Qui són els frustrats de l’ISIS i per què són ara els més perillosos

El periple d’aquest marroquí reflecteix, amb algun matís, la història del gihadisme europeu de l’últim lustre. Va ser captat quan tenia 35 anys a Granadilla de Abona (Santa Cruz de Tenerife). Abans d’entrar en contacte amb tres individus, també marroquins, detinguts per la Policia Nacional el passat 8 de maig, el gihadista objecte de la investigació tenia una aparença occidental i antecedents per algun delicte relacionat amb les drogues. Va conèixer aquests tres subjectes, regents d’un locutori i vinculats a una mesquita de la zona; es va submergir en la ideologia i l’estètica salafistes i va fer les maletes cap a Síria. La metamorfosi va ser tan important, que els agents van destacar en l’escrit de detenció dels seus supòsits captadors que el gihadista presentava al front la zabiba, la marca que identifica als que recolzen el front amb molta freqüència en la catifa de resar. Es va unir al Front al-Nusra —grup gihadista vinculat a Al-Qaeda— el 2013. Dos anys després, el 2015, i després de perdre la mà esquerra en combat, va tornar a Tenerife; des d’allà i amb documentació falsa va aprofitar els fluxos de refugiats i va viatjar a Hongria. Va ser detingut a Budapest i expulsat al Marroc, on se li va perdre la pista.

El primer matís d’aquesta història és la segona part, la tornada a casa: els càlculs més folgats parlen que només 3 de cada 10 gihadistes que van sortir d’Europa van tornar del califat. Els analistes de terrorisme coincideixen que són els radicals que no van poder fer el viatge els que plantegen el major repte a la seguretat per Europa.

La policia va detenir els tres marroquins de Granadilla en cooperació amb Europol. Aquest organisme va presentar el 20 de juny el seu informe anual sobre el terrorisme. I aquí ve el segon matís de la història. Malgrat que aquest pogués usar les rutes de refugiats, Europol conclou, després d’investigacions a Grècia i Itàlia, que no hi ha proves per afirmar que els terroristes del califat hagin aprofitat de forma “sistemàtica” aquesta llera. L’oficina policial dona xifres del contingent europeu que va partir cap a Síria o l’Iraq els darrers anys. Uns 5.000 van viatjar cap a Llevant; d’aquests, 2.500 podrien encara estar plantant batalla i un miler hauria mort en combat o aniquilat pels bombardejos contra l’ISIS.

Más información

De la primavera tunisiana a l’hivern del gihadisme

En la ment dels radicals

Finalment, hi ha els 1.500 que haurien tornat a casa. Són els combatents estrangers que els serveis d’intel·ligència occidentals han temut des de fa anys per si la caiguda del califat els portava a traslladar la seva violència a Europa. Però ni són tants, entorn del 30% del total, ni tan aguerrits. Molts són dones sense ensinistrament militar i nens nascuts en la rereguarda gihadista. L’acadèmic belga Rik Coolsaet, professor a la Universitat de Gante, ha escrit juntament amb Thomas Renard l’informe La vuelta a casa de los combatientes extranjeros a Holanda, Bélgica y Alemania “Els estrangers han decidit en la seva majoria lluitar fins a la mort en les files de l’ISIS”, adverteix Coolsaet en un intercanvi de correus, “alguns han mort, d’altres han estat capturats per forces iraquianes i les YPG [milícies kurdes]; uns altres segueixen combatent en els reductes de Síria i només uns quants han marxat a altres escenaris europeus gihadistes”. Segons les dades del britànic Richard Barrett, excap de contraterrorisme del MI6, el nombre de retornats a Europa situen al capdavant el Regne Unit, amb més de 400; França i Alemanya, amb al voltant de 300; Suècia, amb una mica més d’un centenar… Se calcula que uns 30 podrien haver tornat a Espanya, d’entre poc més de 200 que van marxar. Molts, marroquins residents com el de Granadilla.

