Iniesta: “T’has esgotat i t’han esgotat. Em ve de gust agafar una mica de distància”

A les portes del que ha suggerit que serà el seu últim torneig amb la selecció espanyola, Andrés Iniesta reflexiona sobre les circumstàncies que l'han portat a deixar el Barça per jugar el curs vinent al Japó. L'autor del gol de la final de Sud-àfrica creu que la decepció del Mundial del Brasil és una lliçó molt útil per a la cita de Rússia: “Si no estem com hem d'estar, pot tornar a passar el que ja va passar i sortir malament; ens va bé saber-ho”.

Iniesta (Fuentealbilla, 1984) aspira a rematar la temporada en el Mundial amb la mateixa elegància i sentiment amb què s'ha acomiadat del Barça amb la Lliga i la Copa. L'exblaugrana recupera a poc a poc la seva condició de futbolista després de ser rebut com una celebritat a Tòquio. La propera temporada jugarà a Kobe.

Pregunta. Aparentment ha tornat molt content del Japó. Té la sensació que l'ha encertat amb el seu fitxatge pel Vissel Kobe?

Resposta. Ja coneixia una mica el Japó, la seva cultura i amabilitat, i també hi vaig jugar alguna vegada amb el Barça. La visió que en tenia ja era positiva i el que m'he trobat en la meva presentació com a jugador m'ha encantat. Estic segur que tant jo com la meva família hi estarem molt bé.

P. No li costarà posar-se les piles a la selecció després de tants compliments, homenatges i desgast al Japó i Barcelona?

R. Haig de ser conscient de tot plegat i fer-ho més enllà de donar voltes al que ha passat. Ha estat un mes potent pel que fa a les sensacions, l'energia, tot. Quan vas a la selecció ja canvies de xip, però ara hauré d'estar encara més concentrat que abans. Ho hauré de fer i ho faré. No és fàcil, però segur que hi posaré tots els sentits.

P. Li agrada recordar els bons moments com els que ha viscut en el seu final d'etapa al Barça?

R. Ho tinc present. I no he deixat de veure moments del comiat. Encara estic recopilant moltes de les coses viscudes últimament, m'agrada tenir aquests records. Ha estat molt bonic i em ve de gust.

P. I quin ha estat el millor?

R. Si parlem de força, de potència, ha estat la final de Copa. L'últim partit, jugat contra la Reial Societat a la Lliga, va ser diferent en tot. El que vaig viure al Camp Nou, l'infinit Iniesta, em va arribar molt, em va emocionar, per com em va acomiadar la gent, com va ser de generosa i increïble amb mi. No va ser un partit fàcil perquè tot et sembla estrany, diferent, últim, però vaig intentar gaudir-lo al màxim.

P.  Per què va tornar al camp quan gairebé ja no quedava ningú a la graderia, descalç, en silenci?

R. Volia viure també l'últim comiat tot sol, tenir uns moments per a mi, em venia de gust assaborir l'últim moment, els records. Et passen moltes coses pel cap.

P. Va tancar la seva taquilla amb una carícia, passant-hi la mà, de manera suau i serena, com si tingués vida.

R. Era l'últim que feia i era molt significatiu. Ho vaig viure amb la sensació de feina feta, d'orgull, de satisfacció. Vaig intentar canviar el punt d'intensitat que provoca la tristesa per un moment de tranquil·litat. Va ser el punt final, obra acabada, feina enllestida. Un alleujament. Sé que per a molts jugadors és diferent, però jo ho vaig viure així.

P. També va ser especialment emotiu el moment en què vostè va ser substituït i es va abraçar amb Messi per donar-li el braçalet de capità.

R. Una abraçada sense paraules, però molt sentida, com dient: “Hòstia, tot el que hem viscut junts!” Ha estat un privilegi per a tots dos compartir tantes coses i vaig voler entendre que el Leo em volia dir amb el seu gest una cosa semblant al que va dir després [Messi va escriure: “Et trobaré molt a faltar, el buit serà molt gran”]. Hem fet pràcticament tota la carrera junts. És molt fàcil entendre's amb el Leo durant el joc. Hem tingut molta complicitat al camp. Ens coneixem, sabíem on era un i on quedava l'altre, i això és únic. Quan agafava la pilota i jo em desmarcava, sabia que me la passaria al peu amb una precisió increïble, en la millor condició. Tots els companys em van expressar el seu agraïment. Ens fem estimar; són moltes coses viscudes. Hi ha molt de sentiment i molta felicitat.

P. Ha estat una temporada molt tranquil·la i molt bona, encara que condicionada al final per la Champions que ha guanyat el Madrid. Com ho ha viscut?

