Portugal frena l’assetjament immobiliari a la gent gran

“Em dic Maria Martins, tinc 49 anys, els mateixos que fa que visc a l’Alfama. Vaig rebre una carta per marxar-ne d’aquí a un mes”. “Em dic Eduardo Correia, visc fa 60 anys en una casa del Castelo, on va néixer la meva dona en fa 82; a l'agost hem de marxar, però només en sortirem morts”. “Em dic Diana Silva, vaig néixer a l’Alfama i visc en una casa que cau. L'amo no fa obres”. Aquests testimonis els ha recollit Miguel Coelho, regidor de l’Alfama, Baixa, Chiado, Castelo i Mouraria, barris humils de Lisboa que viuen la pressió immobiliària que comporta el turisme de masses. Un mes després de la campanya mediàtica “Els rostres dels desnonaments”, un moviment veïnal per evitar la invasió dels pisos turístics, ja hi ha una llei per frenar-los. El que durant anys no es podia fer de sobte s’ha aconseguit en dies.

Aquesta setmana, el Parlament ha aprovat la paralització durant un any dels desnonaments de persones més grans de 65 anys o amb discapacitat que faci més de 15 anys que viuen a la mateixa casa, una llei extraordinària feta a mida dels barris de Coelho, encara que s'aplicarà arreu del país. Els contractes de lloguer tindran una durada mínima de tres anys —la meitat dels signats el 2017 eren d'un— i en els de llarga durada hi haurà rebaixa fiscal per a l'arrendador. L'excusa d'obres a l'edifici deixarà de ser causa justificada per a la fi del contracte de lloguer.

La nova llei prohibeix trencar contractes amb l'excusa de les obres i acaba amb l'arrendament anual

“Els meus companys socialistes em miraven com si fos un extraterrestre quan els advertia del que ens esperava. Creien que era un problema meu, del meu barri, però ara ja és un problema de tothom, ja és un problema nacional”, diu el regidor. “El problema no s'acaba, s'ajorna”, diu la psicòloga Leonor Duarte. “El temps avança contra els veïns i a favor dels fons immobiliaris. Els arriba la carta de la fi del contracte per a l'any vinent i l'estrès que els genera fa que molts morin abans d'aquest termini”.

L'onada de desnonaments no és un problema exclusiu de la capital portuguesa, però a Lisboa i Porto s’hi concentra el 58% dels desallotjaments nacionals. I dins de la capital, els voltants del Castell de Sant Jordi són la imatge més crua del problema, amb un veïnat de més de 60 anys de mitjana i que viu de subsidis (menys de 400 euros) o del salari mínim (580 euros).

Rui Pedro, de 47 anys, va néixer en una casa de la travessia de Jordão. La seva família regenta una fruiteria des del 1939. “Tot l'edifici ha estat venut, estic a l'espera de la carta de desnonament”, explica el fruiter.

Portugal va viure fins al 1990 amb la llei del dictador Salazar, que protegia l'inquilí i desprotegia el propietari. Les rendes no pujaven i les cases no s'arreglaven. La nova llei del 1990 permetia una actualització, però s'impedia el desallotjament. “Hi havia un equilibri”, explica el socialista Coelho. Va arribar la llei del 2008, que permetia el lloguer lliure a termini i, sobretot, s'aplicava amb caràcter retroactiu per a tot aquell que no digués el contrari en 30 dies. El desnonament era molt fàcil, per bé que ha calgut esperar que passés la crisi i creixés el turisme perquè els amos dels edificis l’apliquessin a preu fet. “Ara el propietari ja no vol seguir amb els lloguers”, explica Pedro, el fruiter. “D'altra banda, el negoci tampoc permet actualitzar rendes. El meu client ara és un turista que compra una pera i una ampolla d'aigua”. La nova llei no el consola. “Als vells no els poden fer fora, i la resta? No som persones?”.

Més llicències

El boom turístic s'enceba en barris com Mouraria i Alfama, barris molt humils, on històricament el mateix inquilí es construïa el bany en un racó. Aquells habitatges immunds, condicionats amb molta cura, són avui el capritx dels estrangers, que en paguen milers d'euros.

“El 2013 jo pagava a l’Alfama 150 euros mensuals per un apartament d'una habitació”, explica el regidor socialista. “Ara no n'hi ha, tot és Airbnb i si n’hi hagués el preu seria de mil euros. No es tracta del turisme, el problema és l'allotjament local; en quatre anys les llicències han passat de 43 a 1.676”.

L’adroguer de Mouraria es diu Eliseo Santos. “Tinc 71 anys, en fa més de 40 que soc aquí. Estic a l'espera que em facin fora, ja han marxat gairebé tots els veïns. Això s'acaba”. Una senyora li demana terra per al gat. La venda de la tarda, 1,25 euros.

Carrers com Los Remedios a Alfama o Lagares i Marqués Ponte de Lima a la Mouraria allotgen acollidors albergs acabats de pintar. Ha desaparegut la roba estesa i es troben a faltar els crits de finestra a finestra del veïnat. L'únic soroll és el del trànsit, però l'ensordidor sotragueig no és d'un tramvia sinó de les maletes amb rodetes que condueixen zombis guerxos amb el Google Maps del mòbil. Els 12.000 veïns aguanten diàriament el pas de 250.000 forasters.

El socialista Coelho no s’atura en la seva guerra particular, que fa posar vermell al seu partit i la 'esquerra radical, immobilista fins fa un mes. “No és just anar-se’n de casa al final de la vida; és accelerar-los la mort”.

Rodrigo, víctima i botxí

Ja se sap que en qüestions immobiliàries el que un dia és “especulació” l’endemà es diu “projecte de vida”; aquesta doble faceta la viu el brasiler Rodrigo Azambuja. Acaba de rebre una carta que el commina a sortir del seu pis abans de 120 dies. “El meu primer lloguer als anys 80 va ser de 300 euros, l'últim de 2.200; com que m’ho podia permetre sempre vaig preferir pagar abans que traslladar-me, però ja no donen opció, el propietari ven l'edifici”. Azambuja resideix en ple Chiado lisboeta, al carrer Emenda, reconvertit en un eixam d'hostals. El seu problema es triplica perquè a la planta baixa té la seva oficina i al primer pis la seva mare, que ha rebut la mateixa carta.

Abans que plorem per ell –que no ho pretén–, Azambuja explica que a més de sofert arrendatari és propietari d'un edifici uns carrers més avall. “El vaig comprar el 2012 en una subhasta municipal, una ruïna que convertiré en sis apartaments i una botiga”.

La seva aventura immobiliària ha passat per un any d'aturada a causa de la burocràcia i per la pujada imparable del preu de la mà d'obra. “A part que ara no es troben obrers, els seus jornals han pujat igual o més que el preu dels pisos; molts contractistes s'han enganxat els dits en signar amb preu tancat. Els que s'estan fent d’or són els fons immobiliaris que amb la crisi ho van comprar tot a preus de saldo. Avui ja és tard per entrar en el negoci”.

L’any vinent, Azambuja aconseguirà acabar els seus apartaments i fer alguns diners sense que se li regiri la consciència. “Jo vaig edificar sobre una ruïna, no he fet fora ningú”.