Oblidar

Andrés Iniesta és un nen amb sabates noves que camina content cap al Japó. Amb 34 anys, es mou amb la mateixa determinació que quan amb 12 va arribar a la Masia. No mira enrere, sinó que saluda educadament els admiradors amb qui es creua i de tant en tant s’atura per fer-s’hi una fotografia, signar algun autògraf o dedicar una samarreta que porta imprès el 8 del Barça. Encara que ja fa força temps que s’acomiada, només es gira en situacions excepcionals, com aquell migdia, quan ja havia visualitzat que necessitava saltar el mur de la Masia –ara per sortir després d’entrar-hi el 1996–, en què es va adonar de la presència d’Enrique Álvarez Costas en l’acte al qual havia estat convidat pel president Josep Maria Bartomeu per posar la primera pedra de l’Estadi Johan Cruyff. Iniesta es va girar, va abandonar el protocol i va anar a trobar qui havia estat un dels seus entrenadors en els equips inferiors del Barça.

A Quique Costas no se li oblidarà mai a la vida l’abraçada, “forta i sentida, que em va fer el Blanquillo”, com li diu a Iniesta. Hi ha moments en què s’agraeixen especialment gestos com el de l’excapità del Barça. Al Quique no li falta estima ni necessita tendresa i, encara menys, vol mostres de comprensió, per no dir de compassió, ara que es recolza encara en una crossa, amb part del costat esquerre encara adormit, abatut per un ictus el març del 2015, mesos després que l’acomiadessin del Barça de manera fulminant. La rapidesa d’aquells moments tan inesperats contrasta amb la lentitud d’ara, temps de recuperació, de paciència, de pausa, dies en què “tot va molt a poc a poc” i amb cura, com els petons que rep dels qui s’apropen per mostrar-li el seu afecte, el reconeixement que té del futbol, senyal que va deixar empremta al seu pas per la Masia, el Miniestadi i el Camp Nou i ara a l’Agrupació Barça Jugadors.

Ha progressat notablement i fins i tot ja condueix amb normalitat, més àgil des que el cuida el recuperador Xavier Priego: “Les voltes que dona la vida: jo el vaig tenir de futbolista i ara ell em té a mi per posar-me en forma”, confessa Costas, sempre tan peculiar que als jugadors que va tenir mentre era al Barça els anomena nanos, una de les seves paraules preferides del seu peculiar catanyol, mig gallec, mig català, pare i mestre per igual amb els seus fills, els avui tècnics Óscar (Llagostera) i Quique (Vila-real), que amb els seus exjugadors de la Masia. Tan amable com ferm, el Quique va ser un tècnic atípic, que va passar per les diferents categories del futbol base del Barça. “No és el mateix entrenar un professional que un nen”, assenyala. “Hi ha edats especialment difícils; sempre has de ser conscient que a un jove el pots torçar, espatllar, fer malbé, així que cal ser just i honest amb les decisions que prens”, conclou qui va ser tutor d’Iniesta, Guardiola o Iván de la Peña.

I perquè no hi hagi dubtes sobre la seva memòria ni lucidesa recita l’alineació de la Quinta de Lo Pelat, que va heretar del Chepas Asensi i va traspassar després a Johan Cruyff. Va ser abans que l’holandès fos acomiadat del Camp Nou després de claudicar amb l’Atlètic i d’una eliminatòria superba contra el Bayern de Munic. “De la Peña era un jugador especial, molt pendent del seu joc, diferent de Guardiola, que no parava de parlar, de comentar el futbol. Recordo que era com un llumí perquè era prim i fi; no era ràpid, ni xutava, ni regatejava, però pensava molt i bé; sabies que valia”, relata. “Iniesta era una delícia de nen. Em queda, sobretot, el record d’un partit de Segona B contra el filial del Saragossa. Va jugar de mig centre i va fer un recital que no s’oblidarà a La Romareda. L’Andrés es fa estimar per la seva qualitat tant futbolística com humana: és proper, humil, entranyable”, puntualitza. “Hi ha jugadors que només cal acompanyar, com és el cas d’Iniesta”.

No es tracta només de formar, sinó també d’observar, tasques en què el Quique es va distingir, tot i que no dirà mai que va descobrir un futbolista que es va convertir en una celebritat: “Vaig tenir la sort d’estar en un moment determinat i veure un jugador concret en diferents ocasions, com els ha passat a molts entrenadors. No es tracta de penjar-se medalles. Cal treballar en equip, respectar el col·lectiu, aplicar els valors de la casa, aprendre i ser mereixedor i divulgador de la causa que defensa el Barça”. A més de bon pedagog, Costas va aprendre a mirar el futbol amb els ulls de Cruyff, amic i company, tots dos titulars en l’equip que el 1974 va conquistar el Bernabéu amb aquell famós 0-5. “El Johan inventava, és irrepetible per la seva intel·ligència, velocitat, tècnica i canvi de ritme: parava, arrencava i exigia; ens feia córrer com un llamp”. Costas va jugar amb Cruyff, va estar també a Basilea 1979 i fins i tot va disputar la Copa del 1971, que es va resoldre amb el recordat gol d’Alfonseda.

Jugador d’equip i tècnic de club, Quique Álvarez Costas, Quique Costas des que els jesuïtes de Vigo van decidir distingir els Álvarez de la classe, de tants que n’hi havia, pel segon cognom, sempre es va lliurar al Barça des que el 1971 va marxar de Galícia. No va voler mai cridar l’atenció, sempre disposat a servir l’entitat, complidor amb el contracte que últimament es renovava al final de cada temporada després del vistiplau dels caps del Barça. Tenia la paraula que continuaria un any més quan, en tornar de les vacances, es va trobar amb una nòmina sorprenent, l’únic vincle que al cap i a la fi li queda a un amb l’empresa per saber que no l’han fet fora, ni que sigui per seguir teixint complicitats i passar per la Ciutat Esportiva. Ningú va tenir el valor de dir-li que havien prescindit dels seus serveis ni tan sols que per al seu propi bé i el de l’entitat s’imposava ja la jubilació als 67 anys.

L’impacte va ser colpidor per inesperat, tan sec com el vessament cerebral que li va venir després, quan es prenia el cafè del matí, sense que es pugui provar que l’un fos conseqüència de l’altre, simplement es va fer l’“apagón”, com diu el Quique. No es tracta d’assenyalar ni de rebuscar ara que ja ha passat el temps, sinó de constatar que per a la seva sort les coses han tornat al seu lloc i el mestre dels nanos ha recuperat el cordó umbilical amb el club, ha tornat a la Ciutat Esportiva, s’anima amb el filial de Pimi, s’emociona quan Messi el saluda, es lliura a les mans de Priego i reviu des que Iniesta el va abraçar, símptoma d’admiració i gratitud, exemple que la voluntat de ser anònim no ha de comportar mai l’oblit de tots els que han fet història al Barça, pocs com Quique Costas.