“No hi ha cap analogia possible entre Kosovo i Catalunya, establir-la no té sentit”

El primer ministre kosovar, Ramush Haradinaj (Glodane, antiga Iugoslàvia, 1968), no es cansa de repetir-ho: “Mai reconeixeríem la independència de Catalunya. Kosovo i Catalunya no tenen res en comú, i establir qualsevol analogia no té sentit. Kosovo va néixer de la desintegració de la Federació Iugoslava, en un procés sagnant de tots contra tots. No és el cas d’Espanya, on es respecten els drets civils i polítics. No es pot comparar la repressió sota el règim de Milosevic amb l’Estat de dret espanyol; fer-ho resulta fins i tot ofensiu. I no es tracta d’obviar les semblances, és que no n’hi ha”. La seva expressió de simpatia per Espanya sembla genuïna, potser pel bon record que li va deixar un viatge per Galícia als 80, o per la seva lluna de mel a Tenerife el 2003, però el veto de Mariano Rajoy a una declaració europea que incloïa Kosovo entela el seu ànim davant la cimera UE-Balcans que se celebrarà el 17 de maig a Sofia.

En una entrevista a Pristina, on EL PAÍS va viatjar convidat pel Govern kosovar, Haradinaj no eludeix pronunciar-se sobre cap tema, de la por de la influència russa als Balcans al seu passat com a comandant de la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (ELK) , però el casus belli obert per Espanya monopolitza la conversa. És conscient que a Sofia no hi haurà foto, potser ni trobada hi haurà, amb la delegació espanyola per por que sigui utilitzada pels independentistes, però no desespera: “Estic obert a qualsevol contacte, seria un honor saludar el senyor Rajoy perquè hi ha molt a parlar, de cooperació econòmica o cultural per exemple”. Haradinaj, cap del Govern d’un país sense exèrcit i sense moneda (s’usa l’euro), la independència de Sèrbia, declarada unilateralment el 2008 després d’una guerra sagnant, va ser avalada el 2010 pel Tribunal Internacional de la Haia, insisteix que el seu país només té un objectiu, la UE, tot i que cinc estats membres segueixen donant-li l’esquena (a més d’Espanya, Romania, Eslovàquia, Grècia i Xipre).

“El veto de Rajoy és desafortunat, perquè Kosovo té un gran respecte per Espanya com a nació i com a democràcia consolidada. Com la resta de països sorgits de la desintegració de Iugoslàvia, de Kosovo a Macedònia, aspirem a ser compresos i esperem que algun dia Espanya ens accepti com el membre de la família que som”. A desgrat seu, les referències dels secessionistes catalans al “model Kosovo” per aconseguir la independència no hi ajuden gens. “No hi ha cap analogia possible entre Kosovo i Catalunya. Establir aquesta semblança equivaldria a desconèixer la història o a interpretar-la malament. Espanya és una democràcia avançada. El nostre cas deriva de la dissolució, a través de tràgiques guerres, de l’antiga Iugoslàvia, als 90 [a Kosovo, del 1998 al 1999]. Hi ha una diferència abismal: nosaltres lluitàvem per la democràcia, però sobretot pels drets humans. No és el cas de Catalunya”. Al mateix temps que assegura que no té cap notícia de la visita de catalans a Kosovo els últims anys per a prendre nota de l’experiència (“no, mai, ni visites de catalans, ni gent residint aquí... no tenim cap informació, ni oficial ni oficiosa, que això hagi pogut passar”), Haradinaj reverencia “la integritat territorial i la sobirania espanyola”. “De cap manera reconeixeríem la independència de Catalunya”, repeteix contundent. “Espanya és un país admirable: no només

la respectem com a nació, per la seva història i la seva contribució a la civilització mundial, sinó que la nostra població sent molta simpatia per Espanya. Esperem que pugui acceptar-nos com a membre de la família europea. Aquest és el nostre destí, pel nostre benefici i el de tots, perquè com més gran sigui l’estabilitat dels Balcans occidentals, més gran serà la pau i l’estabilitat a Europa, i els enemics tindran menys oportunitat de maniobra per desestabilitzar la regió, o usar-la per deteriorar o erosionar el progrés d’Europa”.

Madrid ha d'ajudar-nos a entrar en la UE para no ser un forat vulnerable a la regió

