Bales de goma opaques

Ara fa poc més d’un any, Roger Español perdia el 100% de la visió a l’ull dret per l’impacte d’una bala de goma a l’Escola Ramon Llull de Barcelona, en el transcurs d’una de les desproporcionades càrregues —per les quals no ha dimitit ningú— que va fer la Policia Nacional per intentar evitar el referèndum independentista convocat pel Govern català l’1 octubre de l’any passat. Aquesta mateixa setmana s’ha iniciat a Bilbao el judici contra sis ertzaines acusats de la mort d’Íñigo Cabacas, un jove aficionat de l’Athletic que va morir quatre dies després d’haver rebut —el 5 d’abril del 2012— un impacte de bala de goma al cap arran dels incidents que es van produir després del partit entre l’equip de la capital basca i el Schalke 04. Aquests dos casos s’encaminen o s’estan substanciant judicialment quan en la memòria encara està present la sentència del cas d’Ester Quintana, la dona que durant la jornada de vaga general del 14 de novembre del 2012 va perdre l’ull esquerre després dels trets efectuats amb aquest tipus de material antidisturbis per efectius dels Mossos d’Esquadra a Barcelona. Tant la mort d’Íñigo Cabacas com el cas d’Ester Quintana han servit perquè els parlaments basc i català hagin prohibit aquesta munició als seus respectius cossos policials, que, no obstant això, encara utilitzen la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

A Espanya, des del 1990 són 30 les persones —vuit a Catalunya— que han perdut un ull o la visió per l’impacte d’aquestes bales de 90 grams que surten de la boca del fusell a 720 quilòmetres per hora, segons l’associació Stop Bales de Goma, una velocitat que els Mossos redueixen a 590 km/h. Fins avui cap agent de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, l’Ertzaintza o els Mossos d’Esquadra ha estat condemnat per l’ús inadequat d’aquesta munició. En les investigacions policials internes sol·licitades per la justícia, l’opacitat s’ha encarregat de guardar la vinya. Gairebé sempre, les indagacions internes es mostren incapaces d’especificar qui va prémer el gallet. És paradoxal que cossos perfectament jerarquitzats, fins i tot de naturalesa militar, concloguin les seves investigacions sense depurar responsabilitats internes i resultant opaques per a la justícia. A Espanya hi ha aparells de l’Estat que es comporten amb més secretisme que els seguidors dels misteris eleusinis de les antigues Grècia o Roma. Aquí queda la inquietant frase pronunciada per Josep Lluís Trapero, comissari en cap dels mossos el 2016, quan va prestar declaració pel cas Quintana: “El cos no pot donar raó de com i qui va protagonitzar els fets; no amaguem res, però no ho sabem”. La compareixença judicial de Trapero va voler sembrar dubtes sobre l’autoria dels agents imputats. Tot això després que el cas en qüestió comportés la dimissió del llavors director general de la Policia i que el Departament d’Interior indemnitzés amb 260.000 euros Ester Quintana, en el que se suposava que era un reconeixement de l’autoria dels fets. Doncs ni fins i tot així, una de les policies més modernes o noves, després de donar més de mitja dotzena de versions, va ser capaç de trobar l’autor del tret fatal. Els agents acusats van ser absolts per falta de proves, com abans ho havien estat col·legues d’altres cossos policials germans més antics. Es van esvair els temors del comissari Trapero sobre “la banalització de la innocència, els judicis mediàtics i les condemnes exprés” als acusats.

Caldrà veure si els casos que ara es jutgen o van camí dels tribunals transitaran per aquesta via d’escassa col·laboració amb la justícia, fruit d’una opacitat corporativa endèmica. És com si els cossos policials, en lloc d’haver de retre comptes davant de la ciutadania, com ha de passar en un Estat de dret, es trobessin sotmesos a uns designis que la societat no coneix.

I ara que els pressupostos generals estan mobilitzant tants polítics patris i patriotes per Brussel·les, no està de més recordar que la Comissió Europea va advertir el juny del 2011 les policies espanyoles que havien de deixar de fer servir bales de goma. El 2013 el Consell d’Europa va reblar el clau alertant contra la impunitat dels policies que “maltracten” els ciutadans i contra “el clar perill” que suposava l’ús d’aquest tipus de munició. A més de prohibir aquest material antidisturbis –com ja ha passat a Catalunya i el País Basc–, cal depurar responsabilitats.