Quan Ítaca va ser només un somni

Lola García és una de les periodistes de política més ben informades de Catalunya, com demostra la seva crònica setmanal a La Vanguardia i ara corrobora el llibre que acaba de publicar sobre el naufragi del procés independentista. És un relat periodístic que fuig de la pretensió d’assaig, ben escrit i analític, que relata els convulsos fets de fa un any. La seva lectura és necessària per entendre on es troba la política catalana, perquè l’autora va més enllà del recordatori dels fets oficials i ofereix revelacions interessants de com les agendes privades no tenen res a veure amb les públiques, i molt menys amb les declaracions.

Segurament una de les més sorprenents és la trobada mesos abans del 9-N entre Artur Mas i el llavors president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, en un convent de monges de Madrid (pàg. 73), o les diverses reunions mai revelades fins ara entre el president i Mariano Rajoy a Doñana el 2002 i 2003 (pàg. 41). O com Carles Puigdemont no fa cap cas de les dues cartes enviades per Jordi Pujol (pàg. 116): la primera en arribar el primer dia al seu despatx, i la segona, demanant-li que no proclamés la independència.

Sembla fora de dubte que algunes de les fonts informatives de l’autora corresponen als protagonistes directes dels fets relatats. Només així pot reproduir missatges textuals de telèfon mòbil o converses bilaterals, com la mantinguda entre Mas i Rajoy a les escalinates de la Moncloa. La servitud a les fonts explica també la diferència del to (comprensiu i justificatiu) emprat amb Mas davant del to (crític) amb Puigdemont. El que flota per les pàgines és un penediment de l’home que va fer un pas al costat en l’elecció del seu successor. “Lo designó sin apenas conocerlo”, es diu (pàg. 26) a mode de disculpa, i s’atribueix l’error en l’elecció al llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, i al sempre influent David Madí. Sense cap dubte, Puigdemont surt més mal parat en el llibre que el seu antecessor, fins al punt d’afirmar-se que no li interessava “gens ni mica” la gestió de la Generalitat, sinó únicament la independència (pàg. 151).

No falten la sal i el pebre en el relat, com la significació d’alguna corbata de Puigdemont (pàg. 121), el gintònic amb què aventura que pot acabar exiliat (pàg. 132) i els telèfons de color blanc que va fer servir l’estat major del procés per garantir la confidencialitat.

Malgrat el gran detall que ofereix el relat en tots els aspectes, hi han algunes imprecisions, omissions o errors. Segurament el més significatiu és atribuir a Pere Navarro l’oferiment de donar suport als pressupostos del 2011, quan encara no era líder del PSC, contràriament al que es diu (pàg. 32), i ni tan sols era diputat. O afirmar que Pedro Sánchez “va guanyar un congrés” a Eduardo Madina (pàg. 61), quan van ser unes primàries. En un altre moment, l’autora assegura que l’Audiència de Barcelona va condemnar el tresorer de CDC pel “presumpte” cobrament de comissions per al partit de 6,6 milions d’euros (pàg. 46). Les sentències no contenen presumpcions, sinó fets provats.

També hi ha un detallat relat de la jornada de l’1 d’octubre, però es troba a faltar una reflexió del perquè no es van reproduir a la tarda les càrregues policials. Ara s’ha sabut que potser hi va tenir molt a veure Miquel Iceta i la trucada que va fer a Soraya Sáenz de Santamaría. El llibre també obvia la declaració solemne del líder socialista al migdia a la seu del partit, on demanà que s’acabessin els cops de porra.