La cimera de Sofia és la primera que la UE celebra amb els Balcans des de fa més de 15 anys, i Haradinaj confia en algun gest de complicitat dels seus veïns per contrarestar el revés de Rajoy. “El primer ministre [búlgar Boyko] Borisov reflecteix bé la realitat de la regió, perquè entén la necessitat d’integració, és conscient que Sèrbia pot progressar si Kosovo també ho fa... Un veto o un bloqueig a Kosovo només posposarà l’accés de Sèrbia i altres països de l’àrea, i donarà facilitats als enemics de la regió per guanyar influència i minar els esforços de Brussel·les en aquesta part del món. Espero que tots els països balcànics, però també Madrid, ens ajudin a entrar a la família per no ser un dels forats de la regió, susceptible de ser usat pels enemics. És una necessitat i una súplica per la nostra part. No ser vulnerables, no permetre que altres es valguin de Kosovo per afeblir el progrés d’Europa”. Quan parla d’enemics, Haradinaj pensa en dues potències: una regional (Turquia) i una altra neoimperial, global, Rússia. Els tentacles d’Ankara es deixen sentir amb força a Kosovo; fa unes setmanes, l’expulsió de sis ciutadans turcs, presumptament vinculats a la xarxa del clergue Fetulá Gülen —a la qual Turquia atribueix el cop fallit del 2016—, va generar un conat de crisi política a Pristina. “Volem relacions d’amistat amb totes les nacions, però som molt prudents amb Ankara. La deportació de sis ciutadans turcs va ser un malentès pel qual vaig destituir dos alts càrrecs, el ministre de l’Interior i el cap dels Serveis d’Intel·ligència. El fet va generar un debat que jo vaig evitar seguir, un debat encoratjat pel president Erdogan, però hem de respectar la nostra Constitució, les nostres lleis i les convencions de drets humans. Els tràmits legals no es van respectar i per això hi vaig intervenir. Hem d’aprendre del que ha passat”. Pel que fa a Rússia, que en els últims temps ha maniobrat més o menys visiblement a Montenegro, Sèrbia o Macedònia —a Skopje va enviar el missatge que la seva aspiració d’entrar a l’OTAN no és acceptable—, Haradinaj no amaga els seus temors. “Nosaltres ens hem definit: som [part d’] Europa i l’Aliança Atlàntica. La nostra democràcia és jove, però el nostre objectiu és formar part de la família euroatlàntica, així com mantenir bones relacions amb els EUA. No estem en l’òrbita d’influència de Rússia. Moscou, a més, actua amb prudència, no intenta desestabilitzar obertament la regió, però estem preocupats davant cert tipus d’activitats de la seva agenda aquí”. A Sèrbia, a Montenegro, a Macedònia? “Tot gira al nostre voltant”. Encara que Moscou actua amb prudència, no obertament, ens preocupen algunes activitats russes als Balcans Per franquejar l’accés de Kosovo a la UE, un procés en què Haradinaj espera que el seu país assoleixi l’estatus de país candidat “a final d’any, o a començament del 2019” —actualment es troba sota un Acord d’Associació i Estabilització (SAA, amb les sigles en anglès)—, Pristina ha

de satisfer els requisits de l’anomenat acord de Brussel·les, un diàleg amb Sèrbia que va arrencar el 2013 impulsat per la UE. “Estan gairebé conclosos tots els punts però necessitem arribar a un acord final, comprensiu, amb Sèrbia; el marc existeix, però no és el momentum”. Un dels requisits, per exemple, és la creació d’una associació de municipis serbis de Kosovo, “perquè els serbis del nord siguin legalment i institucionalment part de Kosovo i tinguin garanties per participar activament en les institucions”. La participació de la minoria sèrbia (40.000 d’1,8 milions d’habitants) es comença a notar també en el germen del futur Exèrcit kosovar. “Les Forces de Seguretat de Kosovo han aconseguit demostrar qui som. Fa unes setmanes vaig lliurar els despatxos a 34 serbis, perquè són les forces armades de tots, molt petites en nombre i en mandat, unes forces de transició... perquè tenir un Exèrcit serà un procés que demana temps. Alhora contemplem la presència de la KFOR [forces internacionals, liderades per l’OTAN] com una cosa permanent, per reforçar la seguretat i l’estabilitat de Kosovo i també de la regió”.

Haradinaj no eludeix la pregunta més compromesa: l’eventualitat de ser processat pel tribunal especial que investiga els crims de guerra perpetrats entre el 1998 i el 1999, període durant el qual va exercir un paper protagonista com a comandant de l’ELK. “No tinc cap por. Ja he passat pels tribunals internacionals més alts, en què he estat jutjat dues vegades, tornat a jutjar, i finalment absolt. No soc subjecte d’investigació. No obstant això, soc crític amb dues característiques d’aquesta cort: una, el fet que estigui fora del país [a la Haia], amb experts i fiscals estrangers, ja que hauria d’establir-se aquí; i dos, que només posi el focus en victimaris de l’ELK, en els albanokosovars. No és escaient des del punt de vista de la legalitat internacional. Hauria d’investigar perpetradors o víctimes sense distinció de l’ètnia, però ja és tard per corregir-ho”. Des del començament de la seva carrera política, Haradinaj ha comptat, com Kosovo, amb el decidit suport de Washington. “Les nostres relacions són lleials i de confiança. Els Estats Units tenen una gran agenda global i per a ells seria fantàstic cedir el testimoni a Brussel·les, però el seu paper encara és necessari, perquè els Balcans encara no s’han arreglat, per això millor que estiguin aquí”. Com a contrapart institucional i administrativa, més que política, una Unió Europea una mica despistada, al parer dels més crítics, torna amb la cita de Sofia al pantanós terreny que sempre ha estat la regió. “No vam aconseguir entendre la divisió cap als Balcans a la UE, és sorprenent que algunes nacions no aprofitin l’oportunitat de fer negocis a la regió i així ajudin a tancar aquests serrells. Per a la UE, crec, seria més oportú posar punt i final aquí abans d’afrontar altres reptes al món. El fet que cinc països membres no ens reconeguin demostra que queden assumptes que cal resoldre. Un bloqueig a Kosovo és un bloqueig a tots els països de l’àrea. Espero que totes les diferències d’avui no impedeixin una política de futur inclusiva. Està molt bé obrir la negociació d’adhesió per a Albània i Macedònia, però cal fer-ho també per a Kosovo o per Bòsnia... en la mateixa direcció per a tots”.

Encara que Moscou actua amb cautela, no obertament, ens preocupen algunes activitats russes en els Balcans