_
_
_
_

Febre groga

Quan les estelades s’instal·len als espais públics i als edificis oficials, s’està produint un abús que no té res a veure amb la llibertat d’expressió

Lluís Bassets
Llaços grocs al parc de la Ciutadella de Barcelona.
Llaços grocs al parc de la Ciutadella de Barcelona.©Consuelo Bautista (EL PAÍS)

Els símbols no haurien d’ofendre, sobretot quan expressen únicament unes idees, uns sentiments, fins i tot una intensa passió. I encara menys haurien d’ofendre si ho fan com a fruit d’una pulsió individual. L’estelada o el llaç groc no poden ofendre. Fins i tot caldria agrair a qui els duen la franquesa de la seva expressió, el regal que fan als seus conciutadans per la lliure exposició dels seus desitjos i els seus pensaments. El veí que penja l’estelada ho fa perquè és independentista i l’altre, que es posa el llacet groc a la solapa i diu que no ho és, pensa, i te tota la raó, que no es tornarà a fer política com cal a Catalunya fins que no hi hagi ni un sol polític a la presó o fugit de casa per evitar l’ordre de detenció judicial

Fins aquí molt bé. Hi ha un ús individual dels símbols no tan sols legítim, sinó fins i tot necessari, perquè la pluralitat social s’expressi en tota la seva lliure transparència. Gent lliure en una societat lliure. Expressió democràtica en una societat plenament democràtica.

Un problema d’ordre diferent el tenim en l’ús, cada cop més freqüent, de la imatgeria simbòlica per expressar una altra cosa més dura i, diguem-ho clarament, perillosa, com és la propietat en exclusiva del país. És a dir, els símbols com a marcadors del territori, com a fites que assenyalen qui n’és el propietari.

 Quan les estelades s’instal·len als espais públics i als edificis oficials, quan els llaços grocs envaeixen els espais urbans i són exhibits fins i tot als balcons i les finestres de les conselleries, s’està produint un abús que no té res a veure amb la llibertat d’expressió dels independentistes i molt amb l’apropiació del país per part d’una part i en detriment del conjunt.

L’espai públic és de tots. Com ho són tots els edificis oficials, els ajuntaments i les escoles, els carrers i les places. No hi caben estelades ni llaços grocs i, allà on són, formen part d’una política obertament intimidadora que converteix els que és de tots en propietat exclusiva i excloent d’uns pocs, per molts que siguin.

Per més càntics que entonin els nois de la CUP, els carrers no són seus, com no eren del Fraga. Els carrers són de tots. El Barça és de tots. Els bombers són de tots. Els castellers són de tots. Sant Jordi és de tots, molt més encara. ¿No se n’adonen els qui diuen el contrari que reivindiquen una societat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona?

Una societat que marca i fa escraches als qui no pensen correctament, que fa servir un color com el groc per assenyalar les cases dels qui no són part del projecte independentista, està fregant la frontera que limita amb el pitjor perill per a la ciutadania.

Els símbols no ofenen, però la febre groga constitueix l’expressió barroera del control del territori i de les comunicacions que l’independentisme no va saber posar en marxa un cop declarada unilateralment la independència. Ara es vol fer pagar la seva falla i la seva feblesa a tots els ciutadans amb un assetjament ideològic que s’imposa com un càstig de la meitat de Catalunya a l’altra meitat.

La febre groga, a més d’ofendre, no porta enlloc, o pitjor, porta a mantenir i a aprofundir la divisió i els greuges entre catalans. Qui vulgui cosir i refer el diàleg entre catalans, el primer que ha de fer és limitar el llacet groc i l’estelada a l’espai de la seva solapa o del seu balcó i deixar d’intimidar amb pintades, banderes i llaços als espais públics els qui no pensen com ells.

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_