Mor als 76 anys Aretha Franklin, la reina del soul

La reina del soul, Aretha Franklin, ha mort aquest dijous a Detroit als 76 anys. Filla d'un conegut capellà, va començar a cantar al cor de l'església del seu pare i va sacsejar el panorama musical dels seixanta introduint els recursos del gòspel en la música secular, amb èxits avui llegendaris com Respect o (You make me feel like) A natural woman. Va tenir una vida precoç i turbulenta, amb la seva primera maternitat quan tot just era una nena, un matrimoni violent i un considerable historial de desavinences i calamitats. El 2010 va patir un càncer de pàncrees i la seva salut havia empitjorat fa uns mesos. El representant de l'artista ha confirmat la defunció de la intèrpret, segons l'agencia AP, a causa del càncer de pàncrees. Amb ella desapareix l'última gran supervivent de l'era daurada de la música negra nord-americana.

Va néixer el 1942 a Memphis (Tennessee), però va créixer al mateix lloc que li ha dit adeu, Detroit (Michigan), que havia estat la pròspera capital de la música i l'automòbil. La seva va ser una de les moltes famílies afroamericanes que als anys quaranta van emigrar del sud al nord pel boom industrial. L'esplendor del jazz i altres ritmes a ciutats com Chicago o l'esmentada Detroit s'entenen a partir d'aquest fenomen econòmic i demogràfic; el seu declivi, també. Una incipient classe mitjana afroamericana que s'havia format al cinturó industrial va entrar en barrina. Però quan el motor es va aturar, Aretha ja s'havia convertit en una artista reconeguda. El seu pare, a més, era Clarence LeVaughn Franklin, un pastor molt conegut i influent, amic de Martin Luther King, amb una veu tan musical que els seus sermons van acabar editats en discos.

Va ser al cor de l'església del seu pare on l'artista va començar a cantar, igual que les seves germanes, i va ser  a la seva pròpia casa quan va entrar en contacte amb el moviment dels drets civils. Però el més privilegiat de la seva llar –dins de la comunitat afroamericana– no la va deslliurar d'una infància dura i, sobretot, molt breu. El reverend C. L. Franklin, bevedor i acusat de maltractament en la seva biografia, havia tingut altres fills fora del matrimoni i la seva dona, Barbara, la mare d'Aretha, els va abandonar. Als 12 anys, va quedar embarassada d'un noi d'una escola i als 15 ja havia tingut el seu segon fill amb un altre home. Tots dos porten el cognom Franklin. Es va casar als 19 amb Ted White, que va ser violent amb ella, i es va divorciar al cap de vuit anys. Van tenir un nen. Anys després es tornaria a casar (i divorciar) i tindria un quart fill. El reverend Franklin va morir el 1984 després de passar cinc anys en coma a conseqüència d'un tiroteig quan es va enfrontar a uns lladres.

Molts dels episodis tèrbols de la seva vida van quedar recollits –amb el malestar que això li va generar– en una biografia del 2014 (RESPECT: The life of Aretha Franklin) publicada per David Ritz, que uns anys abans havia treballat per a ella com a escriptor fantasma (o negre, com es diu a Espanya) d'una autobiografia que l'artista es va encarregar d'edulcorar. Igual que la seva música, Aretha era una lluitadora i intentava arraconar en la seva història la part més dura. Deia el seu productor d'Atlantic, Jerry Wexler, que els seus ulls lluminosos cobrien l'angoixa i que les seves depressions podien arribar a ser “tan profundes com el mar fosc”.

Encara que havia començat gravant a Columbia Records, els grans èxits van arribar a Atlantic, amb Wexler. A temes tan cèlebres com Respect o Natural woman s'hi van sumar ràpidament d'altres inesborrables, com Think o Say a little prayer. A finals dels seixanta, ja s'havia convertit en una de les icones de la comunitat afroamericana, amb cançons que transpiraven reivindicació femenina i racial. Va cantar al funeral de Martin Luther King, que havia conegut de nena a casa seva, el 1968, i ho va fer també el gener de 2009 quan Barack Obama va prendre possessió i es va convertir en el primer president negre de la història nord-americana. Fa pocs anys, en un acte públic, la reina del soul va dir que aquell havia estat el moment més emocionant de la seva carrera.

Guanyadora de 18 premis Grammy i amb 10 milions de discos venuts, no havia viatjat des dels anys vuitanta fora dels Estats Units a causa de la seva també llegendària fòbia a volar. Aquesta limitació, encara que la va privar de vetllades de glòria en viu, no va limitar l'abast internacional de la seva carrera ni la seva consagració com a reina del soul. Se li atribueixen gelosia de diva contra altres artistes que en algun moment la superaven en vendes –com Barbra Streisand o Whitney Houston– i, de fet, va ser públic el seu empipament quan en el lliurament dels premis Grammy del 2008, a Beyoncé no se li va acudir res més que presentar Tina Turner com “la Reina”. Franklin es va ofendre i ho va considerar un cop baix dels guionistes per generar polèmica.

Franklin va anunciar la seva retirada a principis del 2017 amb la idea de limitar la seva agenda a actuacions escasses i molt escollides, tot i que moltes d'aquestes les ha hagut de cancel·lar per recomanació mèdica aquest any. Així, no va poder actuar el març passat a Newark, com estava previst, ni tampoc l'abril passat al festival de jazz de Nova Orleans. La seva última actuació va tenir lloc el novembre passat, a Nova York, amb motiu del 25è aniversari de la fundació contra la sida d'Elton John. La seva influència musical, no obstant això, perviu per a l'opinió dels experts en artistes de generacions posteriors, com Mariah Carey o Beyoncé.

Deia Obama en un article de David Remnick del 2016 a The New Yorker, que si s'hagués d'endur pocs discos a una illa, la seva admirada Aretha Franklin figuraria en aquesta llista. “Perquè em recordaria la meva humanitat. El que és essencial en tots nosaltres. I simplement: sona punyeterament bé”.