Els Alfacs: 40 anys intentant oblidar

Aquell 11 de juliol va caure en dimarts. Un dimarts assolellat que es va tenyir de negre a l’hora de dinar, quan un camió cisterna que anava sobrecarregat de gas propilè va explotar en una recta de la carretera N-340. Acabava de deixar enrere el nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita i li quedaven vuit quilòmetres per arribar al següent poble, Alcanar. Però a pocs metres del lloc on el camió va esclatar hi havia més de 700 persones gaudint de les vacances d’estiu. Al càmping Los Alfaques –llavors es deia així– pràcticament no quedava lliure cap de les 250 parcel·les. L’ona expansiva va arrasar el lloc i va matar 215 persones.

L’11 de juliol del 1978 és avui un trist record. Ara ja no se sent tant d’accent alemany com el que proliferava llavors al voltant de les caravanes. Els clients majoritaris avui són els francesos, però els hàbits gairebé no han variat i, al migdia, els turistes fan canyes a la terrassa. Segueix sent difícil trobar una plaça lliure al rebatejat com a Càmping Alfacs. Mario Gianni, el director, tenia nou anys i diu que recorda clarament “el dia de l’accident”. Estava jugant amb un noi de la seva edat, un nen madrileny que va perdre els pares en l’explosió, quan la bola de foc va assolar el càmping. “Vaig anar a buscar la meva germana i vam començar a caminar per la platja en direcció a la Ràpita”.

A la zona, Sant Carles de la Ràpita és simplement la Ràpita. El municipi, més popular que el petit Alcanar, ha lligat el seu nom a la tragèdia dels Alfacs, malgrat que el càmping es troba al terme del poble veí. Joan Andreu Boria era, llavors, l’alcalde d’Alcanar. Recorda que “la impressió va ser tremenda” quan va arribar al lloc després de rebre l’avís de la policia, però lamenta que amb els anys s’hagi alimentat una llegenda negra que, segons el seu parer, és poc fidel a la realitat dels fets. “Molta gent diu que va veure els morts, que va fer fotos, que si l’olor... que no em vinguin amb romanços”, conclou, i assegura que la reacció dels equips d’emergència va ser ràpida i que la zona va quedar precintada al cap de poca estona.

Salvador Vila regenta l’Hotel Montecarlo, situat molt a prop del lloc de l’explosió. Afirma que va estar “traient cadàvers” del càmping amb dos germans seus. “Hi ha fotos on se’ns veu, anàvem de negre perquè dúiem el dol per la mort recent del nostre pare”. Ni Salvador ni els seus germans tenien cap coneixement de primers auxilis; sí que estava més format un cosí seu, metge, que els va acompanyar, però apunta que “la voluntat d’ajudar en tot el que poguéssim” els va impulsar a apropar-se fins al càmping. “El suport de la gent va ser la nostra gran sort”, admet Mario Gianni, que s’ha arribat a enfrontar a Google pels resultats, “fotos molt desagradables”, diu, que mostrava el cercador quan algú teclejava a internet el nom del seu establiment. Gianni també va abordar la televisió alemanya RTL quan va saber que gravaven, a Menorca, un telefilm basat en la tragèdia del càmping.

A Hans Rolph Phannkuchen i a la seva dona Sigrid els interessa poc recordar l’accident. Aquesta parella de jubilats alemanys va estiuejar 20 anys als Alfacs. Sempre al juliol. Fa 40 anys estaven allotjats al càmping, però aquell dimarts van decidir marxar d’excursió. Ho van fer en companyia de 20 persones més, tots amics. Cinc cotxes, amb un total d’11 nens. El pantà de la Sénia, a una mitja hora del càmping, i les ganes de les seves dues nenes de banyar-se en aigua dolça després de tants dies de platja potser van ser la seva salvació. Hans Rolph assenyala el cel quan s’imagina què els hauria passat si no haguessin fet aquella sortida. Sigrid, la seva dona, va plantejar objeccions a tornar al càmping l’estiu següent, però el seu marit i les dues nenes van fer un front comú per tornar. La família es va acabar comprant un xalet a la zona. Hans Rolph és avui conegut entre els veïns com a Adolfo.