocar en unes línies sobre els amics de debò.

L’amistat i l’expressió afable, de fet, és important en Berga: entén la columna com una carta que el lector espera amb ganes. El to és sempre reposat. Potser perquè passa per alt els exabruptes de la política i ens mostra la millor cara que es pot posar al mal temps. A Berga l’imagino com aquell distingit anglès que cert divendres al vespre, calçant-se les botes de muntar per donar per inaugurat el weekend, és destorbat pels crits del majordom: “Senyor, la fàbrica està en flames!”. El cavaller s’ajusta el barret i respon: “Certament, quin disgust tindré dilluns quan torni a la feina”. Berga ha preferit que en els articles dominicals s’hi respiri un aire plaent, que s’obri un parèntesi on tractar qüestions menys lligades a l’actualitat periodística i, possiblement, més perennes.

Cert aire anglès el té, el conjunt. Els autors anglòfons hi predominen. Els més citats: Wilde, Churchill i Orwell. Del primer sabem que el seu repertori de sarcasmes i facècies no s’esgota. Churchill és famós per protagonitzar incomptables situacions on convenia una llengua esmolada. Dels tres, Orwell és el menys dependent de la ironia, més addicte a la noció de veritat. Berga s’hi refereix sovint: és un dels seus escriptors fetitxe, ha investigat rigorosament l’Orwell brigadista i el 2003 va comissariar l’exposició Orwell: viatge a una guerra.

Seria un error llegir d’una tirada una compilació així. Cal entrar-hi i sortir-ne amb tota confiança. Som a casa d’un amic. Ens entretindrà, ens farà pensar i ens alegrarà amb alguna murriada intel·ligent.

Si puc, li discutiré a Berga que la ironia es cultiva a les illes Britàniques millor que a cap altre terròs. Si existeix l’humor anglès és perquè allà el van dur els juts, que l’havien rebut dels avantpassats que havien cavalcat més enllà de l’Indus. Potser els celtes ja eren grans irònics, contaminats pels gàlates d’Anatòlia... Crec que ho deia el gran Chesterton, que la ironia és tan britànica com la Pedra Rosetta. La de Berga és tota seva, segur, i una miqueta nostra.