Espanya retrocedeix una dècada

Tant de despropòsit ha desfermat Espanya durant aquest tempestuós Mundial, que ha acabat per condemnar-se tota sola. Ni tan sols se li ha creuat pel camí cap rival il·lustrat. Tant és que l’estocada final hagi estat de Rússia, un equip de pelatge similar al de l’Iran i el Marroc. Aquests dies d’angoixa, tots han estat un himàlaia per a la Roja. Sense futbol, Espanya no ha tingut ni suport ni remeis, per més que es violentés contra la crítica i no fixés quin era l’enemic real: la mateixa Espanya.

L’exili rus no ha estat qüestió d’un mal dia. O que un porter hagi arribat esgotat a la ruleta dels penals (un 25% d’encert en la seva carrera). O que els hagin fallat Koke i Aspas. La caiguda ha estat multiorgànica des del primer dia, amb Julen Lopetegui i el Madrid fent petar la claca d'amagat del comandament federatiu. Sobre la gespa, ningú ha estat a l’alçada, amb un equip destarotat excepte una estona amb Portugal. No hi ha hagut cap jugador reconeixible, per bé que el postís Fernando Hierro fes girar la nòria amb quatre alineacions diferents. No hi ha hagut manera. El problema era rodó: Espanya i la pilota han renegat mútuament després d’una dècada de flirtejos. A Rússia ha quedat tan reduïda a cendres que se’n va del Mundial havent encaixat 11 gols (inclosos els penals i l’anul·lat a l’Iran) en 12 rematades. I no només ha tremolat De Gea des del primer duel. Els errors s’han multiplicat partit rere partit.

Rússia, com els adversaris precedents, no és una selecció amb cocodrils. Però, com els seus predecessors, ha fet que la Roja quedés retratada. Per mesurar la graduació que se li suposava a russos i espanyols, la mateixa afició local ha celebrat cada vegada que un dels seus creuava el mig camp com si es tractés d’un or olímpic. Cada córner ha disparat el volum de les graderies. I no parlem del so eixordador de l’estadi Luzhniki quan la seva Rússia, apedaçada per tot arreu, ha aconseguit el torn de penals. Rússia no ha estat gairebé res. Espanya, una fotesa.

Fernando Hierro ha intervingut més del que es vaticinava. I no ha estat una cirurgia qualsevol. Iniesta, com Xavi contra Xile a Brasil 2014, ha passat a la reserva en el que podia ser (i segurament ha estat) el seu últim partit internacional. Si el manxec ha preservat com ningú el testimoni del català, quan han arribat als vuitens a Rússia el seleccionador ha posat a Espanya l’etiqueta d’Isco.

El malagueny, més perseverant que ningú en el seu intent per entomar el duel, ha estat més un solista que no pas un guia coral. Algunes accions amb gràcia, moltes altres sense conseqüències, sense picant, en zones toves del joc. La Roja ha estat tan plana que ha trigat 46 minuts a segellar l’autoria d’una rematada: un pilota que li treu el porter local a Diego Costa al temps afegit de la primera part.

Els avisos a les àrees eren pocs però exclusius: sempre russos. Abans que Espanya es perfilés en alguna direcció, Ignaixévitx, un central del CSKA que el dia 14 farà 39 anys, ha fet un doblet singular: penal i gol en pròpia porta. Asensio ha llançat una falta des de la banda dreta de l’atac espanyol. El veterà Ignaixévitx ha agafat Sergio Ramos com si fos un oponent judoka. Més pendent de l’art marcial que no pas de la pilota, aquesta li ha passat comptes i ha acabat a la xarxa després de colpejar-lo en un turmell.

L’ocasió extra concedida per Rússia no ha fet cap efecte en l’equip espanyol. Sense la pilota, el seu petit adversari només li exigia a través d’un davanter grua, Dzyuba. Un ariet a quatre centímetres dels dos metres que ha tingut en òrbita el conjunt de Hierro. El grup de Txertxéssov no ha mostrat res més en el vessant ofensiu, rebaixat a l’hora de contraatacar per la suplència del velocista Txérixev a favor d’experimentar amb tres centrals.

Espanya i Rússia han estat dos badalls. Els amfitrions no donen per a més; la Roja se suposava que sí. Els locals li han regalat la pilota per res. Una dada terminal: al final del partit (sense pròrroga), Ramos, el futbolista més allunyat de la porteria rival, s’ha convertit en el jugador que ha fet més passades en un mateix partit mundialista (141). Almenys des del 1966, segons l’empresa d’estadístiques Opta. Símptoma absolut del motiu pel qual l’ha utilitzat la selecció espanyola, com a artefacte per guanyar minuts més que metres, per fer creure que era el que va ser i avui tant li costa plagiar. La pilota com a objecte ambulant, cap aquí i cap allà de manera previsible, en horitzontal. Cada toc requeria un, dos, tres controls. O missatgers com Isco corrent amunt i avall amb la pilota enganxada als peus.

Com que els gols no sempre són fills del joc, perquè sí ha arribat l’empat. Perquè sí i per una mà de Piqué per tapar el pivot Dziuba. El mateix gegant ha batut De Gea.

Després de l'hora de joc, Hierro ha aturat el rellotge a favor d’Iniesta. I poc després ha donat minuts a Carvajal, un altre dels aparcats a la banqueta respecte al duel amb el Marroc. Espanya seguia sense encert, sense pols, sense guió davant d'un oponent amb la llengua a fora, el cor als ossos i l’ànima a les tribunes. Amb Iniesta, per fi hi ha hagut focus a la porteria d’Akinféiev, que li ha desviat un bon xut. Com a Rodrigo ja a la pròrroga.

Amb els russos fosos, tant el valencianista com Aspas almenys han fet algun ensurt. Però ja era tard, Espanya ha jugat a la ruleta, com tot el campionat, i ha caigut com un equip qualsevol. Amb un torn de penals del 2008 contra Itàlia va començar la seva escalada celestial i per la mateixa via s’ha estavellat amb tot el mèrit a Rússia. De Gea no ha interferit en cap, a diferència d'Akinféiev davant Koke i Aspas. Final del conte per a la Roja, que no ha merescut res més si se l'avalua no tant pel que ha estat, sinó pel que era fins que ha trepitjat Rússia i ha anat d'embolic en embolic, al camp i a fora.

És l’hora del veredicte d’experts sobre aquesta caiguda lliure tan inesperada després d’un equip que fa dos anys que resta invicte. El problema és que el president fa res que hi és, el tècnic és interí i Iniesta ja va de camí al Japó. L’assumpte és greu. L’equip ha retrocedit una dècada. A Brasil 2014 va caure davant de contraris com Holanda i Xile. I a França 2016, amb Itàlia. Però ha arribat a un punt que no se sosté ni contra l’Iran, el Marroc, Rússia...