El Barça perd identitat mentre Messi es fa gran

Acomiadat Andrés Iniesta, el barcelonisme es pregunta si no hauria pogut continuar una o més temporades al Camp Nou, després de veure el seu excel·lent nivell futbolístic en partits com la final de la Copa del Rei. L’excapità respon que als seus 34 anys no està preparat per aguantar més temps la pressió que suposa competir al nivell que exigeix el Barça. No és una qüestió només de cames sinó de cap, com va quedar dit en el comiat del jugador de Fuentealbilla: Iniesta va jugar com va jugar perquè sabia que era el seu darrer any al FC Barcelona.

El centrecampista manxec se’n va i la sensació d’orfandat blaugrana augmenta perquè la seva partida s’afegeix a les que ja van protagonitzar jugadors tan nostrats i decisius com Xavi, Puyol o Valdés. La majoria es van guanyar el reconeixement de la gent blaugrana després de molt d’esforç i paciència, i també de l’escepticisme de la crítica periodística, que en molts casos vam insistir a fer la vida impossible a Xavi per entendre que no seria mai el substitut de Guardiola, o assegurant que el mateix Xavi i Iniesta eren incompatibles.

L’equip sempre ha sabut trobar vies diferents per generar el seu futbol singular: a l’inici va ser a través del mig centre (Guardiola), després a partir del volant dret (Xavi) i més endavant des de l’interior esquerre (Iniesta). La participació sempre decisiva de Messi ha anat augmentant a mesura que han plegat els seus millors socis, de manera que ara, segurament, li tocarà assumir part de les funcions d’Iniesta. La continuïtat de futbolistes que coneixen la casa com Busquets i Piqué també ajuda a mantenir la confiança en l’equip de Valverde.

No cal buscar un substitut d’Iniesta, com no n’hi ha hagut de Xavi ni de Guardiola

No cal buscar un substitut d’Iniesta, com no n’hi ha hagut de Xavi ni de Guardiola, sinó que convé donar voltes sobre el joc que vol fer el Barça i preguntar-se sobre les funcions de Messi. Fins ara s’ha dit que, com més a prop està el 10 de la porteria rival, més a prop està el Barça de la victòria, sensació que es confirma amb la cinquena Bota d’Or que acaba de guanyar el 10. La qüestió està a buscar alternatives i repensar el Barça. No n’hi ha prou amb presumir de l’estil blaugrana i dir que l’ADN es dona per descomptat simplement per la presència de Messi.

L’argentí ha estat el solista que ha coronat una obra col·lectiva única que amb el temps ha anat perdent instrumentistes, fins al punt que hi comença a haver dubtes sobre el solfeig de la Masia. La idea de joc necessita expressar-se i divulgar-se en figures inequívoques tant als serveis tècnics com a l’equip, i això vol dir tornar a l’abecé que deia Cruyff. Hi hauria de ver menys jugadors dels que hi ha ara a la plantilla, recórrer més al futbol base i ser molt més selectius i eficients en els fitxatges, unes peticions que, tot sigui dit, ja defensa Valverde.

El mercadeig que hi ha darrerament fins i tot al filial alimenta la maledicència, i el big data, tan utilitzat al club, a vegades dificulta l’atreviment: les apostes es redueixen a jugadors científicament contrastats i no a futbolistes capaços d’arriscar en un marc conegut i assimilat des de petits. El Barça no pot competir contra rivals que tenen més poder adquisitiu i menys traves per incorporar jugadors, com ja es va veure amb el PSG i Neymar. Tampoc es pot conformar amb anar engreixant un equip que es fa gran i la massa salarial del qual és del 84%.

La sensació és que cada any es fa un equip a mida dels titulars que queden al Camp Nou més que no pas es pensa a construir el planter que necessita el club per la falta d’una idea comuna, d’un ideòleg reconegut i contrastat i d’una sola mirada que doni autenticitat i credibilitat al Barça. El concepte barcelonista té una aplicació més social que no pas futbolística, ja que és massa genèric per definir una manera d’entendre el joc que cada cop té menys cara i ulls. No es poden gastar els calés per tapar forats i no invertir en les promeses.

Avui són el Mònaco, el City, l’Arsenal o el Dortmund els equips que aposten pels millors juvenils del Barça. Tal vegada no preocupi Camp Nou que puguin triomfar en equips que no es consideren rivals directes del Barcelona —ves a saber què passaria si es tractés del Madrid—. No es té en compte en canvi que podrien ser els millors representants del joc del Barça. Només cal pensar en futbolistes com Busquets o Pedro. Semblaria que, posats a arriscar, és millor fer-ho amb els jugadors de casa que no pas amb els de fora, no per sectarisme, sinó perquè saben el pa que s’hi dona.

El que passa és que ja no queden entrenadors atrevits com Van Gaal, Cruyff o Guardiola, ni secretaris tècnics que pensin com Txiki i Zubizarreta, i encara menys futbolistes romàntics disposats a esperar i desafiar els fitxatges de cada temporada, com Xavi i Iniesta (i últimament Sergi Roberto).