R. Hi ha diferents versions, i una és que la victòria del Madrid minimitza el nostre doblet; jo penso que no. Cal analitzar per què hem perdut el trofeu, per millorar, en lloc de fer cas del Madrid. A mi m'és igual, m'és indiferent que la Champions la guanyi el Madrid; em fa més mal que no l'hagi guanyat el Barça. Entenc com a barcelonista que esportivament no fa gràcia que el Madrid tingui èxits, però perquè deixes de fer-ho tu. Jo soc infinitament feliç pel doblet, em sento infinitament decebut per no haver guanyat la Champions i no em sento decebut perquè l'hagi guanyat el Madrid: no em treu ni una engruna de felicitat ni em resta satisfacció per les moltes coses que hem fet bé. El Madrid ens respecta moltíssim com a equip i nosaltres el respectem igualment. Tots dos sabem quan ens enfrontem que es pot perdre.

P. Per què el Madrid domina la Champions i el Barça governa a la Lliga?

R. La Lliga significa regularitat i constància, moltes coses ben fetes durant l'any, i en això som els primers. La Champions, en canvi, és el contrari, encara que també és difícil de guanyar. Però està presidida pels moments, per les situacions, per aspectes puntuals, i aquí el número u és el Madrid. Hi ha moltes coses que cal analitzar per millorar, però en el cas del Barça no s'ha d'apartar del camí emprès perquè és el correcte. Fer una plantilla per guanyar una cosa o una altra em sembla un error. Nosaltres ens movem millor a la Lliga que en les eliminatòries, vam fallar en un determinat moment, però no crec que fos per la plantilla o pels jugadors. Alguna cosa falla.

P. I què va fallar a Roma?

R. No és que no li donéssim importància al partit, però de vegades la ment funciona d'una determinada manera. Encara que no vulguis, et deixes endur. Hi anàvem amb un avantatge de 4-1 i aparentment el rival era inferior, sense capacitat per remuntar. Inevitablement no estàs en el punt en què hauries d'estar. De seguida que entres al camp t'adones que ells no tenen res a perdre i et guanyen totes les situacions; és molt difícil sortir d'aquí dins, no et surt res. Des de fora sembla fàcil, però a dins el rival et passa per sobre. Ja va passar l'any passat amb el PSG. I a la Champions hi ha partits amb marcadors insospitats, com el Milan-Liverpool [final de la Champions del 2005]. No entres en el partit, no aconsegueixes ficar-t'hi, i quan això passa cal saber destriar entre una cosa i l'altra: pots perdre el partit, no cal donar-hi més voltes, no passa res per no jugar com els àngels, però has de salvar l'eliminatòria. Cal dir: “Nanos, avui hem jugat molt malament, així que salvarem la ronda”. Podem perdre, no caure eliminats.

P. El Mundial és més semblant a la Champions.

R. Sí, són eliminatòries i són moments. I els equips com el nostre creuen en la necessitat de jugar bé perquè et surtin les coses, perquè et vagi millor; altres equips, en canvi, no ho necessiten.

P. Vostè, quan comença a tenir notícies del Mundial?

R. En el dels Estats Units el 1994. Recordo els partits d'Espanya contra Corea, Bolívia, Suïssa i després l'eliminatòria contra Itàlia: el gol de Baggio, la jugada de Salinas, la cara de Luis Enrique. Tenia 10 anys. Tinc imatges al cap dels diferents partits d'Espanya a la Copa del 1998 i a la del 2002, fins que vaig debutar en la del 2006. Fins que no arribes al primer equip, no et planteges disputar un Mundial.

P. Com va ser l'estrena en el del 2006?

R. Vaig anar-hi sense haver jugat en l'absoluta, en l'última convocatòria, al maig, després de fer un molt bon final de temporada a la Lliga i la Champions, una circumstància que va influir perquè Luis Aragonés m'hi inclogués. No era una època fàcil, sinó que l'equip estava en fase de transició i vaig jugar un partit, el tercer contra Aràbia, i recordo que duia el 13, segurament perquè cap dels porters suplents el va voler. El Luis insistia llavors que els migcampistes havíem d'arribar, tenir presència amb la pilota, fer gols; m'insistia molt amb el gol. L'aposta pels migcampistes ha estat la clau dels èxits d'Espanya.

P. Va debutar amb el 13 i després es va quedar amb el 6 i no amb el 8 com al Barça. Per què?

R. Quan va marxar Albelda, jo em vaig quedar amb el 6; el 8 era del Xavi, ja feia anys que el tenia, era el seu número, igual que al Barça era el 6; i això no es canvia, no es toca. Sembla que el Xavi i jo tinguem la mateixa edat, que hem jugat sempre junts, però ell té quatre anys més i no hem coincidit tant. El 8 era del Xavi. El Barça i la selecció són equips diferents i els números, també.