No hi ha proves per afirmar que els terroristes del califat hagin aprofitat les rutes de refugiats, segons Europol

No hi ha proves per afirmar que els terroristes del califat hagin aprofitat les rutes de refugiats, segons Europol

No hi ha hagut molt moviment de gihadistes forans des de l’any passat. “La xifra [de retornats]”, diu Barrett, autor de l’informe Más allá del califato: combatientes extranjeros y la amenaza de retorno, “és més petita que no s’esperava i la raó no està molt clara. Potser el nombre original de combatents estrangers era erroni, potser molts van morir, però el més probable és que hagin tornat més dels que les autoritats saben”. La clau del volum de gihadistes estrangers que van poder haver emprès el viatge al califat la dona el mateix Barrett. Turquia va demanar ajuda a altres països per controlar possibles aspirants a engrossir els rangs de l’ISIS. Al juny del 2017, la seva llista tenia ja 53.781 persones, de 146 països. I d’aquestes, algunes ni tan sols van aconseguir la frontera turcosiriana.

Uns es van quedar pel camí, d’altres no han tornat. El cas és que la tornada dels ensinistrats del califat no ha suposat encara el risc de seguretat que s’esperava. Per això potser les respostes davant la seva possible volta són tan diverses com els països d’origen. Al nord d’Europa aposten per la desradicalizació i reintegració, mentre el sud tendeix al processament judicial. Si els combatents estrangers no tornen, on és el perill? “El desafiament dels viatgers frustrats és potencialment més gran que el dels retornats”, assenyala en un correu electrònic Barrett, “perquè encara tenen el somni de l’Estat Islàmic, que difícilment es pot fer realitat; poden sentir que han fracassat per no haver arribat a temps, per sentir ira i ressentiment davant de les autoritats que els van impedir viatjar o van causar la caiguda de l’ISIS”. Són els combatents homegrown, terroristes locals, radicalitzats i fins i tot entrenats a casa. L’últim atac perpetrat a Europa amb retornats involucrats va ser el de Brussel·les, al març del 2016. I els atemptats de Brussel·les i París, executats per cèl·lules dirigides per l’Emni, la unitat de l’ISIS per atacar a l’estranger, són l’excepció.

El periodista alemany expert en el fenomen gihadista Peter R. Neumann reuneix algunes xifres del terror a Europa des del 2014: d’entre prop d’un centenar de trames, 41 van tenir èxit. Una de cada cinc la va dur a terme un individu amb experiència en la trinxera gihadista. Les altres, la immensa majoria d’atemptats, són cosa de terroristes sense llaços operacionals amb cap grup. “Aquesta onada representa una àrea grisa del terrorisme”, assenyala Coolsaet, “[comesa] per cercadors desesperats de venjança, de 15 minuts de fama; delinqüents que necessiten una justificació, inestables mentalment, que emboliquen els seus problemes psicològics amb la narrativa del Daesh [acrònim despectiu per referir-se a l’ISIS]”. Són el perill, encara que tampoc sigui fàcil de trobar-los. “L’àmplia varietat de motius i possibles conspiradors i el mínim temps de preparació per a un atac a l’estil Daesh fa molt difícil la seva prevenció”, afegeix l’acadèmic.

En una entrevista recent a Bulgària, el director d’Europol, Rob Wainwright, assenyalava que unes 30.000 persones a Europa poden formar part potencialment de les xarxes terroristes. Són radicalitzats exprés. Difícils de caçar. Vegeu el cas espanyol: Carola García-Calvo, investigadora del Reial Institut Elcano, perfila algunes característiques que es repeteixen a Espanya: “És un fenomen d’homes joves. Hi ha diversitat en l’ocupació i la falta d’integració no és necessàriament compatible amb el terrorisme. Una altra cosa és l’assimilació cultural, com en el cas de Ripoll [localitat on vivia part del comando que va atemptar a Barcelona], on se’ls coneixia com els “nois marroquins”. El coneixement de l’islam i la xaria, a més, és limitat”. Són musulmans de segona generació, amb certa crisi d’identitat, amb una pràctica de l’islam diferent a la dels seus pares, que pateixen, segons García-Calvo, “una sensació de greuge real o percebut”.

Són, en fi, els que, estigui mort o no el califat en el terreny, hauran retornat o mudat els seus gihadistes, segueixen sent la carn de canó més vulnerable a la petjada propagandística de l’ISIS, encara gran, i a l’execució, per tant, d’un atemptat terrorista.