Villarejo i Cia., una màfia per controlar polítics, jutges i periodistes

José Manuel Villarejo va dirigir durant anys un clan policial mafiós que va fer servir informació sensible sobre les activitats dels poders principals de l’Estat. Engrescat pel seu afany desmesurat de lucre, Villarejo es va equipar amb una complexa infraestructura empresarial especialitzada en el xantatge per rendibilitzar els seus delictes. El seu objectiu principal va ser controlar els poders que mouen el món: el polític, l’empresarial, el mediàtic i el judicial. El veterà policia va pensar que així es garantia la seva impunitat.

Más información

El director del CNI compareixerà al Congrés per la gravació a Corinna

La jutgessa Lamela envia a la presó els comissaris Villarejo i Salamanca

La Fiscalia Anticorrupció exposa d’aquesta manera tan crua el que significa la trama muntada per Villarejo: “Aquest clan policial mafiós tenia com a finalitat essencial obtenir beneficis econòmics de manera continuada, obtenir influència en el marc de la política nacional de seguretat, o influència sobre càrrecs públics o persones que exerceixen la seva funció en l’esfera política, en els mitjans de comunicació social o en l’àmbit de l’administració de justícia, que utilitzen amb la finalitat d’obtenir la impunitat de la seva actuació delictiva”.

Villarejo va exercir durant els últims 20 anys com a agent encobert de la policia contra el terrorisme, la corrupció o la independència de Catalunya. Alhora, va treballar d’investigador privat en tota mena d’assumptes tèrbols: de confident de periodistes per filtrar informacions interessades, o resolent crisis d’empresaris a canvi de grans quantitats de diners. Durant tot aquest temps, va enregistrar a companys, amics, enemics, empresaris, clients, polítics, periodistes, jutges i fiscals. Es tracta d’un material “d’alt risc” que Villarejo va emmagatzemar per utilitzar-lo segons la seva conveniència i que ara ha caigut a mans de l’Audiència Nacional.

El policia posat a empresari va embolicar en els seus negocis a dos comissaris veterans: Enrique García Castaño, excap de la Unidad Central de Apoyo Operativo (UCAO), expert en treballs d’intel·ligència contra el terrorisme i el crim organitzat, i Carlos Salamanca, comissari en cap de Barajas, amic de polítics (algun, com Francisco Granados, va acabar empresonat per corrupte) i d’algun jutge. García Castaño proporcionava a Villarejo el tràfic de trucades telefòniques de determinades persones i altres informacions delicades amb les quals el comissari jubilat podria fer xantatge als adversaris dels seus clients. A canvi d’aquests serveis, l’esposa i la filla del policia van gaudir d’un cotxe de luxe per a cadascuna pagats per Villarejo, segons Anticorrupció.

L’altre comissari col·laborador, Carlos Salamanca, aconseguia clients per als negocis privats de Villarejo i l’ajudava, segons la Fiscalia, en operacions de blanqueig de capital. Un dels millors clients que Salamanca va apropar a Villarejo, l’empresari Francisco Menéndez, va acabar amb el tripijoc il·legal del comissari a través d’una confessió als fiscals en dos lliuraments. Aquella confessió va desencadenar l’operació judicial que va acabar amb els tres comissaris amics imputats per diferents delictes: organització criminal, revelació de secrets, falsedat documental, blanqueig de capital, suborn…

Villarejo era un agent fora de control: els seus interessos privats estaven per sobre de les estratègies públiques marcades pels seus caps polítics. I tot i aquest inconvenient, la cúpula del Ministeri de l’Interior el va protegir. Quan EL PAÍS va destapar fa quatre anys el seu entramat empresarial i la Unitat d’Afers Interns de la policia el va denunciar davant del jutge, els principals caps del Ministeri van protegir Villarejo amb un informe que l’exculpava de les seves activitats privades.