P. Imagino que el Mundial que més recorda és el del 2010.

R. Bé, sí. Va ser molt especial, angoixant a l'inici i després feliç, com ja se sap pel que vaig passar anímicament. Era un punt i seguit o segurament un punt final. Si hagués anat malament no sé què hauria passat. Per a mi va suposar una injecció d'adrenalina per a deu anys. El dia que vam jugar contra Xile, en el tercer partit, vaig saber que ja estava curat, així entre cometes. Havien passat els mals moments, aquella sensació de buit. Vaig jugar tot el partit, que era de vida o mort, vaig marcar un gol i em vaig sentir bé i feliç. Em vaig dir: “Ho hem d'aconseguir”.

P. Ha tornat a veure els partits de llavors i el gol que marca i li dona el títol a Espanya?

R. No els he vist últimament; algunes imatges, sí. Te les posen o les veus. Recordo la final perquè em sentia en plena forma. La majoria arribaven molt cansats i jo, en canvi, tenia una força interior immensa, sentia que guanyaríem com fos, no era una qüestió de superioritat, sinó de determinació, de força. En aquell moment no m'imaginava que marcaria el gol. Sí que buscàvem situacions, jugades, fer el millor per arribar fins a la porteria, però d'aquí a saber que marcaràs, no, això no.

P. Però abans de la final li va dir a Puyol que vostè en persona s'encarregaria que el gol que ell havia marcat en les semifinals a Alemanya no fos el més important de la història de la selecció. Visionari? Un pressentiment?

R. Em devia sortir així, coses que serveixen per reforçar-te anímicament, per guanyar encara més confiança.

P. No es posa ara el gol quan necessita animar-se?

R. No. He madurat molt amb el temps i afronto millor les coses negatives; ara soc capaç de sobreposar-me quan abans m'afectaven. Abans no dormia quan fallava en un partit. Recordo que als 18 anys, en una tanda de penals de la Copa Catalunya, vaig fallar un llançament i em pensava que em moria. Perdre un partit suposava la fi del món. Ara m'afecten els errors, però sé com capgirar-los per no enfonsar-me.

P. Molts dels seus gestos emocionals tenen una especial transcendència, com l'abraçada que li va fer a Vicente del Bosque després de l'últim partit del Mundial del 2014, contra Austràlia.

R. Va ser un pal molt gros. Érem els campions i havíem guanyat l'Eurocopa. Teníem un bon equip per seguir competint. El partit contra Holanda va ser dels més estranys que he viscut: 1-0, 1-1, 1-2 i l'enfonsament. I no sé per què. La sensació era que després de la caiguda contra Holanda perdríem sí o sí contra Xile. La sensació era molt estranya: pressió, decepció total. Em va saber molt de greu pel míster. Em va sortir de dins fer-li aquella abraçada; li tenia un especial afecte. Ell i el seu equip van saber esperar, esperar-me per al Mundial del 2010, em van donar molta confiança.

P. I ara Rússia als 34 anys.

R. No serà fàcil. Són molts anys aquí dalt. Cadascú té les seves expectatives i al·licients. Jo tinc la sensació que podem fer un gran paper. Tenim equip, plantilla i estem avisats pel que ens va passar anteriorment. Si ho fem mitjanament bé, tindrem un bon destí. Cal tenir en compte les bones expectatives i també sentir que si no estem com hem d'estar, pot tornar a passar el que ja va passar i que surti malament; ens va bé saber-ho.

P. Se suposa que serà el seu quart i últim Mundial.

R. No em veig jugant-ne un altre, però tampoc me'l prenc com l'últim. Ho afronto com un repte molt gran, amb il·lusió, res d'homenatges ni pensar que ja no n'hi haurà més. La situació és diferent de la qual es va donar al Barça. Caldrà veure després, però serà difícil veure'm en una propera Eurocopa. No ho sé. Ja veurem què ens trobem. Avui ho veig difícil.

P. Quin és el seu pronòstic?

R. Espero el de sempre. No vull fixar-me en altres coses que no siguin les del grup. De moment, Portugal. Les favorites són les de sempre.

P. Es parla d'Espanya, Alemanya, l'Argentina, el Brasil…

R. Fa l'efecte que serà molt complicat entrar-hi, fer-li mal, a una selecció com la del Brasil. És un grup molt compacte, molt difícil.

P. I en el futur voldrà ser entrenador?

R. No és que em vingui de gust, però és una cosa que com a futur estarà aquí. Em trauré el títol, això segur. I després a veure què passa o què ofereix el futur.