El front s’ha trencat

El front del 155 s'ha trencat. Pel costat dels qui el van votar al Senat i pel costat dels qui el van convertir en una mena d'estigma democràtic. Ha quedat obsolet el llaç groc, inventat per dividir la societat catalana entre els qui el defensaven i se sentien ofesos i els qui, amb la seva oposició, exhibien el seu patiment. Són diputats amb el llaç groc els qui han convertit en president del Govern espanyol el líder d'un dels tres partits responsable de la seva aplicació.

En conformitat amb la rigidesa del front, els nacionalistes havien deixat de comptar a les Corts, al Congrés i al Senat. Durant sis anys llargs, des que Artur Mas es va llançar de cap envers el rumb desconegut, la vida política espanyola es feia sense catalans i creixien les temptacions de fer-la 'contra els catalans'. El front s'ha trencat quan la seva veu s'ha tornat a sentir i, fins i tot, a escoltar i els seus vots han tornat a comptar.

Els intransigents, la CUP, l'ANC, Puigdemont i els seus acòlits, Eduard Pujol o Elsa Artadi, cotitzen a la baixa i pugen en canvi els hereus autèntics de Convergència, Campuzano, Pascal, o els possibilistes d'Esquerra com Tardà, que són els qui han trenat l'acord parlamentari. Hi ha una depreciació accelerada dels arguments radicals, especialment de portes enfora. Algú pot defensar seriosament que l'Espanya constitucional d'avui és com la Turquia dictatorial d'Erdogan?

Si la solidesa de la majoria socialista i del govern que s'està formant és una qüestió de controvèrsia ben legítima, no ho és el bon funcionament de la democràcia parlamentària espanyola, de la divisió de poders i l'Estat de dret. Parlar de franquisme o d'autoritarisme és una broma metafòrica que no resisteix cap contrast amb la realitat, especialment en termes comparatius.

Després d'aquesta moció de censura, desencadenada per una sentència judicial sobre un cas de corrupció oceànica del partit del Govern, el Regne d'Espanya s'ha revelat, al contrari del que pretenen els seus denigradors, com una de les democràcies més exigents i exemplars en aquest món certament tan pobra pel que fa a quantitat i qualitat de la democràcia. La ironia més gran del cas l'han proporcionat els turiferaris de l'immobilisme, quan han fet servir els arguments dels seus enemics populistes per defensar-se de la moció de censura, de la sentència i de la condemna de l'opinió pública.

Qualificar de cop de mà antidemocràtic a la moció que ha fet caure Rajoy, pretendre que les urnes renten els partits dels seus pecats de corrupció o desqualificar els jutges quan les seves sentències no convenen no és propi d'un partit que diu defensar l'Estat de dret, la divisió de poders i, sobretot, la democràcia parlamentària davant de la democràcia directa o plebiscitària. Aquests arguments han aparegut a la premsa més ardentment immobilista i en boca dels més destacats dirigents populars, Rajoy, Cospedal i Hernando, com si es tractés d'uns vulgars dirigents independentistes o podemites, propensos a ridiculitzar la independència judicial i la divisió de poders.

En resum, perden força les forces de la radicalització, en un i en l'altre costat. El perdedor més notable és el Partit Popular, responsable màxim de la corrupció i de la gestió política, o més aviat apolítica o sense política, del conflicte català. El repte que té davant seu és descomunal: enfonsat a l'oposició sense claredat respecte al seu lideratge i el seu futur, i superats per Ciutadans en la subhasta nacionalista espanyola. L'independentisme radical tampoc en surt ben parat: els seus arguments internacionals, els somnis legitimistes, les pretensions restauradores i les fantasies republicanes, tot fonamentat en el dibuix caricaturesc d'una Espanya intolerant i regressiva, han rebut amb la moció de censura un gerro d'aigua freda autosubministrat.

No cal esperar al Govern, a les seves primeres decisions equivocades, les seves inevitables declaracions desafortunades o a les topades inicials entre els socis de la coalició heteròclita que ha portat Sánchez a La Moncloa. L'èxit ja s'ha produït en la revalidació institucional de la democràcia i ara només cal consolidar-lo quan arribin proves potser de més dificultat que la sentència de la Gürtel, com seran els judicis al secessionisme.

La moció de censura ha produït també un sobtat fenomen atmosfèric, almenys a Catalunya. Tot d'una, el clima ha millorat. S'ha destensat l'ambient cada cop més crispat des de les desgraciades sessions parlamentàries de la desconnexió legal del 6 i 8 de setembre. Per primera vegada en molts anys, des del 2010 probablement, aquest és el primer esdeveniment polític que no afegeix llenya al foc de la tensió ni contribueix a la divisió. També per primera vegada s'han fet visibles i influents, decisives fins i tot, les forces que treballen pel consens en lloc de la dissensió, per unir en comptes de separar.

El front s'està trencant i el 155 ha decaigut. El lligam entre esdeveniments és més gran del que sembla. Torra cedeix i nomena consellers viables. El Partit Nacionalista Basc, tan atent al 155, dona els seus vots a Sánchez després de donar-los a Rajoy pel pressupost. Puigdemont dona llum verda, tot i saber que declina la seva estrella i s'enfosqueix el seu futur. El president Torra es mostra favorable a la reforma de l'Estatut que proposa el Cercle d'Economia. Ningú sap què significa fer república. Falta molt poc perquè la Tercera Catalunya, l'única vàlida —ni independència ni submissió—, ocupi de nou l'espai central que el conjunt del catalanisme mai havia d’haver abandonat.