Per als seus maquinacions, es va buscar un advocat, Rafael Redondo, un expert a muntar estructures societàries. Com a responsable de l’Associació Transparència i Justícia, Redondo compareixia com a acusació popular en casos de gran impacte polític i social. Si Villarejo no podia tenir accés a informació rellevant a través dels seus contactes dins de la Policia, l’aconseguia a través dels sumaris on compareixia el seu soci a través Transparència i Justícia. Totes les causes per les quals es va interessar giraven entorn del poder polític:

Cas Campeón contra José Blanco (PSOE). Instruït pel Suprem per investigar el suposat cobrament de mossegades per part del que era ministre de Foment en aquell moment, José Blanco. El Tribunal va acabar arxivant la causa quan el dirigent socialista era a punt de ser processat. L’associació vinculada a Villarejo va fer mans i mànigues perquè l’exministre de Foment acabés en el banc dels acusats.

Cas de desobediència contra Esperanza Aguirre (PP). En la investigació judicial oberta a l’expresidenta madrilenya per desobeir la policia municipal després d’aparcar amb el seu vehicle privat en el carril bus de la Gran Via, l’Associació Transparència i Justícia es va retirar en l’últim moment i va decidir no recórrer l’arxiu, la qual cosa va salvar de la banqueta la dirigent del PP.

Cas Podemos. Transparència i Justícia va comparèixer a la causa oberta contra dos regidors de Podemos que van investigar i van denunciar suposades irregularitats en el Máster de Tenis que se celebra cada any a Madrid.

Amb els enregistraments indiscriminats de Villarejo durant almenys dues dècades es pot escriure una enciclopèdia general sobre els escàndols polítics, empresarials i judicials de la recent etapa democràtica a Espanya. Alguns, d’especial transcendència.

Embolics a compte del Rei. Joan Carles I va abdicar el 2014 esgarrapat per alguns escàndols que afectaven directament la seva honorabilitat. Un any després, Villarejo es va reunir amb l’amiga íntima del monarca, Corinna Zu Sayn Wittgenstein, de la qual va enregistrar algunes confessions sobre suposats negocis irregulars del rei. Tres anys després, Villarejo va posar al mercat aquest enregistrament, quan ja estava a la presó acusat de diversos delictes.

Contra la independència de Catalunya. La crisi provocada pel desafiament inconstitucional dels independentistes va desencadenar una àmplia operació policial basada a desacreditar per corruptes els seus principals líders. El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, era el principal impulsor d’aquesta estratègia. Villarejo va protagonitzar alguns episodis d’aquella batalla, en la qual es van difondre informacions exagerades o directament falses, amplificades per determinats mitjans de comunicació. Villarejo va arribar a escriure en alguna de les seves notes informatives que els Pujol tenien a Andorra 500 milions d’euros. Els diners que es van trobar en aquells comptes mai es van apropar a aquesta quantitat, ni a una desena part.

Altres informacions de la mateixa fornada van ser especialment greus i pel que se sap, eren falses. Villarejo i altres policies van difondre informes sense segell en què acusaven Artur Mas, l’expresident català, de cobrar mossegades multimilionàries en comptes suïssos, o suggerien que els directors dels diaris catalans afins a la independència blanquejaven capital a Suiza, o que el jutge instructor del cas Palau estava comprat pel Govern català de CiU.

El que Villarejo amaga en alguns dels seus enregistraments són informacions que, segons amenaça el comissari, posen en risc la seguretat de l’Estat. A aquesta sensació d’alarma davant de les revelacions que pugui escopir la gravadora de Villarejo, hi ha contribuït un dels seus suposats col·laboradors, el comissari Enrique García Castaño, que ha demanat declarar de nou a l’Audiència Nacional per explicar assumptes confidencials. En el seu escrit, García Castaño sol·licita l’autorització del Consell de Ministres per “declarar lliurement sense les prohibicions imposades per la Llei de Secrets Oficials”, en relació amb la unitat policial que va dirigir i amb la seva participació en operacions contra el terrorisme, el narcotràfic o la corrupció.