La batalla per Barcelona condiciona l’escenari polític català

La batalla per l’alcaldia de Barcelona ha començat i el resultat de les eleccions municipals del maig condicionarà la situació política catalana. La irrupció de l’ex-primer ministre socialista francès Manuel Valls per encapçalar una candidatura que es pretén transversal il·lustra la transcendència d’aquesta plaça política, que l’independentisme considera decisiva per acabar amb “l’equidistància” que li atribueix a l’actual regidora, Ada Colau, durant els darrers anys, amb el procés que ha viscut Catalunya.

La confirmació, divendres passat, que Valls optarà a l’alcaldia de Barcelona ha sacsejat la precampanya de les municipals i la política catalana. Qui guanyi a Barcelona definirà bona part del futur polític a Catalunya i, si més no, servirà de termòmetre per calibrar el poder de l’independentisme. Seran unes eleccions en les quals es votarà més enllà que en clau de ciutat.

En espera que es concreti la candidatura de Valls, els partits catalans ja han començat a moure fitxa en un escenari que es preveu polaritzat per l’estirada electoral de l’ex-primer ministre francès. Valls sempre ha presumit de ser barceloní de naixement i utilitza el català en les seves intervencions, com la que va protagonitzar el 18 de març passat en la manifestació convocada per Societat Civil Catalana.

Barcelona només ha tingut un alcalde independentista des de l’inici de la democràcia —el postconvergent Xavier Trias, des del 2011 fins al 2015— i si alguna cosa anhelen els secessionistes és manar a un costat i a l’altre de la plaça de Sant Jaume, seus de l’Ajuntament i de la Generalitat.

No obstant això, la divisió que viu l’independentisme, amb Carles Puigdemont fugit a Bèlgica i Oriol Junqueras a la presó, no fa preveure una candidatura de consens. Totes dues formacions estan seguint una estratègia diferent. Mentre que Esquerra Republicana aposta per abandonar la unilateralitat, l’expresident es continua mostrant combatiu i no renuncia a mantenir l’enfrenament amb l’Estat.

ERC repeteix des de fa mesos que ha arribat l’hora d’ampliar la base social de l’independentisme per “forçar que l’Estat negociï”, en paraules pronunciades ahir pel vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès. D’aquesta manera, pretén aconseguir un referèndum d’autodeterminació reconegut per la comunitat internacional. Aquest discurs entronca amb la reclamació que defensa Catalunya en Comú Podem, el partit de Colau. Això podria suavitzar el camí per a un pacte de govern municipal en funció del resultat electoral. Amb tot, no és pot descartar que el partit més votat s’emporti de nou l’alcaldia si no hi ha una alternativa, com ja va passar el 2015 amb l’alcaldessa actual, per bé que només va aconseguir 11 dels 41 regidors.

Puigdemont encara no ha triat la seva aposta per Barcelona i no se sap si presentarà candidatura amb les sigles del PDeCAT, Junts per Catalunya o Crida per la Llibertat, el moviment que s’ha creat recentment. En espera que això passi, una part de l’independentisme ha engegat un procés de primàries per triar un candidat de consens. Esquerra Republicana rebutja la idea i ho ha demostrat nomenant candidat: el conseller actual d’Acció Exterior, Ernest Maragall, el germà del que va ser alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, i que genera més complicitat amb Colau que l’anterior cap de files d’ERC, Afred Bosch.

L’etiqueta de Ciutadans

A l’altre costat, s’espera el discurs i l’estratègia que plantegi Manuel Valls dimarts que ve. En les reunions amb l’empresariat ha assegurat que pretén una candidatura catalanista i que es vol desfer de l’etiqueta de ser el candidat de Ciutadans només perquè el va afavorir Albert Rivera. El suport socialista està descartat. El PSC es queda, així, en terra de ningú i amb unes, a priori, pèssimes expectatives electorals. Després de 32 anys a l’alcaldia, el PSC va quedar reduït a la cinquena posició al Consistori el 2015 amb Jaume Collboni com a candidat, la mateixa persona que, en principi, tornarà a encapçalar la llista.

Una alcaldia de Barcelona en mans de Valls significarà un contrapoder a l’independentisme que no ha existit amb el mandat de Colau, que encara manté penjat el llaç groc a la façana de l’Ajuntament. Però perquè això sigui possible, la llista de Valls ha de ser la més votada i que no se li tanqui el pas amb un pacte amb 21 regidors, un escenari que no es pot descartar. La batalla de Barcelona serà dura.